Si això és un home, de Primo Levi (Vicenç Ambrós
Psicoanàlisi i literatura
Sessió virtual del 8 d’abril de 2020
Si
això és un home
de Primo Levi
Nota prèvia: per
primera vegada en la història del grup Psicoanàlisi i Literatura, la tertúlia
es realitzarà de forma no presencial. El punt de partida serà, a banda d’aquest
document i de l’anàlisi psicoanalític de la Mercè Rigo, una breu ponència per
part del proposant, en Vicenç Ambrós. Aquesta exposició consistirà en un enregistrament penjat a
Youtube i compartit al Grup de WhatsApp de Psicoanàlisi i Literatura. A partir
d’aquest punt i després de la intervenció de la Mercè, cadascú hi podrà dir la
seva mitjançant missatges de text o enregistraments de veu o vídeo al mateix
Grup de WhatsApp, que serà el canal de comunicació per mitjà del qual es
desenvoluparà la tertúlia.
1.
Introducció
En el cas d’aquest llibre,
parlar de l’obra és, també, parlar de l’autor. Més endavant inclouré una petita
biografia de Primo Levi, però cal tenir present que Si això és un home
constitueix, com haureu vist, el testimoni vital d’un supervivent del camp de concentració
i d’extermini d'Auschwitz-Birkenau. L’autor narra l’experiència personal de la
deportació, de la supervivència i d’un alliberament no sé si gaire
cinematogràfic però que, en tot cas, va arribar massa tard per a molta gent.
Si això és un home s’estructura
en els següents capítols: un prefaci, el viatge, al fons, iniciació, «Ka-be»
(infermeria), les nostres nits, el treball, un bon dia, més ençà del bé i del
mal, els enfonsats i els salvats, examen de química, el cant d’Ulisses, els
fets de l’estiu, octubre de 1944, Kraus, «die drei leute vom labor» (les
tres persones del laboratori), l’últim i història de deu dies. L’apèndix,
redactat el 1976 pel mateix autor, forma part consubstancial de la història.
Tant les vicissituds narrades (i viscudes) per Levi com les respostes a les
diverses preguntes que recull en aquesta part final del llibre, l’apèndix, exposen
constatacions esfereïdores i reflexions profundes, intemporals, sovint
inexplicables («potser no es pot comprendre tot el que va passar, és més,
potser no s’ha de comprendre, perquè comprendre quasi és justificar») i
totalment vigents. No hi ha res que es pugui qualificar d’estrictament
anecdòtic ni encara menys trivial. Qualsevol reacció, acte, silenci o
esdeveniment revesteix una significació específica susceptible de merèixer,
almenys, un pensament. Poca cosa es pot afegir al contingut del llibre. És per
aquest motiu que em permeto reproduir, a continuació, alguns extractes de la
novel·la com a cos estructural d’aquest document.
2.
Extractes
Al final de cada cita, extreta
de la versió catalana de Francesc Miravitlles, hi esmento el capítol del qual
l’he extret. M’he permès remarcar en negreta alguns fragments. El capítol del
qual n’he seleccionat més fragments és Els enfonsats i els salvats, una
expressió que va esdevenir el títol d’una obra posterior del mateix Levi (d’aquesta
altra obra, en podeu llegir alguns fragments a l’enllaç següent: http://www.amnistiacatalunya.org/edu/2/tortura/tor-cites-primolevi.html).
«Molts,
individus o pobles, potser consideren, més o menys conscientment, que «tot
estranger és enemic». En general aquesta convicció jau al fons de les ànimes
com una infecció latent; només es manifesta en actes discontinus i
incoordinats, i no està en l’origen d’un sistema de pensament. Però quan això
succeeix, quan el dogma inexpressat esdevé la premissa major d’un sil·logisme,
aleshores al final de la cadena hi ha el Lager.», del PREFACI.
«[...] que cadascú consideri quant de
valor, quant de significat hi ha contingut fins en els més petits dels
nostres costums quotidians, en els cent objectes nostres que el captaire més
humil posseeix: un mocador, una vella carta, la fotografia d’una persona
estimada. Aquestes coses formen part de nosaltres, gairebé com a membres
del nostre cos; i és impensable que ens en privem, en el nostre món, perquè de
seguida en trobarem d’altres que substituiran els vells, altres objectes que
són nostres en tant que custodis i suscitadors de records nostres.
Imagineu ara un home a qui, juntament
amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en
fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al
sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es
perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota
tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d’afinitat
humana; en el cas més afortunat, basant-se en un pur judici d’utilitat. Es
comprendrà aleshores el doble significat del terme «camp d’extermini», i estarà
clar què volem expressar amb aquesta frase: jeure al fons.», de AL FONS.
