El ball, d'Irène Némirovsky. Ressenya . (Sílvia Romero)

Ens trobem davant d’una novel·la breu, però alhora, ens enfrontem a una narració intel·ligent que posa de manifest, amb un estil àgil, captivador, i amb un cert to humorístic, aspectes tèrbols de la conducta humana.

El ball ens parla de la família Kampf, uns nou-rics que basen la seva existència en el luxe i l’opulència. En un moment donat el matrimoni Kampf decideix organitzar un ball a casa seva, i l’Antoinette, la filla adolescent que tot just acaba de complir els catorze, desitja i somia que arribi el dia assenyalat. Els problemes, però, comencen quan la noia s’assabenta que els pares no tenen cap intenció d’aprofitar aquesta celebració per presentar-la en societat. Dolguda, ofesa i sentint-se injustament tractada, es plantejarà la seva venjança.

A través d’aquesta acció premeditada de rebel·lia, Irène Némirovsky ens mostra l’enfrontament ferotge entre mare i filla. Una dona que no acaba d’acceptar el pas del temps, davant d’una noia que no sent cap tipus de compassió pel vençut. I entremig de tot això, o com a teló de fons, la idea de la buidor que ens atorguen les coses materials, un plantejament que permet a l’autora fer una crítica incisiva vers el món de les aparences.

1. Els personatges

Tenim dos personatges clau: la nena (Antoinette) i la mare (Rosine Kampf).

De fet, és gràcies a elles dues que avança la novel·la i, ben mirat, el ball potser només és una excusa (com podria ser-ho qualsevol altra) per mostrar-nos la relació que existeix entre mare i filla. Una relació on el suposat amor materno-filial queda ben lluny de fer acte de presència.

La nena no suporta la mare i a la mare li fa nosa la filla.

Pel que fa a l’Antoinette, com a adolescent que és i, pel que llegim, adolescent mal criada, podríem arribar a disculpar-la, a passar la seva gran venjança com una entremaliadura (una mica passada de voltes) de criatura. Però la mare ens mostra en tot moment una personalitat mesquina i clarament interessada. Aquesta actitud la podem trobar en base, sobretot, a dos aspectes: el reflex que ens fa de la hipocresia de l’alta societat, i la visió que ens atorga sobre l’educació.

1.1. Un reflex de la societat

Ens trobem davant d’una classe social on, el que de debò importa, és aparentar:

“...si no convidem la Isabelle, si no sé que l’endemà els rosega l’enveja a tots, m’estimo més no fer aquest ball!” (p. 27)

Però curiosament, quan qui vol gaudir d’aquest posició privilegiada és la filla, l’Antoinette, la senyora Kampf reacciona de forma contrària al que es correspon amb la seva actitud habitual: 

 

“Ara resulta que aquesta mocosa vol ser al ball! Aviat te’ls faré passar, aquests aires de grandesa, maca...” (p. 30)

De fet, cal no oblidar, també, que aquest matrimoni reflecteix a uns nous rics, una parella que de cop i volta, per un gir afortunat de la borsa, neden en l’opulència i gaudeixen com criatures aviciades de tot el que els envolta:

“M’agrades, quan comences a fer l’aristòcrata i el senyor —va dir ella arronsant les espatlles—: “Ja hi ha els criats...”. Guarda’t aquestes maneres per als convidats...” (p. 54)

I en realitat aquesta opulència es tradueix en un excés de luxe, una necessitat tal de demostrar la riquesa que fins i tot freguen el ridícul: 

 

“Va posar-se el seu gran collaret de perles de dos enfilalls, tots els anells, braçalets de grans brillants que li recobrien tots dos braços des del puny fins als colzes; i, per acabar, va posar-se al cosset del vestit una gran agulla de pit de safirs, robins i maragdes. Resplendia, brillava com un reliquiari.

1.2. Una visió de l’educació

La senyora Kampf se’ns presenta, al llarg de la narració, com una dona incapaç d’educar una criatura. De fet, és una persona frívola i egoista que només pensa en ella. I per això, l’aspecte de l’educació referent a l’Antoinette és digne de ser comentat.

