Un viatge sentimental, de Laurence Sterne. (Mercè Rigo)

Laurence Sterne, després del seu famós llibre, “Tristam Shandy”, en el que va trencar tots els motlles del que fins llavors era una novel·la, ens ofereix un petit llibre dins del mateix estil, seguint la tradició de Cervantes, que assentarà les bases del que serà la nova literatura anglesa. Té a més la virtut, no solament de ser precursor i innovador en la literatura sinó també de tot el corrent posterior cultural i polític que serà el Romanticisme. . La filosofia, l’ art, la literatura, la música i la política seran influïts per aquest moviment.

Aquest capellà frívol i galant irlandès que demana a ple pulmó LA LLIBERTAT, trenca totes les regles de la narració, ens desconcerta, ens enganya, passa de sobte d’una idea a una altra (posa els inicis del que serà el fonament de l’ associació lliure en literatura), trenca l’ ordre temporal que salta pels aires, i hi desenvolupa històries plenes d’humor, on hi conviuran els petits afers amb reflexions, dobles sentits i bromes.
 
Sterne deia que “Un home que riu mai no serà perillós.“

“Quantes aventures no caben en un instant de vida, quan algú s’interessa de cor per tot!(p. 54)

“Si d’això no en surt res, tant se val, una altra vegada serà. Aquest és un assaig sobre la naturalesa humana i de les meves penes en surt el meu treball; ja en tinc prou. El plaer de l’ experiència em manté desperts els sentits i la part més noble de la meva sang, mentre la part més baixa està adormida” (p. 54)

“Més d’un filòsof paripatètic (filosofia aristotèlica)deu haver observat que la naturalesa ha establert per autoritat pròpia i inqüestionable certs límits i barreres que circumscriuen la insatisfacció de l’ home”(p. 29) I que hi ha en l’ autor que no accepta aquesta insatisfacció, malgrat no haver tingut una vida fàcil?

I el nostre Laurence se’n va de viatge segurament per “malaltia corporal”? Era el final de la seva vida, cercant un clima més saludable a la seva tuberculosi. “Els desenfeinats que deixen el seu país natal i van a l’estranger per la raó o raons que poden derivar-se d’una d’ aquestes causes generals: Malaltia corporal. Imbecil·litat mental o Necessitat inevitable (p. 30)

Però Sterne no vol de cap manera formar part d aquets grups dels viatgers desenfeinats
En el seu decàleg acurat dels “viatgers desenfeinats”: : curiosos, mentiders, vanitosos, amb malenconia ... ell se’n separarà i es definirà com: EL VIATGER SENTIMENTAL Un viatger sentimental que defuig les catedrals, els monuments i els museus, típics de quan es visita un país i donarà importància a les petites trobades amb dones de les que s’enamora a qui galanteja i a les emocions, “no havia abandonat la mà de la dama durant tota l’estona, i l’havia tingut agafada tant de temps que hauria estat una inconveniència deixar-la anar sense besar-la: en fer-ho, la sang i l’ animació que havia perdut li van retornar d’ una glopada” (p. 45) . Petites trobades fugaces , petites imatges i la FANTASIA, que l’ ajudarà a imaginar una dama, a qui li té la ma agafada mentre miren la porta i esperen que Monsieur Dessein, l’ amo de l’ hostal, l’ obri; atribuint-li ser vídua i estar de dol . “donar forma al cap i li havia sortit tan diví com si l’ hagués tret d’una deessa trobada al fons del Tíber. Però tu ets un pendó, seduïda i seductora, i si bé ens enganyes set vegades cada dia amb les teves imatges i colors, ets tan encisadora i tants àngels de llum donen forma a les teves imatges que defugir-ne és imperdonable” (p. 40) “Amb una criatura així, un home hi podria donar la volta al món. Una instant d’espera de cara la porta que cap autor novel·lístic li donaria cap importància. Però Laurence s’hi recrea i s’atura davant una dama que li retreu que quan el cor se n’ alegra, informar-ne al cervell, ho espatlla (p. 41)com fa ell pensant com tot obsessiu, que el capellà li pot haver explicat que ell no li havia volgut donar almoina. L’ obstrucció del propi desig de poder-la acompanyar posant-se totes les traves:

 “Quin mal hi hauria si oferís a aquesta dama adolorida de compartir el meu carruatge?...- Això t’obligarà a llogar un tercer cavall- va dir l’ AVARÍCIA- que et traurà vint lliures més de la butxaca.