«Ja he oblidat, i em dol, les seves
paraules directes i clares, les paraules de qui havia estat el sergent Steinlauf
de l’exèrcit austrohongarès, creu de ferro de la guerra del 14. Em dol perquè
hauré de traduir el seu italià insegur i les seves paraules senzilles de bon
soldat en el meu llenguatge d’home incrèdul. Però aquest és el sentit mai
oblidat, ni aleshores ni després: que precisament perquè el Lager és una
gran màquina per convertir-nos en animals, nosaltres no hem de convertir-nos en
animals; que fins en aquest lloc es pot sobreviure, i per això s’ha de voler
sobreviure, per explicar-ho, per donar-ne testimoni; i que per viure és
important esforçar-nos a salvar almenys l’esquelet, la carcassa, la forma de la
civilització. Que som esclaus, estem privats de tots els drets, exposats a
totes les ofenses, destinats a una mort gairebé segura, però que una facultat
ens ha quedat i l’hem de defensar amb tota l’energia perquè és la darrera: la
facultat de negar el nostre consentiment. Per tant, hem de rentar-nos,
evidentment, la cara sense sabó, en l’aigua bruta, i eixugar-nos amb la
jaqueta. Hem d’embetumar les sabates, no perquè així ho digui el reglament,
sinó per dignitat i per decència. Hem de caminar drets, sense arrossegar els
esclops, no pas en homenatge a la disciplina prussiana, sinó per continuar
vius, per no començar a morir.», de INICIACIÓ.
«En aquest Ka-Be, parèntesi de relativa
pau, hem après que la nostra personalitat és fràgil, està molt més en perill
que no la nostra vida; i els savis antics, en lloc d’advertir-nos «recorda
que has de morir», haurien fet millor de recordar-nos aquest perill més gran
que ens amenaça. Si des de dintre dels Lager s’hagués pogut difondre un
missatge als homes lliures, hauria estat aquest: feu per manera de no patir
a les vostres cases això que ens és infligit aquí.
Quan es treballa es pateix i no es té temps
de pensar: les nostres cases són menys que un record. Però aquí tot el temps és
per a nosaltres: de llitera a llitera, tot i la prohibició, ens fem visites, i
parlem i parlem. El barracó de fusta, farcit d’humanitat dolguda, és ple de
paraules, de records i d’un altre dolor. En alemany aquest dolor es diu
Heimweh; és una bella paraula, vol dir “dolor de la llar”.
Sabem d’on venim: els records del món de fora
omplen els nostres somnis i les nostres vigílies, ens adonem esfereïts que no
hem oblidat res, cada record evocat sorgeix davant nostre dolorosament nítid.
Però a on anem no ho sabem pas. Potser podrem
sobreviure a les malalties i eludir les tries, potser fins i tot suportar el
treball i la fam que ens consumeixen: i després? Aquí, allunyats momentàniament
dels renecs i dels cops, podem endinsar-nos en nosaltres mateixos i meditar, i
aleshores es fa clar que no tornarem. Hem viatjat fins aquí en els vagons
precintats; hem vist marxar cap al no-res les nostres dones i els nostres
fills; convertits en esclaus hem desfilat cent vegades endavant i endarrere cap
a l’esforç mut, extingits en l’ànima abans que no ho siguem per la mort
anònima. No tornarem. Ningú no ha de sortir d’aquí, ja que podria portar al
món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala nova de tot allò que, a
Auschwitz, l’home ha estat capaç de fer de l’home.», de «KA-BE».
«Per primera vegada ens hem adonat que, també
aquí, als dos costats de la carretera els prats són verds: perquè, si no hi ha
sol, un prat és com si no fos verd.
La Buna no: la Buna és desesperadament i
essencialment opaca i grisa. Aquest immens embull de ferro, de ciment, de fang
i de fum és la negació de la bellesa. Els seus carrers i els seus edificis
es diuen com nosaltres, amb números o lletres, o amb noms inhumans i sinistres.
Dins del seu recinte no hi creix ni un bri d’herba, i la terra està impregnada
dels sucs verinosos del carbó i del petroli, i res no és viu fora de les
màquines i els esclaus: i més aquelles que aquests.
La Buna és gran com una ciutat; hi treballen,
a més dels directius i dels tècnics alemanys, quaranta mil estrangers, i s’hi
parlen quinze o vint llengües. Tots els estrangers viuen a diversos Lager, que
formen una corona al voltant de la Buna...» de UN
BON DIA.