Per exemple, quan la nena s’assabenta, per primera vegada, que ella no assistirà al ball, la primera reacció de la mare és: 

 

“Què? —va exclamar la senyora Kampf, estupefacta—. (...) Decididament, crec que aquesta nena és curta...” (p. 29)

Aquest és el detonant que mourà l’Antoinette cap a la venjança i el que donarà sentit a l’obra. Perquè la nena primer arrenca a plorar, però després la venç la ràbia (“L’Antoinette tremolava tota ella, però va sortir a poc a poc sense vessar ni una llàgrima.” –p. 31-).

Amb tot, he indicat quina és la primera reacció per part de la Rosine Kampf davant la pretensió de la nena d’assistir al ball. I potser caldria afegir que, després d’això, no hi ha cap intent de suavitzar la situació. Ja he anotat abans la citació en la qual la dona pretén abaixar els fums a la seva filla (“Ara resulta que aquesta mocosa vol ser al ball! Aviat te’ls faré passar, aquests aires de grandesa, maca...” –p. 30-), però és que a més, ho fa tot predicant en el desert del que va ser ella mateixa durant la seva infància: “Anem bé! També és veritat que jo a la seva edat era igual; però jo no sóc com la meva pobra mare, que no em sabia dir mai que no... Ja l’adreçaré, ja, no pateixis...” (p. 31)

I certament, el cas és que ambdues no són pas tan diferents: “Estrenyia les mans amb tanta crispació mentre parlava, amb un gest tan igual al que feia l’Antoinette quan s’enrabiava, que la filla, plantada al llindar, va tenir de cop una esgarrifança, com quan et trobes, d’improvís, davant d’un mirall.” (p. 53) I encara, a la pàgina 74, hi podem trobar un altre exemple d’aquesta similitud de caràcters i actituds.

2. La força dels personatges enfront de la intensitat de la història

Molt breument, potser també cal remarcar que la història, en sí, no planteja cap gran intriga. De fet, ni gran ni petita. Sense conèixer amb exactitud el que passarà, el lector s’espera que un fet desencadeni l’altre com una seqüència lògica d’accions. Aleshores, potser el que cal preguntar-nos és on rau la força d’aquesta novel·la curta.

Particularment penso que els personatges, en general però sobretot col·locant el focus d’atenció en mare i filla, són els qui treballen amb intensitat al llarg de tota la història.

La descripció de petits detalls (com és el cas de la similitud de gestos que esmentàvem abans), els pensaments de la nena quan dóna voltes al que li està passant, el record de la mare vers els temps passats i la sensació de desaprofitament de la vida, el neguit davant el pas del temps i, sobretot, de la vellesa (relacionada directament amb la lletjor)... Tots aquests petits elements que, al llarg de la narració es desenvolupen amb una fluïdesa que ens amara sense adonar-nos, són els que capten la nostra atenció i doten d’interès l’obra.

3. La religió

És evident que alguna referència religiosa hi havia de ser, en una obra com aquesta i escrita per la Irène Némirovsky. No en va, en esclatar el conflicte es va convertir al catolicisme.

Què hi trobem, però?

Particularment, crec que hi trobem ironia i desencís.

Un exemple (p. 21):

“—Mira: en el fons, si vols arribar lluny, només cal seguir al peu de la lletra la moral de l’Evangeli...

—Com?

—Si et peguen en una galta, para l’altra... El món és la millor escola de la humilitat cristiana.

—M’agradaria saber —va dir la senyora Kampf, vagament escandalitzada— d’on treus aquestes ximpleries, amor meu.”

Un altre (p. 26):

“L’Antoinette murmurava amb fervor en la seva pregària del vespre (perquè el seu pare s’havia convertit abans de casar-se, i l’Antoinette s’havia criat en la fe catòlica): Déu meu, fes que la senyora Isabelle es mori aquesta nit”

Un altre (p. 35/36):

“—Segur que tot és una enganyifa: el bon Jesús, la Mare de Déu; una enganyifa com els bons pares dels llibres i la feliç adolescència... Sí, la feliç adolescència; quina enganyifa, quina gran enganyifa!”

Segurament queden molts altres temes dels quals es pot parlar. Com he citat abans, el pas del temps, la sensació de solitud, o bé també un estudi a fons dels pensaments de la nena, l’Antoinette, al llarg del capítol 3. Sigui com sigui, El ball és una novel·la breu d’aparença senzilla, però que amaga una lectura i una crítica profunda de la conducta humana.