• No saps qui és – va dir la PRECAUCIÓ
  
• - Ni quines complicacions et pot portar- va afegir la COVARDIA
  
• - Ja hi pots comptar Yorick!- va dir la DISCRECCIÓ diran que ha fugit amb una amant a Calais perquè hi teníeu una cita
  
• _Després d’això- va dir la HIPOCRESIA a crits- no podràs anar pel món amb el cap alt.
  
• - O fer carrera a l’ Església- va dir la MESQUINESA.
  
• -Ni arribar a tenir-hi res més- va dir l’ ORGULL- que un armat benefici.(P. 47)
  

El cervell que espatlla les decisions fent digressions que l’ únic que fan es paralitzar el desig . “Però ella s’ havia esmunyit sense que me n’ adonés, mentre jo sospesava els pros i els contres i, quan em vaig decidir, ja havia fet deu o dotze passes carrer avall...”

Una dama de la que se n’ ha d’ assabentar per un capitanet francès, que sense cap dificultat li extreu que és de Bèlgica on hi té el seu marit. 

 

Yorick, el bufó, calavera de Hamlet, el seu doble, personatge amb el que juga l autor, continuarà obstruint el seu desig per la dama , fent dissertacions i criticant la forma passional de com fan l’ amor els francesos, deixant passar el temps fins aconseguir que la dama marxi (p. 53)

Laurence Sterne, fugint dels viatgers pessimistes ens donarà un relat en el que ens hi haurem d’aturar sovint , (com ell fa davant de la porta tancada amb la ma agafada de la dama) per a reflexionar i poder extreure’n la ironia i els equívocs amb els que omple el text “Quan una controvèrsia tan desigual un home pot respondre amb un ÉQUIVOQUE, no en surt tan malparat com és això (p. 59) Equívocs que utilitza amb ironia i trobarà en els diferents sentits de les paraules i exclamacions en francès que intentarà esbrinar, buscant els jocs de paraules.: Diable!, (reaccions primàries de la ment) peste! (quan la jugada toca més el voraviu) Tant mieu! (quan se’n treu alguna cosa) o tant pis (quan no se’n treu res) “Concediu-me potestats que controleu la llengua, l’eloqüència en temps d’adversitat, per males jugades que m’ esperin! Concediu-me mots com cal per a poder-me exclamar, quan així em surti la naturalesa (p. 69)

I el nostre viatger com Quixot i Sancho Panza, del que l’autor n’era un admirador, agafa un criat “La Fleur” “l’home més fidel, afectuós i senzill que mai hagi anat als talons d’un filòsof...” (p. 60) que sempre està enamorat “Me n’alegro molt-vaig dir- perquè així no caldrà que cada nit em posi les calces sota el coixí. En dir això, no feia tan elogi de La Fleur com de mi mateix, perquè he estat enamorat gairebé tota la vida d’una princesa o altra, i espero que continuaré així fins que em mori, i estic segur que si mai faig una mala acció, serà en l’ interval de dos enamoraments” (p. 62) que l’ acompanyarà en el seu viatge. El nostre viatger, que atribueix a la virtut de l’enamorament el ser generós “en el moment que el foc es revifa, torno a ser generós i ben dispost i faria el que fos per qualsevol o amb qualsevol, si ells em diuen que això no és pecat” i a tenir el cor tancat amb pany i clau el ser avar “amb prou feines hi trobo sis penics per donar a la misèria” (p. 62)

I recordant L’ Andròmeda d’ Eurípides, fa un cant a l’ AMOR, com feren els grecs “Cupido, rei de déus i d’homes!! (p. 63)”L’ Amistat i la Virtut es van aplegar i es besaven pel carrer, va tornar l’ edat d’or planant per sobre la ciutat d’ Abdera .Tot abderita agafava el seu flabiol i tota abderita deixava el brodat de porpra per seure castament a escoltar la cançó”(p. 64)

Sterne, no devia estar enamorat quan li va plànyer al pobre frare una almoina. L’AVARÍCIA, que creu serà un obstacle per arribar a l’ amor de la dama. Un frare, que apareix també fugaçment en una escena però amb el que la capseta de rapé, l’ acompanyarà durant tot els viatge. 

