Un viatge sentimental, de Laurence Sterne. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

Sterne, ens diu que aquest llibre és: “Un assaig sobre la naturalesa humana”. La naturalesa, entesa com l’amor romàntic del moviment cultural del Romanticisme, un moviment que es va originar a Alemanya i al Regne Unit, a finals del segle XVIII del que ell en va ser un precursor . Una reacció revolucionària contra la Il·lustració i el Neoclassicisme, en el que es donarà prioritat als sentiments. 

 

Recordem Lohengrin de Richard Wagner, la tercera de les òperes romàntiques. Una de les idees central de Lohengrin és que l’ amor és un bé fràgil que es pot trencar en qualsevol moment, i que quan es trenca no hi ha manera ni de compondre’l ni que torni. Lohengrin li posa la condició a la dama que no li demani mai el nom ni l’ origen. Mentre plana el MISTERI, LA RELACIÓ ÉS PURA I FIDEL. Però la curiositat, que és una feblesa humana, trencarà l’ encanteri de l’ amor. 

 

Sterne està permanent enamorat, perquè he estat enamorat gairebé tota la vida d’una princesa o altra, i espero que continuaré així fins que em mori, i estic segur que si mai faig una mala acció, serà en l’ interval de dos enamoraments” , un enamorament que ell relaciona amb el BÉ. Un estat d’efervescència sentimental que apunta molt més a “l’ amor cortès” trobadoresc medieval,( recordem que Wagner es va inspirar per a fer la seva òpera en una llegenda anònima medieval). L’objecte sexual és inabastable i espiritual, per tal de mantenir l’ideal de la bellesa de la dona que si no és real, la farà veritat a través de la seva fantasia. . “donar forma al cap i li havia sortit tan diví com si l’ hagués tret d’una deessa trobada al fons del Tíber. Però tu ets un pendó, seduïda i seductora, i si bé ens enganyes set vegades cada dia amb les teves imatges i colors, ets tan encisadora i tants àngels de llum donen forma a les teves imatges que defugir-ne és imperdonable” (p. 40) Herman Hesse havia escrit: : “No soc capaç de centrar el meu amor, d’ estimar una cosa o una persona en concret, sinó que he d’ estimar la vida i l’ amor en general" 

Sterne, donarà importància a les petites trobades, quasi bé fugaces, dones que no veu mai més, dones de les que se n’ enamora, (com la Laura de Dant, com la Dulcinea del Toboso del Quixot, Isabel Freyre de Garcilaso de la Vega) dones a qui galanteja “no havia abandonat la mà de la dama durant tota l’estona, i l’havia tingut agafada tant de temps que hauria estat una inconveniència deixar-la anar sense besar-la: en fer-ho, la sang i l’ animació que havia perdut li van retornar d’ una glopada” Un AMOR ON HI PLANA EL MISTERI, I PER AIXÒ LA RELACIÓ ÉS PURA I FIDEL

Jacques Lacan, el psicoanalista francès va dir que: l’ AMOR, és donar el que no es té a algú que no és. Efectivament, Sterne creu poder donar el que no té a les dones, quedant-se atrapat davant la seva bellesa o sentiments que els hi atribueix, el que no tenen, però que ell, com bé diu, s’imagina i retroalimenta. Veure-la plorar! I encara que no pugui aturar la font de les seves llàgrimes, quina sensació més exquisida si les puc eixugar de les galtes de la primera i més bella de totes les dones, mentre estic assegut en silenci amb el mocador a la mà tota la nit al seu costat” (p. 74)

La bellesa, la perfecció, que oculta la falta de “el que no es té”, esborra aquest objecte sexual i espiritual que s’ha de mantenir lluny perquè sinó pot decebre. I sabem que l’ altre sempre ens decep. Aquest amor proper a l’ amor místic, l’ amor impossible que relaciona el plaer corporal amb l’ espiritual. A Tristram Shandy quan en una festa camperola, treu a ballar a una noia, ens diu : “ El seu aspecte era adorable! ¿Per què no podia jo viure així i així acabar els meus dies? ¡Just, amos de les nostres penes i alegries! Vaig cridar, ¿Per què no puc asseure’m aquí al recer del plaer i ballar i cantar i resar les seves oracions i anar al cel d’ aquesta donzella ?

I a un viatge sentimental en l’ escena de la boja Maria “Era com si la religió participés de la dansa” (p. 176) Jaques Lacan, el psicoanalista francès, ens diu en  un seminari on treballa l’ Amor místic, que el gaudi desbordant i insuportable que  se sent en el  cos  és pacificat quan se li dona un sentit de quelcom generat per l’ amor de Déu.

Sterne ens explica, en vàries escenes l’explicació perfecte del que per a Lacan ens dirà és el DESIG. La carta de la dama d’ Amiens, que ha de portar a una altra dama de París i mai no arriba i l’ escena del diari vell, brut i arrugat que l’ autor intenta desxifrar, on hi ha escrit per un notari un llegat que queda en suspens; Quelcom que està inscrit en el psiquisme, que s’ha de desxifrar, un llegat del que no se’n coneix la fi, que va de mà en mà, cercant la parella perfecte que mai no arriba, com fan aquests amants donant el ram de flors, embolicat amb el paper de diari amb el que s’ enganyen els amants.

Lacan ens diu la formula críptica que la relació sexual, NO EXISTIEX, referint-se a que l’ amor complert, l‘ amor romàntic, la mitja taronja, és un impossible i potser Sterne, sense saber-ho, també ens ho transmet a nivell de l’ escriptura. Una escriptura que trenca tot el que les convencions ens dirien com correcte i perfecte. Escenes que no encaixen, frases inacabades, dobles sentits i uns finals amb suspensius pendents de completar.