«Tal com direm, de la fàbrica de Buna, en
què els alemanys van estar escarrassant-se durant quatre anys i en què molts de
nosaltres vam sofrir i vam morir, no en va sortir mai un sol quilo de goma
sintètica.» de UN BON DIA.
«En efecte, per a ells [treballadors
civils castigats pel fet de mercadejar amb Häftlinge –és a dir,
presoners com Levi–] el Lager és un càstig, i, si no moren de cansament o de
malaltia, tenen moltes possibilitats de tornar entre els homes; si
poguessin comunicar-se amb nosaltres, això constituiria una bretxa en el mur
que ens converteix en morts per al món i una espitllera sobre el misteri que
regna entre els homes lliures entorn de la nostra condició. Per a nosaltres,
en canvi, el Lager no és un càstig; per a nosaltres no hi ha cap terme previst,
i el Lager no és altra cosa que la classe d’existència que ens ha estat
assignada, sense límits de temps, dins l’organisme social germànic.
Una secció del nostre mateix camp està
destinada justament als treballadors civils, de totes les nacionalitats, que
han d’estar-s’hi durant un temps més o menys llarg en expiació de les seves
relacions il·lícites amb Häftlinge. Aquesta secció està separada de la resta
del camp mitjançant un filat espinós, i es diu E-Lager, i els estadants es
diuen E-Häftlinge. “E” és la inicial d’”Erziehung”, que vol dir “educació”.», de MÉS ENÇÀ DEL BÉ I DEL MAL.
«Voldríem que es considerés com el Lager ha estat, també i notablement, una gegantina
experiència biològica i social.
Tanqui’s entre filats espinosos milers
d’individus diferents per edat, condició, origen, llengua, cultura i costums, i
sotmeti-se’ls a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i
per sota de totes les necessitats: és el més rigorós que un investigador hauria
pogut crear per establir què és essencial i què és adquirit en el comportament
de l’animal-home enfront de la lluita per la vida.
Nosaltres no creiem en la més
òbvia i fàcil de les deduccions: que l’home és fonamentalment brutal, egoista i
estúpid per com es comporta quan tota superestructura civil és destruïda, i que
el Häftling no és, doncs, sinó l’home sense inhibicions. Nosaltres pensem més
aviat que, quant a això, no es pot concloure res més que, davant de la
necessitat i de la molèstia física turmentoses, molts costums i molts instints
socials acaben reduïts al silenci.
En canvi, ens sembla digne d’atenció aquest
fet: és palès que hi ha entre els homes dues categories particularment ben
diferenciades: els salvats i els enfonsats. Altres parelles de contraris (els
bons i els dolents, els savis i els estúpids, els covards i els valents, els
desgraciats i els afortunats) són força menys clares, semblen menys congènites,
i sobretot admeten gradacions intermèdies més nombroses i complexes.», de ELS ENFONSATS I ELS SALVATS.
«Però al Lager succeeix ben altrament: aquí la
lluita per sobreviure és sense remissió, perquè tothom està desesperadament
i brutalment sol.», de ELS ENFONSATS I ELS
SALVATS.
«En la història i en la vida, a vegades
sembla discernir-se una llei ferotge que diu: “A qui té li serà donat; a qui
no té li serà tret”. Al Lager, on l’home està sol i la lluita per la vida
es redueix al seu mecanisme primordial, aquesta llei iniqua està obertament en
vigor, tothom la reconeix.», de ELS ENFONSATS I ELS SALVATS.
«Són el producte típic de l’estructura del
Lager alemany: ofereixi’s a alguns individus en estat d’esclavitud una
posició privilegiada, un cert benestar i una bona probabilitat de sobreviure,
exigint-ne a canvi la traïció a la natural solidaritat amb els seus companys, i
sens dubte hi haurà qui acceptarà. Aquest serà exonerat de la llei comuna i
es convertirà en intangible; per això, com més poder li hagi estat concedit,
més odiós i odiat serà. Quan se li confiï el comandament d’un grapat de
desgraciats, amb dret de vida o de mort sobre ells, serà cruel i tirànic perquè
comprendrà que si no ho fos prou, un altre, considerat més idoni, ocuparia el
seu lloc. Passarà, a més, que la seva capacitat d’odi, no saciada en la
direcció dels opressors, s’abocarà, irracionalment, sobre els oprimits: i se
sentirà satisfet quan hagi descarregat sobre els seus subordinats l’ofensa
rebuda de dalt.