 

Sterne es pregunta el perquè viatjar si les ciències i els coneixements ja en aquella època estaven ja tan intercomunicats i per què “un viatger curiós ha fet tants passos en fals per poder veure coses i fer descobriments que, com Sancho, deia a Don Quixot, hauria pogut veure a peu eixut des de casa” (p.34) Però continua el seu viatge trobant un ase mort que provocarà la còmica caiguda de La Fleur, el descontrol del carruatge fins trobar l’home vell alemany, que plora per l’ ase perquè se sent culpable que els seus sofriments d’ haver perdut els fills i portar-lo pel camí de Sant Jaume d’ Espanya com promesa, l’hagin pogut matar. “Quina vergonya del món!- em vaig dir interiorment- Si ens estiméssim els uns als altres com aquest pobre home s’estimava el seu ase, d’ altra manera aniríem”(p. 71)

Però el cor del viatjant s’ eixampla quan arriba a AMIENS, la ciutat on la dama havia dit que anava, que veu d’esquitllada, la dama que li demana que porti una carta a una altra dama de París “Preciosa-vaig dir- i tant que vindré a veure’t a Brussel·les” I encara que hagi de fer tota la volta a Europa vol veure-la, recreant-se amb la FANTASIA “ quin goig espiritual no serà coronar el meu viatge compartint els punyents episodis d’una història de penes contada per una ànima sofrent? Veure-la plorar! I encara que no pugui aturar la font de les seves llàgrimes, quina sensació més exquisida si les puc eixugar de les galtes de la primera i més bella de totes les dones, mentre estic assegut en silenci amb el mocador a la mà tota la nit al seu costat” (p. 74)

I tornem a l’ obsessiu. De sobte recorda que li havia promès a ELIZA (el seu amor en la realitat, té un llibre titulat “Cartes a Eliza”) que el seu amor li duraria tot el viatge “Què li has de dir Yorick, a un cor que creu i confia plenament en tu, bo, tan gentil i irreprotxable?- No aniré a Brussel·les- vaig dir tallant el meu discurs” (p. 75) i després d’una situació còmica utilitzant una carta de La Fleur per contestar a la dama a la que no veu, marxen a París. 
 
A París on “posen més grandeur en les paraules que en les coses” el nostre viatger es veu amb la necessitat d’arreglar-se la perruca i a raspallar-se la casaca abans d’ anar a portar la carta que li havia encomanat la dama. Però els fets insignificants de que el barber no vol rentar una perruca tan vella, per a l’ autor tenen la importància de canviar els esdeveniments i com que s’ ha fet tard decideix sortir no sap on, però acaba volent anar (no és rar el seu desig) a l’ Òpera-comique. L’ atzar fa que trobi una “grisette” propietària d’una botiga de guants a qui li pregunta una adreça i amb la que és queda, com sempre enamorat “un home quan pensa més en una dona que en les seves explicacions”(p. 85) amb la que queda tocant-li el pols mentre espera “hi ha feines de més mal fer en aquest món que prendre el pols a una dona? (p. 86) I mentre nota que les pulsacions augmenten, entra el marit que no dona cap importància a l’ escena. I altra vegada el nostre viatger ens dóna a conèixer amb un fet tan insignificant, la diferència de caràcter dels anglesos “On un botiguer i la dona semblen fets de la mateixa carn i ossos” i a París “on el poder executiu i administratiu de la botiga ,no recauen en el marit” (p.87)

“Em penso que les marques precises i distintives dels caràcters nacionals es veuen més en les minúcies insignificants que en els més transcendents assumptes d’ estat” (p. 83) com la comunicació de la mirada i la comprensió en un fet tan simple, com provar-se uns guants que li compra en agraïment. Traslladar-com diu ell- a la taquigrafia de les paraules els canvis de mirada i les seves inflexions i matisos, com explica quan va fer sis intents per deixar sortir una dama amb la qui es va trobar que li barrava el pas i amb la que sembla que aquesta vegada si el va dur a casa seva. 
 
