El vell i el mar, de Hemingway. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

Novel·leta que m’ha portat a les sensacions i imatges dels records més feliços de la meva infància i joventut: El pescar a la fluixa al gussi, que a Mallorca li diuen llaüt; les irisacions de la mar; les llampugues, el peix blau pescat durant el mes de setembre, amb  el que a Mallorca es fan saboroses “coques de llampuga”;  les postes de sol,  l’estremir dels peixos platejats quan agonitzen sobre la barca, l’espera eterna sota el sol ardent i la lluita incansable de la humanitat sobre els éssers vius i el seu domini

Hemingway, a que li fascinava l’espectacle de les “corridas de toros”, la lluita i poder del ser humà en la caça i en la pesca,  descrivia amb molta bellesa el plaer i el dolor que s’experimenta en  aquest cos a cos entre la vida i la mort.

Freud,  ens parla d’aquestes dues pulsions: de VIDA i de MORT, que dirigeixen la vida humana i marquen el destí de la humanitat.

La pulsió destructiva, de domini i de poder d’un vell : “magre i xuclat , amb profundes arrugues al clatell” que en la seva joventut, quan era “Santiago  El Campeón”, havia pogut vèncer en una taverna de Casablanca,  el braç d’aquell cepat negre, en una juguesca que va durar un dia i una nit, ara és un pobre vell que no pesca, que li fallen les forces, però que encara conserva la força de la pulsió de vida per a ser reconegut, alimentar-se de peix cru en condicions límits i deixar-se portar per la fascinació, el plaer i el dolor  de la pulsió de mort en relació al  domini i la destrucció sobre un gran peix que l’arrossega. “Peix, t’estimo, et respecto molt. Però et tindré mort abans no acabarà el dia” (p. 44)

Peix- va dir el vell- , peix has de morir sense remei. M’has de matar també a mi? (p.75)

Freud ens parla que el principi del plaer està íntimament  lligat a les pulsions de mort.

En un llibre de “La sabiduría de l’ Orient” hi ha un aforisme que diu: “Et creus fort? Ordena a la son que ordeni les parpelles en una nit d’insomni”

Aquest exemple ens explica  la pulsió i ens ensenya la feblesa en relació al món animal. L’animal, no domesticat  es guia per l’ instint de vida i té un objectiu determinat en relació a la seva excitació: menja, es reprodueix  i  és diferencia de la  pulsió, excitació de l’ ésser humà que no té un objectiu predeterminat.  

La pulsió marca la diferència entre l’animal i l’ésser humà. No existeix la crueltat en el lleó, ni en el peix i el seu instint destructiu, a diferència de nosaltres, és una força que els calma. I també a diferència de nosaltres, no violen, no maten per ideologia, no torturen, ni gaudeixen de contemplar el sofriment.

 El millor d’un caçador, no és la presa sinó caçar-la. Una pulsió que busca la satisfacció d’un ésser humà sempre insatisfet.

La preciosa i  terrible metàfora de la presa del peix espasa, l’objectiu del vell, devorat  pels taurons, esquelet arrossegat pel gussi, després d’una lluita quasi mortal;  ens ensenya millor que cap llibre psicoanalític que la pulsió  no té OBJECTE (la presa) sinó que cerca satisfer-se  en si mateixa i sempre circula en un circuit infinit.