Ens adonem que tot això és ben lluny del
quadre que se sol fer dels oprimits que s’uneixen, si no en la resistència,
almenys en el sofriment amb resignació. No excloem que això pugui passar quan
l’opressió no superi un cert límit, o potser quan l’opressor, per inexperiència
o per magnanimitat, ho toleri o ho afavoreixi. Però constatem que als
nostres dies, en tots els països en què un poble estranger ha posat els peus
com a invasor, s’ha establert una situació anàloga de rivalitat i d’odi entre
els sotmesos; i això, com molts altres fets humans, s’ha pogut comprovar al
Lager amb particular i crua evidència.», de ELS
ENFONSATS I ELS SALVATS.
«Sobreviure sense haver renunciat a res
del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser
concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l’estofa dels màrtirs i dels
sants.», de ELS ENFONSATS I ELS SALVATS.
«Però aquí, al Lager, no hi ha
criminals ni bojos: no hi ha criminals, perquè no hi ha llei moral a la qual
contravenir, no hi ha bojos, perquè estem determinats, i cada acció nostra és,
pel temps i el lloc, sensiblement l’única possible.», de ELS
ENFONSATS I ELS SALVATS.
«La notícia ha arribat, com sempre, envoltada
d’una aurèola de detalls contradictoris i confusos: aquest mateix matí hi ha
hagut selecció a la infermeria; el percentatge ha estat del set per cent del
total, del trenta, del cinquanta per cent dels malalts. A Birkenau la xemeneia
del Crematori fa deu dies que fumeja. S’ha de fer lloc per a un enorme
transport que ha d’arribar del gueto de Posen. Els joves diuen als joves que
seran triats tots els vells. Els sans diuen als sans que seran triats tots els
malalts. En quedaran exclosos els especialistes. En quedaran exclosos els jueus
alemanys. En quedaran exclosos els Números Baixos. Et triaran a tu. M’exclouran
a mi.», de OCTUBRE DE 1944.
«Aquí, davant de les dues portes, hi ha
l’àrbitre del nostre destí, que és un sotsoficial de les SS. Té a la dreta el
Blockältester i a l’esquerra el furrier del barracó. Cadascun de nosaltres, que
surt nu del Tagesraum al fred de l’aire d’octubre, ha de fer corrents els pocs
passos que hi ha entre les dues portes davant d’aquests tres, lliurar la fitxa
a l’SS i entrar per la porta del dormitori. L’SS, en la fracció de segon
entre dues passades successives, amb una mirada de front i d’esquena, decideix
la sort de cadascú i lliura al seu torn la fitxa a l’home de la seva dreta o a
l’home de la seva esquerra, i això és la vida o la mort de cadascun de
nosaltres. En tres o quatre minuts un barracó de dos-cents homes queda “enllestit”
i, durant la tarda, tot el camp de dotze mil homes.», de OCTUBRE DE 1944.
«La memòria és un instrument curiós:
d’ençà que soc al camp, m’han ballat pel cap dos versos escrits per un amic meu
fa molt de temps:
… i fins que un dia dir demà ja no tindrà cap
solta.
Aquí és així. Sabeu com es diu mai en la parla del camp? “Morgen früh”, demà al matí.», de KRAUS.
«Perquè els russos arribaran. El terra
tremola nit i dia sota els nostres peus; en el silenci buit de la Buna, el
retruny esmorteït i sord de l’artilleria ressona a hores d’ara
ininterrompudament. Es respira un aire tens, un aire de desenllaç immediat. Els
polonesos ja no treballen, els francesos tornen a caminar amb el cap alt. Els
anglesos ens fan l’ullet i ens saluden d’amagat amb la “V” feta amb l’índex i
el dit del mig; i no sempre d’amagat.
Però els alemanys són sords i cecs, estan
tancats dins una cuirassa d’obstinació i de desconeixença deliberada. Una
vegada més han fixat la data de l’inici de la producció de goma sintètica: serà
l’1 de febrer de 1945. Construeixen refugis i trinxeres, arreglen les
destrosses, edifiquen, combaten, manen, organitzen i maten. Quina altra cosa
podrien fer? Són alemanys: aquesta manera de comportar-se no és meditada i
deliberada, sinó que deriva de la seva naturalesa i del destí que han triat. No
podrien fer altrament: si es fereix el cos d’un agonitzant, la ferida comença
tanmateix a cicatritzar, encara que el cos sencer mori al cap d’un dia.», de «DIE DREI LEUTE VOM LABOR».