Sterne continua mirant les diferències i les coses petites, utilitzant la vena còmica quan ens explica el per què, a París hi ha molts nans “els ciutadans de París vivien tan amuntegats que no tenien prou espai per a fer-los” (les criatures) i torna a utilitzar la sorna anglesa amb l’ escena del gran alemany que li tapa la visió de l’ òpera al nan que l’ oficial resol. “-Això si que és noble!- vaig dir picant de mans

-Però això no ho permetríeu a Anglaterra- va dir el vell oficial

- A Anglaterra senyor, seiem tots tal com ens ve de gust (p. 97)

O els crits de la gent en el teatre d’ “Haussez les mains, Monseiur Abbé” sobre un abat que havia anat a col·locar-se darrere de les grisettes per veure l’ òpera

“Com pot ser que una gent dotada amb sentiments tan fins pugui ser al mateix temps tan diferent i tan malintencionada? Quleque grossierté!” “Totes les nacions tenen els seus refinaments i grossiertés...Le POUR ET LE CONTRE SE TROUVENT EN CHAQUE NATION”(P. 99) Grolleria que es pot convertir en pura poesia com quan Madame Rambouillet, la més correcta i amb virtuts tan pures, li demana baixar per anar a fer un pis. “ I vosaltres , o nimfes de mística bellesa! Aneu, colliu la rosa, i escampeu-la al vostre pas, que Madame de Rambouillet no va fer altra cosa. Vaig oferir-li la mà perquè baixés dels cotxe i, si m’ haguessin fet sacerdot de la casta CASTÀLIA, no hauria tingut cura de la seva font amb un decòrum tan respectuós” (p. 100)
Yorick- Sterne,- l’ autor- entra a París, en una llibreria on vol comprar tota la col·lecció de les obres de Hamlet, el seu autor preferit, i altre vegada troba a la botiga “una filla de chambre” preciosa “amb una bosseta verda de setí lligada amb un cordó del mateix color” a qui galanteja “I què hi tens a veure amb “Els desvaris del cor” (el llibre que compra la noia ) si en prou feines saps on el tens? Ni quan l’amor t’ hagi dit per primera vegada o algun pastor infidel l’ hagi fet sofrir no podràs estar segura de què és això” . El viatger li dona una corona que tenia reservada per a les obres de Shakespeare, donant-li el consell de no gastar-la en galindaines. Marxa amb ella cap l’ hotel, demanant-li (com sol fer amb les dones que troba l’ orientin. En què? ) el camí correcte fins que se n’ adona que la noieta a qui acompanya és una “fille de chambre” de Madame R****, la dama a qui li ha de portar la carta.

I tallant el fil altra vegada ens explica en el següent capítol que quan arriba a l’hotel li demanen el passaport. Havia sortit del seu país sense agafar-lo, no recordant que estaven en guerra amb França. La dissertació que en fa de revelar-se i d’oposar-se al rei de França amb la possibilitat de ser tancat a la Bastilla, també és tractada des de la vesant irònica. El seu alter ego, Eugeni, personatge que ja sortia a “Tristam Shandy” , el seu alter ego de seny que li recrimina no patir gaire pels diners (en Psicoanàlisi seria el Super Jo, el que ens reprimeix i ens renya moralment davant dels impulsos) li havia dit que en portés més per al seu viatge, a qui ell havia contestat frívolament que faria alguna cosa a París per passar un parell de mesos a la Bastilla, a càrrec del rei de França. La broma, que se li pot fer realitat, el porta a fugir del conflicte i posar-se a dissertar sobre el MOT (la paraula que és una representació mental, lluny de la realitat) “PERÒ TREU-LI LES TORRES, REOMPLE EL FOSSAT, APARTA LES BARRERES DE LES PORTES, DIGUES-LI CONFINAMENT I SUPOSA QUE ÉS LA TIRANIA D’UNA INDISPOSICIÓ I NO D’UN HOME LA QUE HI RETÉ; EL MAL S’ESBRAVA, I POTS AGUANTAR LA MEITAT QUE EN QUEDA SENSE QUEIXAR-TE”(p. 112)
No penseu què és una frase molt oportuna per a la nostra situació de CONFINAMENT? Aquí fa un clam a la deessa LLIBERTAT amb el símil de l’ocell engabiat, (un altre alter-ego) que amb la seva visió, el posa de peus a terra de què el seu empresonament pot ser veritat. “Tu que n’ets el gran Dispensador, i no em donis altre companyia que aquesta bellíssima deessa”(p. 114)

