El vell i el mar, d'Ernest Hemingway (Teresa Serramià)

Diuen que, una novel·la sol parlar d’aquell qui l’ha escrita....Que actua de mirall. En aquesta, el vell, s’aboca a una lluita titànica per demostrar als altres i a si mateix, la seva vàlua com a pescador, i això fa que arribi al límit de les seves forces. El seu, serà  un fracàs “aparent”, només. De fet, per ell serà una victòria inapel·lable.

En la lluita de Santiago, Hemingway reflecteix la pròpia lluita per la vida. Manifesta una força indòmita. Set d’aventures. Capacitat de viure al límit, a ras del precipici que ell mateix ha contribuït a obrir.

Presenta la vida com un repte fascinant , l’èxit del qual,  contràriament al que molts creuen, no es basa ni en riqueses, ni glamour com del personatges famosos.

El protagonista pren per model el jugador de rugbi, Di Maggio. Ell és el seu ídol. El vol emular. Vol ser adorat i estimat per tots com ho és ell. Si arriba amb l’esquelet del tauró serà la prova fefaent de la seva lluita titànica davant els elements. Sense l’admiració i l’estimació dels altres, no podríem viure.

El personatge del nen és cabdal en aquesta història. Imprescindible. Els seus ulls són el mirall que reflecteix, valorant-la, la seva imatge, l’única imatge vàlida capaç de justificar la seva vida i la seva mort. L’única de la que ell es pot sentir orgullós.

Ens cal autoafirmar-nos, que creguin en nosaltres.