«Als peus de la forca, els SS ens miren
passar amb ulls indiferents: la seva obra és acomplerta, i ben acomplerta. Els
russos ja poden venir: ja no hi ha homes forts entre nosaltres, l’últim penja
ara sobre els nostres caps, i per als altres n’hi ha hagut prou amb poques
cordes. Poden venir els russos: no trobaran més que els domats, els acabats,
dignes ara de la mort inerme que ens espera.
Destruir l’home és difícil,
gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu
aconseguit, alemanys. Heus-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per
part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament,
ni tan sols una mirada inculpatòria.», de «L’ÚLTIM».
«Quan va estar arreglada la finestra
esbotzada i l’estufa va començar a difondre calor, va semblar com si alguna
cosa es distengués en cadascun de nosaltres, i va ser aleshores que Towarowski
(un francopolonès de vint-i-tres anys, tífic) va proposar als altres malalts
que cadascú oferís una llesca de pa als tres que treballàvem, i la cosa va ser
acceptada. Només un dia abans un tal esdeveniment no hauria estat pas
concebible. La llei del Lager deia: “Menja el teu pa i, si pots, el del teu veí”,
i no hi havia lloc per a l’agraïment. Volia dir, doncs, que el Lager havia
mort.
Aquell va ser el primer gest humà
que hi va haver entre nosaltres. Crec que es podria fixar en aquell moment
l’inici del procés pel qual els que no vam morir, de Häftlinge que érem, vam anar
convertint-nos lentament en homes.», de HISTÒRIA
DE DEU DIES.
«24 de gener. Llibertat. La bretxa oberta
al filat espinós ens en donava la imatge concreta. Considerant-ho amb atenció
volia dir que s’havien acabat els alemanys, les seleccions, el treball, els
cops, els recomptes i que potser, més tard, arribaria el retorn.
Però calia esforç per convèncer-se’n i ningú
tenia temps de gaudir-ne. Al voltant tot era destrucció i mort.
La pila de cadàvers de davant de
la nostra finestra ja es desplomava fora de la fossa. No obstant les patates,
la debilitat de tots era extrema: al camp cap malalt es curava; per contra,
molts emmalaltien de pulmonia i diarrea; els que no havien estat en condicions
de moure’s o no havien tingut prou energia per fer-ho jeien entumits a les
lliteres, rígids a causa del fred, i ningú no s’adonava quan morien.
Tots els altres estaven
espantosament cansats: després de mesos i anys de Lager, no són
precisament patates allò que pot aconseguir refer un home. Quan, un cop acabada la cocció, Charles i jo havíem arrossegat
els vint-i-cinc litres de sopa diària del lavabo a l’habitació, havíem
d’estirar-nos panteixants a la llitera, mentre Arthur, diligent i amable, feia
el repartiment, procurant que sobressin les tres racions de “rabiot pour les
travailleurs” i una mica de fons “pour les italiens d’à côté”.
A la segona habitació d’Infecciosos, també
contigua a la nostra i ocupada en gran part per tuberculosos, la situació era
molt diferent. Tots els que havien pogut havien anat a instal·lar-se a altres
barracons. Els companys més greus i més dèbils s’extingien un a un en solitud.», de HISTÒRIA DE DEU DIES.
«26 de gener. Subsistíem en un món de
morts i d’espectres. L’últim rastre de civilització havia desaparegut al
voltant nostre i dintre nostre. L’obra d’animalització empresa pels alemanys
triomfants havia estat acomplerta pels alemanys derrotats.
És home qui mata, és home qui fa
o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el
llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per
treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny del
model de l’home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel.
Part de la nostra existència rau
en les ànimes de qui se’ns acosta: vet aquí per què és no humana l’experiència
de qui ha viscut dies en què l’home ha estat una cosa als ulls de l’home.
Nosaltres tres en vam ser en gran part immunes, i ens en devem mútua gratitud;
per això la meva amistat amb Charles resistirà el temps.
Però a milers de metres per sobre
de nosaltres, en les clarianes d’entre els núvols grisos, es desenvolupaven els
complicats miracles dels duels aeris. A sobre de nosaltres, nus, impotents i
inermes, homes del nostre temps buscaven la mort recíproca amb els instruments
més refinats. Un sol gest d’un dit seu podia provocar la destrucció de tot el
camp, aniquilar milers d’homes; mentre que amb la suma de totes les nostres
energies i voluntats no n’hi hauria hagut prou per prolongar un minut la vida
d’un de sol de nosaltres.