Aquesta imatge, portarà a l’ autor a perdre les defenses, fantasiejarà la imatge del patiment d’un presoner, i el farà passar a l’ acció per anar a Versalles. I com que no té res a fer, durant el seu viatge, ens omple el temps amb el conte de l’ estornell que demanava LLIBERTAT. Un ocell que només entenia els tres MOTS del seu amo de LLIBERTAT, un mosso de quadra anglès. Ocell deixat, portat per Stern a Anglaterra, venut i donat a diferents amos, símbol del que representa voler ser lliure i una crítica ferotge a la societat i a la política de l’ època “D’aquell rang va passar a la cambra baixa i va passar de mà en mà de tants altres comuns. Però com que tots aquests hi volen ENTRAR i l’ ocell volia SORTIR, li va servir gairebé de tan poca cosa a Londres com a París...I em permeto d’ informar-los que aquell ocell era el meu ocell, o alguna còpia dolenta que pretén representar-lo. D’ ell només puc afegir que d’ aleshores ençà el pobre estornell corona el meu escut d’ armes.” (p. 118)
 
El viatger continua les seves cabòries de com demanar-li el favor Monsieur Duc de C****per poder tenir el passaport que no el pot atendre en menys de dues hores, per la qual cosa busca un hotel “rarament vaig a parar al lloc on em proposava” (p. 121) però canvia d’idea (veiem com sempre mai hi ha un camí fixat) i decideix visitar Versalles i després el Comte de B****, del qui el llibreter li havia parlat que estimava els llibres anglesos i els anglesos. “O sigui que vaig canviar d’ idea per segona vegada. De fet era la tercera perquè havia destinat aquell dia a Madame de R**** de la Rue Saint Pierre i li havia donat paraula ferma per mitjà de la seva fille de chambre que la visitaria sens falta” (p. 122)

Però pel camí troba, digne d’una imatge dels surrealistes, “Un chevalier de Sait- Louis” (una legió d’honor), que porta la creu muntada en or amb la cinta vermella lligada al trau, que ven patés. Una crítica sarcàstica del pobre home que després dels honors de l’ exercit, a l’ arribar la pau, havia perdut tot el patrimoni i privilegis, veient-se abocat a vendre el paté que la seva dona fabrica. Sterne ho intenta arreglar explicant que el rei quan se’n va assabentar, li donà una paga per la resta de vida. Com ens diu Virginia Woolf, en el pròleg “De fet el principal defecte de “Un viatge sentimental” és aquesta preocupació de Sterne per fer-nos creure en el seu bon cor”

Però la imatge sarcàstica dels honors, continua amb el marquès d’E****de la Bretanya, que va encomanar la seva espasa al Ducat després d’haver-se arruïnat, emigrat a la Martinica a fer negocis, i la imatge patètica de quan la reclama i veu el rovell que s’havia fet a la punta. (p. 126)

I el nostre autor per fi refà el camí inicial de demanar el passaport que necessita. El Comte de B****”que tenia totes les obres de Shakespeare sobre la taula” era, per tant, amic seu. Un home a qui li fa la “gara gara” dient-li: “m’enviaran a la Bastilla, però no en tinc cap por, perquè estant a les mans del poble més refinat del món...” i amb el qui parla de les dones i del verdader motiu del seu viatge: “espiar la nuesa dels seus cors, (de les dones))i per sota de les aparences diverses de costums, climes i religió, descobrir el que tenen de bo per aprendre’n jo mateix. I per això he vingut (p. 129)
Però el Comte li demana que digui el seu nom i el nostre autor es presenta com el seu alter-ego Yorick, el crani del bufó a Hamlet. I acostant-se a les obres de sobre la taula, assenyala : “Me voici!. El comte de B****es desconcerta perquè “els francesos conceben més bé que no relacionen” , es posa Hamlet a la butxaca, surt de l’ habitació i deixa també amb desconcert al nostre autor. Però davant les conjectura del perquè el Comte ha marxat: “Més val llegir Shakespeare. Per tant vaig agafar “Molt soroll per no res” penetra dins del món de la imaginació i amb les dissertacions que ens té acostumats , ens diu que “quan una sensació desagradable m’ estreny el cor, sens dubte la manera més eficaç de dominar-la estat sempre contrarestar-la tan aviat com puc amb una altra sensació agradable i positiva , per batre-la en el seu propi terreny” (p. 133). I el passaport, és aconseguit però amb l’ equívoc, la broma que Sterne li ha fet al Comte que realment s’ ha cregut, que era un bufó del rei d’ Anglaterra. Broma amb la que el passaport que el representa, portarà el nom de Yorick “fer públic per escrit el que fa pujar els colors a la cara” (p. 135)

“No tenim bufó a la cort, senyor Comte. L’ últim que vam tenir va ser durant el llicenciós Carles II i des d’ aleshores els nostres costums s’han refinat gradualment fins al punt que en l’ actualitat la nostra cort és plena de patriotes que no es preocupen més de l’ honor i la riquesa del país, i les nostres dames són tan castes, tan immaculades, tan bones, tan devotes, que un bufó no trobaria res on agafar-se (p.134)
Sterne, aprofita aquí per parlar amb una conversa amb el Comte sobre la diferència de caràcter dels anglesos que com els xílings “no són tan plaents al tacte, però en canvi les lletres són tan visibles que al primer cop d’ull veieu de qui és la imatge i la inscripció que porten” i els francesos són MASSA SERIOSOS. Un poble, que com el Comte, no ha pogut entendre ni la broma, ni l’ equívoc.

Però en tornar a l’ hotel, troba la “fille de chambre” de la dama a qui li havia de portar la carta de l’ altra dama que com el pensament, en les seves giragonses, mai no arriba a terme. I en una escena, no sabem si de fantasia, on l’ autor ens descriu el gaudi dels petits detalls d’una petita bossa i una corona, al principi intentant reprimir el seus impulsos, la temptació acaba, ( sembla, perquè no ho especifica), per fer-se veritat: “vaig perdre l’ equilibri a la gentil fille de chambre. I aleshores...

“Si, i aleshores. Vosaltres que teniu el cor tebi i el cap fred com el marbre i podeu fer passar amb raons i disfressar les passions, digueu-me: quin mal hi ha que un home en tingui?...si la natura ha teixit de tal manera el seu tramat de simpatia que alguns fils d’amor i de desig s’han barrejat amb la peça, ¿haurem de desfer tot el teixit per treure’ls? Allunya aquests estoics amb el bastó, alt governant de la natura!(p.142) I no es estrany que després de la trobada, que serà recriminada per l’ hostaler com un escàndol, el nostre autor ens introdueixi la imatge d’un home ben vestit, que pidola almoina només a les dones , i amb les que l’ aconsegueix “els ho deia a l’ orella i d’una manera que semblava més un secret que una petició” (p. 1449 “Com s’ho feia per convèncer-les i arribar al cor de les dones? ...era un secret comparables almenys a la pedra filosofal... hi vaig estar donant tombs tota la nit sense trobar-hi cap explicació” (p. 149)

La Fleur, el criat fidel s’ha vestit de diumenge per anar a fer un vis a vis amb Madame R****, una noia que havia conegut mentre el nostre autor negociava amb el comte el passaport “Els qui es dediquen al servei dels altres, homes i dones, renuncien als seus pactes de Llibertat, però no a la Naturalesa. Són de carn i ossos i fins en el seu estat de servitud, estan sotmesos a les mateixes vanitats i desitjos que els seus amos”(p. 151) I el viatger es queda sol desxifrant un text d’un diari antic. Una crítica i sorna a les institucions i llegats que poden deixar els cavallers i estatus socials. El notari , alter ego també de l’autor? Barallat amb la seva dona i perdut el seu barret, acaba fent l’ acta notarial d’un cavaller “no tinc res per deixar...sinó la meva història...una història que despertarà tots els impulsos naturals, ofegarà els sentiments humans i la crueltat mateixa es commourà de pietat... (p. 157) I aquí l’ autor ens deixa amb un pam de nas perquè en el paper vell i arrugat on s’hi havia escrit el llegat del testimoni S’HA PERDUT embolicat en un pom de flors que en un circuit, la Fleur i la seva amant han anat passant de mà en mà, ple d’ infidelitats.