La saragata va cessar a la nit, i l’habitació
es va omplir altra vegada del monòleg de Sómogyi. Enmig de la foscor em vaig
despertar de sobte. L’pauv’ vieux callava: havia acabat. Amb la darrera
convulsió s’havia llançat a terra des de la llitera: vaig sentir l’impacte dels
genolls, dels malucs, de les espatlles i del cap.
—La mort l’a chassé de son lit —va definir
Arthur.
No podíem pas portar-lo a fora a la nit.
L’únic que podíem fer era adormir-nos.
27 de gener. L’alba. A terra, l’infame
revoltim de membres remagrits, la cosa anomenada Sómogyi.», de HISTÒRIA DE DEU DIES.
3.
Alguns
comentaris sobre l’obra
«Se questo è un uomo» fou
escrit per Primo Levi entre el desembre del 1945 i el gener de 1947. Un dels
fragments que he exposat en l’apartat anterior, i que forma part de les
primeres pàgines del relat (la qual cosa significa que ja aleshores [és a dir,
al principi] hi havia un objectiu rere l’instint més bàsic de no sucumbir), diu
que «fins en aquest lloc [el Lager] es pot sobreviure, i per
això s’ha de voler sobreviure, per explicar-ho, per donar-ne testimoni».
Aquesta expressió degué marcar significativament la trajectòria de Levi, que va
escriure un relat inicialment rebutjat pels grans editors. Com exposa a la part
introductòria de l’apèndix, «el manuscrit el va acceptar el 1947 una petita
editorial, dirigida per Franco Antonicelli: se’n van imprimir 2.500 exemplars,
després l’editorial va plegar i el llibre va caure en l’oblit, també perquè, en
aquells temps de dura postguerra, la gent no tenia gaires ganes de tornar amb
la memòria als anys dolorosos que acabaven de passar. No va tornar a néixer
fins al 1958, quan el va reeditar Einaudi, i des de llavors
l’interès del públic no ha minvat».
Si es repassa la seva
bibliografia en sentit cronològic, es pot comprovar que la següent obra (La
treva) no va veure la llum fins al 1963. Quinze anys, doncs, separen la primera
obra de la següent. Després va crear o intervenir en diverses obres literàries
(se’n pot veure una llista a la versió italiana de la seva biografia que es
troba a la Viquipèdia: https://it.wikipedia.org/wiki/Primo_Levi). Es
pot dir, doncs, que la seva producció creativa va seguir una línia ascendent,
probablement impulsada per la segona (i aquest cop exitosa) edició de «Se
questo è un uomo». En tot cas, l’extenuació del fet de sobreviure a l’Holocaust
el va marcar per a tota la vida.
De fet, i malgrat que va
escriure quantitativament poc en els anys posteriors a la finalització de la
Segona Guerra Mundial, el cas és que potser no hauria escrit res si no hagués
estat per aquesta experiència més que traumàtica. Una de les preguntes que ell
mateix recull l’apèndix diu: «què seria vostè avui si no hagués estat pres
en un Lager?». Ell respon amb un interrogant, però afirma que «si no
hagués viscut l’època d’Auschwitz, probablement no hauria escrit mai res. No
hauria tingut motiu, incentiu, per escriure: vaig ser un estudiant mediocre
d’italià i regular d’història, m’interessaven més la física i la química, i
vaig triar una professió, la de químic, que no tenia res en comú amb el món de
la paraula escrita. Va ser l’experiència del Lager allò que em va
constrènyer a escriure: no vaig haver de lluitar amb la mandra, els problemes
d’estil em semblaven ridículs, vaig trobar miraculosament el temps d’escriure
sense haver de robar una sola hora a la meva professió quotidiana: aquest
llibre, em semblava que ja el tenia tot sencer dins el cap, que només l’havia
de deixar sortir i davallar al paper». Més endavant, el mateix Levi afirma
que la seva experiència a Auschwitz li va reforçar l’autoconfiança, de manera
que «vivint i després escrivint i meditant sobre aquells esdeveniments, he
après moltes coses sobre els homes i sobre el món».