Les dones! a qui idolatra, de les que no en coneix la pedra filosofal, descobreix per una escena en que torna a aparèixer el pidolaire al qui cap dona s’hi resisteix de donar-li almoina; que la pedra filosofal, el secret, és l’ ADULACIÓ “essència deliciosa !què refrescant que ets per a la naturalesa! Amb quina força totes les seves energies i les seves febleses et fan costat! Què dolçament t’infiltres a la sang i l’acompanyes pels camins més difícils i tortuosos fins al cor! (p. 162) I l’ ADULACIÓ serà el que el portarà a relacionar-se amb l’alta esfera social de París on Yorick (recordem què és el seu passaport) i on el nostre autor fa un veritable compendi de crítica social de l’ època. 
 
“L’imperi de la dona francesa, es divideix en tres èpoques. Primer és coqueta, després deista i després devota. Durant tots els períodes no perd mai el seu imperi, només canvien els vassalls. Quan cap els trenta-cinc anys o més s’han desdoblat els seus dominis d’esclaus de l’ amor, els repobla amb esclaus de la incredulitat i després amb els esclaus de l’ Església” (p. 164) Però fart de l’ ADULACIÓ que el porta a l’ESCLAVITUT, decideix fer les maletes i partir cap a Itàlia. “com més amunt pujava, més presoner em sentia dels procediments de pidolaire”

Sterne amb la seva prosa que sembla sovint, caòtica, ens fa l’ ullet introduint constantment personatges o figures que apareixen fugaçment a Tristam Shandy. Una d’elles és la figura onírica de Maria de Moulins, la noia boja, (¿És un homenatge a L’ Andròmeda d’ Eurípides, quan fa un cant a l’ AMOR, com feren els grecs .Tot abderita agafava el seu flabiol i tota abderita deixava el brodat de porpra per seure castament a escoltar la cançó”(p. 64? ) Una figura pastoral, vestida de blanc i amb llarga cabellera, que seu tocant la flauta amb un cordill al cinyell en el que hi havia agafat un gos, abans un cabridet: “Tu no em deixaràs Sylvyus -va dir-“ I com davant de la imatge el nostre autor s’ emociona “Definitivament tinc ÀNIMA. I tots els llibres amb que els materialistes han empestat el món no em convenceran mai del contrari” (p. 169)

El mocador en que les dues ànimes, viatger i noia, es consolen i eixuguen les llàgrimes, el mocador guardat i rentat per la noia que guarda en el seu cor, des de l’ altre trobada explicada en l’ altre llibre; amb la inicial S de Shandy, serà el símbol de la comunió que Sterne persegueix quan es sent enamorat i que identifica amb l’ amor místic (no en va la noia es diu Maria) “les penes li havien dibuixat a la mirada un no sé què que no era d’aquest món. Però conservava tota la feminitat i hi havia en ella tantes coses que el cor pugui desitjar o els ulls busquen en una dona, que si aquells rastres s’haguessin pogut esborrar, del seu cervell, o els d’ Eliza del meu (Eliza la seva dona desitjada, )hauria no solament menjat el meu pa i begut de la meva copa, sinó que Maria hauria trobat recer al meu pit i estat com una filla per mi”(p. 172) 
 
L’ estimada sensibilitat “però el que fa que senti un goig generós per coses més enllà de mi, tot ve de tu, gran SENSORI DEL MÓN! La sensibilitat amb les imatges de la família amb fills, que a la taula mengen el pa i beuen el vi i després ballen, sensacions que tenen amb el sentiment del que és diví. “Era com si la religió participés de la dansa” (p. 176)

Al final del seu viatge, un final que ens deixa obert perquè el lector ho imagini... “ Era una nit de pluja i de tempesta i entre el retard i tot plegat el “voiturin” es va veure obligat a aturar-se a cinc milles de la posta en un petit hostal bastant endreçat que hi havia al costat de la carretera” (p.177) Hi trobarà una dama amb la seva serventa amb la que haurà de compartir l’habitació. La ironia que expressa en el TRACTAT que haurà de pactar amb la dama per reprimir “L’ ESTIMADA SENSIBILITAT” “Font inextingible de tot el més preciós de les nostres alegries i de tot el més feixuc de les nostre penes! Tu encadenes el jaç i tu el portes al CEL. Eterna font de sentiments!( p. 172), serà el final i l’ enigma en que tancarà el llibre. Un tractat que sembla que es va trencar malgrat totes les repressions, convencions i lleis ...”De manera que vaig estirar la mà, vaig agafar la fille de chambre pel...”(p. 182)