L’autor no ha pretès oferir un
text específicament acusatori envers els alemanys. Sabeu que les sentències
tenen quatre parts bàsiques: un breu plantejament, els antecedents de fet, els
fonaments jurídics i la decisió de l’òrgan que sentencia. Doncs bé, «Se
questo è un uomo» no és una sentència condemnatòria contra ningú sinó, més
aviat, l’oferiment d’uns antecedents de fet perquè els lectors hi puguin
aplicar els fonaments que considerin oportuns i prenguin la decisió que estimin
convenient. A l’apèndix, l’autor respon a una de les preguntes clau de tot
aquest indiscriminat genocidi en massa: «¿Com pot ser que al cor d’Europa
s’hagi pogut acomplir el genocidi, l’extermini de milions d’éssers humans sense
que ningú en sabés res?». L’autor al·ludeix a una follia col·lectiva única
en la Història per intentar explicar perquè els alemanys (o molts alemanys, i
no només alemanys) van optar per no voler saber. «Aquesta follia col·lectiva
–diu–, aquest esgarriament aberrant, s’acostuma a explicar adduint la
combinació de molts factors diversos, insuficients si es consideren per
separat, i el més important d’aquests factors seria la mateixa personalitat de
Hitler i la seva profunda interacció amb el poble alemany. És cert que les
seves obsessions personals, la seva capacitat d’odi, la seva prèdica de
violència, trobaven una desfermada ressonància en la frustració del poble
alemany i d’aquest tornaven a ell multiplicades, la qual cosa el refermava en
la convicció delirant de ser ell mateix l’Heroi profetitzat per Nietzsche, el
Superhome redemptor d’Alemanya.»
Com he exposat, Levi no
sentencia: simplement, actua com a testimoni, fa de notari. Ho reitera en
diverses ocasions al llarg de la seva obra, i també quan respon a la pregunta
sobre el motiu pel qual no es pronuncia sobre els Lager russos. Diu: «prefereixo
el paper de testimoni que el de jutge: he de portar un testimoniatge, el de les
coses que vaig patir i veure. Els meus llibres no són llibres d’història: en
escriure’ls m’he limitat rigorosament a donar compte dels fets dels quals tenia
experiència directa, excloent-ne aquells que he sabut més tard per llibres o
diaris. Per exemple, observareu que no he citat les xifres de la massacre
d’Auschwitz, i tampoc he descrit els detalls de les cambres de gas i dels
crematoris: en efecte, no coneixia aquestes dades quan era al Lager, i no les
vaig saber fins més tard, quan tot el món les va saber».
També és remarcable l’anàlisi
que Levi fa sobre els orígens d’aquesta ingent massacre. En aquest sentit,
recorda que l’Església hi va jugar un paper cabdal, i que les afirmacions
acusadores, per més que siguin ostensiblement inflades o exagerades, deixen un
pòsit que va quallant, creixent i condicionant les generacions futures. En
concret, l’autor incideix en el fet que «des dels primers segles del
cristianisme es va dirigir contra els jueus una acusació força més greu, la de
ser, col·lectivament i eternament, responsables de la crucifixió de Crist, de
ser, en fi, el «poble deïcida». Aquesta formulació, que apareix en la litúrgia
pasqual en temps remots, i que no va ser suprimida fins al Concili Vaticà II
(1962-65), està en l’origen de diverses creences populars, funestes i sempre
renovades: que els jueus enverinen els pous, amb la qual cosa propaguen la
pesta; que profanen habitualment l’hòstia consagrada; que per Pasqua rapten
nens cristians, amb la sang dels quals pasten el pa àzim. Aquestes creences van
ser el pretext per a nombroses i sagnants massacres, i, també, per a l’expulsió
en massa dels jueus, primer de França i d’Anglaterra, i després (1492-98) d’Espanya
i de Portugal.»
En aquest afany per descriure
més que no pas per recrear o novel·lar, Levi va posar fil a l’agulla el mateix
any de l’alliberament, és a dir: el 1945. No va esperar, doncs, a què els
records es comencessin a deteriorar. D’altra banda, va escollir les paraules
justes, sense magnificar-les amb tirallongues d’adjectius ni emfatitzar-les amb
paraules contundents o altisonants. Al text no he sabut trobar, per exemple,
paraules com «devastació», «sadisme» o «massacre», i mots com «genocidi», «extermini»
o «barbàrie» queden relegats a les preguntes i respostes de l’apèndix. Si no
trobava la paraula justa o l’expressió apropiada per descriure quelcom, ho
admetia amb un nombre reduït i precís de mots. Això es percep, per exemple, en
l’extracte següent, referit a la mirada que li adreça el Doktor Pannwitz, el
responsable de l’examen de química que va reportar una sensible millora física
en les condicions de supervivència de Levi: «perquè aquella mirada no va ser
entre home i home; i si jo sabés explicar a fons la naturalesa d’aquella
mirada, intercanviada com a través de la paret de vidre d’un aquari entre dos
éssers que viuen en medis diferents, també explicaria l’essència de la gran
follia del tercer Reich».
A banda de l’objectivitat amb
que testifica sobre la seva experiència i de la racionalitat que invoca sovint,
a l’òpera prima de Levi també s’hi detecta un altre element que, sens dubte, el
va impulsar a persistir: la curiositat. No es tracta d’entendre o de
comprendre, sinó de veure, de percebre, de saber. Per això, parteix de la base
que «el Lager ha estat, també i notablement, una gegantina experiència
biològica i social.». Trobem una síntesi de tots aquests elements (la
vocació testificadora, la racionalitat i la necessitat de saber) en les
afirmacions següents, extretes de l’apèndix: «en l’odi nazi no hi ha
racionalitat: és un odi que no és en nosaltres, és fora de l’home, és un fruit
verinós nascut del tronc funest del feixisme, però és fora i més enllà del
mateix feixisme. No el podem entendre, però podem i hem d’entendre d’on neix, i
estar en guàrdia. Si comprendre és impossible, conèixer és necessari, perquè el
que va succeir pot tornar, les consciències poden ser seduïdes i ofuscades
novament: també les nostres.»
Levi té el seu propi judici,
per descomptat, i ho manifesta en respondre la primera de les preguntes que
integren l’apèndix. Diu: «no voldria que el fet d’abstenir-me del judici
explícit es confongués amb un perdó indiscriminat. No, no he perdonat cap dels
culpables, ni estic disposat ara o en el futur a perdonar-ne cap, a menys que
no hagi demostrat (amb fets: no amb paraules, i no massa tard) haver-se tornat
conscient de les culpes i dels errors del feixisme nostre i estranger, i estar
decidit a condemnar-los, a erradicar-los de la seva consciència i de la dels
altres. En aquest cas sí, jo que no soc cristià estic disposat a seguir el
precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es
penedeix ha deixat de ser un enemic.»
Com he dit abans, Levi manifesta que, sense
el seu pas pel Lager, potser no hauria escrit mai. En tot cas, era un home
culte: parlava diverses llengües, al·ludeix a la mitologia clàssica en
referir-se a Èdip i l’esfinx i va compartir amb un jove company de fatigues, el
Pikolo, diversos extractes de la Divina Comèdia en un dels capítols de l’obra,
precisament titulat El cant d’Ulisses, el vint-i-sisè cant de l’Infern de
Dante. En la versió catalana, el traductor puntualitza que les cites de la
Divina Comèdia (en la traducció de Josep Maria de Segarra) contenen volgudament
inexactituds, ja que es reciten (i es transcriuen) de memòria. També recalca
que al llarg de tot el llibre hi ha, explícites o no, altres cites de l’Infern de
Dante.
Acabo aquests breus comentaris
recalcant una de les moltes idees que transmet aquesta obra de Primo Levi.
L’extermini comença amb la humiliació i la despersonificació de l’ésser humà,
amb el fet de buidar-lo de tot allò que li és íntimament propi, dels elements
que el defineixen i el diferencien. L’autor parla d’animalitzar, i aquest
concepte m’ha colpit especialment. En una de les respostes a les preguntes
recollides a l’apèndix, l’autor afirma: «L’aversió contra els jueus,
impròpiament anomenada antisemitisme, és un cas particular d’un fenomen més
ampli, això és, de l’aversió contra qui és diferent de nosaltres. És indubtable
que es tracta, en origen, d’un fet zoològic: els animals d’una mateixa espècie,
però pertanyents a grups diferents, manifesten entre ells fenòmens
d’intolerància. Això també succeeix entre els animals domèstics: és sabut que,
si s’introdueix una gallina d’un determinat galliner en un altre, és rebutjada
a becarrades durant diversos dies. Succeeix el mateix entre els ratolins i les
abelles, i en general en totes les espècies d’animals socials. Ara bé, l’home
és sens dubte un animal social (ja ho va afirmar Aristòtil): però pobres de
nosaltres si haguéssim de tolerar totes les compulsions zoològiques que
sobreviuen en l’home! Les lleis humanes serveixen precisament per a això: per
limitar els impulsos animals!»
4.
Enllaços
diversos
Una breu biografia de Primo
Levi:
Una entrevista a Primo Levi
feta el 1982 amb motiu del seu segon retorn a Auschwitz (després de
l’alliberament, hi va tornar dues vegades: el 1965 i el 1982):
L’article de la Viquipèdia
sobre el camp d’extermini d’Auschwitz:
Un treball fotogràfic i
descriptiu sobre Auschwitz:
Un petit article sobre
l’actual Oswiecim, la vella Auschwitz:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada