Canigó, de Mosseèn Cinto Verdaguer. Resum. (Mercè Rigo)

 

 

CAN T I . L’APLEC

Baixen de caçar Guifré amb el seu germà Tallaferro, comte de Cerdanya i el seu fill Gentil. Troben l’ ermita de S. Martí. Elegia del cavaller contra els moros. Guifré fa cavaller amb la seva espasa a Gentil.

És S. Joan, aplec i fallaires que baixen de la muntanya. Gentil veu una pastora, Griselda de qui n’ està enamorat però el seu pare Tallaferro li prohibeix(326). Baralla, senten que els moros han envaït la ciutat d’ Elna.

Tallaferro corre a marxar cap a Portvendres i Gentil li diu que hi anirà amb ell, però son pare li diu que es quedi amb Guifré que l’ ha fet cavaller (329)

CANT II FLORDENEU

Batalla contra el castell. Gentil és a Cornellà de Conflent (domini dels Comtes de la Cerdanya, on hi tenien un palau) a la batalla del Canigó. Veu les congestes i l’ escuder li diu que són mantells d’ ermini de les fades que donen tot el que es vol però que qui va al seu castell ningú no en torna (331) Gentil dubta i pensa que potser l’ ajudarien a tenir l’estimada però porta les tropes i dubta entre l’ amor i la pàtria. (331)

Decideix partir sol cap al cim (preciós quan puja amb el cavall per la muntanya). Troba la fada GOJA, que li sembla és la pastora Griselda. Flor de Neu l’ enganya dient-li què és ella i es treu les ales, el ceptre, la corona i li posen manilles d’ argent, grillons de roses ..(333) queda presoner de les goges

Allí, en un trono verd que els ulls no veuen

Si és fet de bosc florit o d’ esmaragda

Los dos s’asseuen en l’encís que els lliga (336

)Ella a mirar lo cel, Gentil sa cara

CANT III L’ ENCÍS

GENTIL-GENJI ? ( Aquí he fet una relació amb “La novel·la de Genji, que he llegit aquest estiu. La bellesa, l’ estètica, la poesia, la música, els aromes, eren prioritaris en període Heian del Japó (794-1185) BELLÍSSIMS. Les dones , goges els contemplen.

Mirada , dones rere les cortines a Genji, fades que contemplen Gentil mentre dorm. Genji té el poder sobre les dones, Gentil és dominat per elles.

Los dos arcs de ses celles fins i hermosos

L’ una retreu l’ altre son ample front

L’altra sos llavis de clavell desclosos

On lo somrís placèvol mai se fon.

Eixa el cabell de seda que rosseja

Com la claror primera del matí

S’escampa, es rutlla, s’esbadia,

Riu que trena ses ones amb or fi. (338)

Més ja tallant les herbes que el sostenen

I testes sostenint-lo per llur peu

El cavaller totes plegades prenen

Signant-los-ho rieta Flor de neu.

Se l’ emporten en una barca que baixa pel riu i el duen al palau de la reina goja. Palau fet de gel, arquitectura portada d’ orient per les HURIS (dones bellíssimes que viuen al paradís amb Mahoma)

Castell. “Naturalesa i Art donant-se la ma” (340)

Volta el palau marmòrea galeria

Que sostenen dos rengles de pilars

Tot de cristall sembrat de pedreria,

Tribut que duen eixos rius als mars.

Ocells, cítares, música, bellesa, fruita però ell només veu Flor de neu

CANT IV LO PIRINEU

D’or verge és feta la real carrossa,

D’argent, perles i evori ramejada;

Set genis en set anys l’han fabricada

Dins un palau de fades d’ Orient;

Al florejar les pirenaiques cimes

Sa roda de set raigs vola lleugera

En l’ herba i neu sense deixar rodera

Com lo carro del sol pel firmament

Gentil és portat en la carrossa per les daines i va descrivint tots el pobles, valls i muntanyes dels Pirineus, fins que arriben als Encantats i al cim de l’ Aneto maleït.

Li fa veure Bo, eixa flor que es bada

D’un caos de granit en les entranyes

I d’ aqueix bosc de puigs, ombres estranyes

La Roca dels dos Homes Encantats

I, dant més brida a les esquerpes daines

Al cim de Neto maleït s’enfila,

Com qui vistos, los baixos de la vila,

Vol veure-la millor des de els terrats.

LA MALEIDA (MALADETA)

Descripció preciosa i feréstega del cim imponent on no hi ha ni plantes ni ocells, només neu, aigua, grandiositat, penya-segats, roques i tempestes.

Elegia a la natura i a la pàtria.

Los catalans que hi munten estimen més llur terra,

Veient totes les serres vassalles de llur serra

Veient totes les testes als peus de llur tità

Los estrangers que obiren de lluny eixa muntanya

Aquell gegant- exclamen- és un gegant d’ Espanya

D’ Espanya i català.

Llegenda de que un pobre demana refugi en una cabana i no li donen res. Un rabadà li dona menjar i l’ abriga i quan el pobre es desperta li diu que el segueixi amb el seu ramat que converteix en pedres.

Fugí, i veient el pobre davant desaparèixer

Mira la serra, l’ altra ramada no hi veu péixer;

Penyals són les ovelles, penyals los blancs anyells,

Lo cabridet anyívol, lo boc, lo gos d’atura,

I llurs pastors, que encara no tenen la figura,

Penyals eren com ells.

La natura exuberant i terrible. La Bellesa la seva altre cara del mal

Mirau la cima excelsa tot allunyant els passos,

mirau sa cara sense voler dormir en sos braços

paranys amaga horribles amb plecs del seu vestit.

De Neto, déu celtiber, és filla la deessa;

Però fugiu; sa nua bellesa és la bellesa

De l’ àngel maleït.(347)

Quins crits més horrorosos degué llançar la terra

Infantant en ses joves anyades eixa serra!

Que jorns de pernabatre! (espeternegar) que nits de gemegar

Per treure a la llum pura del sol eixes muntanyes,

Del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,

Com ones de la mar!

Sis versos per estrofa mentre parla de la natura i de la Maleïda

Passa un altre vegada a estrofes de vuit versos quan explica l’ argument.

Continuen amb la carrossa per sobre pobles, prats i estanys fins que arriben a la Bullosa on baixen

Cant V

TALLAFERRO

El comte Tallaferro va ràpid pels Pirineus, deixa l’ aplec i els fallaires el segueixen. Arriba a l’ ermita de S. Guillem on el sant està pregant. li diu que no s’aturi perquè els sarraïns estan prenent Ceret i Elna. Li ensenya una espasa de bon tremp que li va donar el seu avi. L’ espasa era de Otger que va morir en el braços de l’avi i li va dir que la donés a un gran guerrer. S. Guillem toca amb la campana a sometent i li explica la història de la campana. Va anar a la farga de Montferrer i els hi demana que li facin un batall per

podria en les tempestes tocar a bon temps,

i en les guerres de moros a sometent.

Tallaferro va passant per pobles tocant una trompa i els pagesos s’aixequen quan senten el toc de sometent. Baixa cap el mar amb els fallaires i veu les naus dels sarraïns. –Bon Déu, s’ha fet pel moro ports catalans?

comença la batalla. “Lo primer cop que venta sembla sortós, apar que el moro fuja , las naus i tot

Però es troba rodejat de moros que arriben per totes bandes i es ferit per l’ espatlla.

Els moros s’emporten als homes i dones a les naus presoners. Ploren les sardanistes de ‘aplec dins la nau “Moros de Moreria- mal llamp vos crem! Tallaferro és encadenat i portat presoner a una nau a Portvendres.

Ai poble de Colliure, que n’ ets de trist

pel comte Tallaferro que tens catiu

catiu dintre una barca de sarraïns.

Els moros dormen dins la barca i Tallaferro demana ajut a Jesucrist. Abans de ser de Mahoma, volem morir! Trenca les cadenes i envia un crit als fallaires de les altres barques: - Fallaires, a les falles de S. Martí!. Els moros no ho entenen i els fallaires tiren les teies de foc i els maten a tots.

Quan arriben a la riba amb l’ aurora, un pastor el cura posant-li els dits i fent tres creus: Tall fet, tall vist, tan aviat guareix-te, com jo t’ho dic: Guareix-te en nom del Pare,Fill i Esperit

Tallaferro a la pregunta del pastor de si el fa patir li contesta que duia dinou nafres i ara en du vint i el que el fa patir és el seu fill Gentil.

Cant VI NUVIATGE

(Canvi de versificació, estrofes de quatre versos de set síl·labes)

Descripció de la cova de Sirac on viuen les goges, renten roba. Cova d’ estalactites i estalagmites, formes diferents en diferents sales. Gentil va oblidant la seva vida passada, puja una escala i es troba al cim del Canigó

Del Canigó gegantí

Gentil en la cima es troba

davant d’ un quadre diví

que tots los sentits li roba.

LO ROSSELLÓ

Descripció del paisatge

És una immensa lira que en eixa platja estesa

vessanta d’harmonies deixà algun déu marí

lo Canigó és lo pom, les cordes que el cerç besa

són los tres rius que ronquen lliscant per la devesa.

lo Tec, la Tet, l’ Aglí

La goja li explica que abans era mar.

MUNTANYES REGALADES

(Canvi de versificació)

Parlen les goges de diferents indrets: la de MIRMANDA, la de Galamús la de Ribes, la de Banyoles, la de Roses, la de Fortangent, i la de Llanós, (les goges intenten seduir els homes) mentre que el cor va repetint la mateixa estrofa

Muntanyes regalades

són les del Canigó

elles tot l’any floreixen,

primavera i tardor.

La de Banyoles:

Mon fil era d’or,

d’argent la filosa

los boscos veïns

m’han pres per l’ aurora.

CANT VII DESENCANTAMENT

Flor de Neu

Flor de Neu parla amb Gentil. Li diu que ella li donarà l’ amor i mentre es vesteix de verd pel casament, els hi diu a les companyes que l’ entretinguin explicant-li històries dels Pirineus

LA FADA DE MIRMANDA

PASSATGE D’ HANNIBAL

La fada de Mirmanda li explica com Hannibal passà pels Pirineus , venint de l’ Àfrica per anar cap els Alps, acompanyat d’una legió de negres, etíops, i cavalls, arrossegant arbres, plens de màquines de guerra, van destruint-ho tot. Els Balears tiren fones i les sagetes volen. Un soroll terrible i pedres que cauen.

Hannibal atravessa la immensa serralada;

al veure’l jo dels núvols baixar, a no ser fada,

de genollons en terra l’ hauria pres per Déu.

És alt, ample d’espatlles, de colossal figura,

un pespunt d’or abriga son pit i sa cintura,

dels joves de Cartago, té l’ aire i l’ estatura;

té dels lleons de l’ Atlas lo tronador rugit

LA DE FORTANGENT

NOGUERA I GARONA

La goja conte la història dels dos rius com bessons

Verset que es repeteix

Garona per Aran

tot rondinant

Noguera per Alòs

tot joguinós.

El cor de fades canta a la dona d’aigua d’ Alòs que ha perdut l’ espòs.

LA DE LANÓS

LAMPÈGIA

Lampègia filla del duc d’ Aquitània és molt bella. La veu Abú- Nezah, governador de Cerdanya mentre caça ocells, ell la caça i captiva amb un llaç, però aquest queda captivat per ella. El duc i el moro fan les paus . Abderraman quan ho sap, ve cap Catalunya amb Zeian, el siri, vint mil homes a peu i deu mil de cavalleria. Abú- Nezàh, enamorat dorm amb els seus soldats al fort de Júlia-Llívia. Abú- Nezàh fuig tot sol amb Lampègia fins que els atrapa Zeian i volent cobrir a la seva estimada és matat per Zeian que s’emporta Lampègia a Abderraman perquè formi part del seu harem. Mentre tant enterren a Abú- Nezah a Planés que després serà una església.

los vinents escatiran

si és mausoleu o mesquita,

si l’han feta cristians

o moros de Moreria

més en la tomba del moro

los cristians diuen missa,

que ja era mig cristià

qui en mans de moros moria

Quan acaba la fada d’explicar la història li diu a Gentil que dormi amb l’ arpa als braços que li ha regalat la fada de Lanós.

CANT DE GENTIL

Gentil, canta que no sap on és. Vol que el porti amunt, amunt per veure la cara del Creador però es pregunta

Més, si jo el tinc, per què m’enyoro?

si tu em somrius, doncs de què ploro?

Lo cor de l’home és una mar

tot l’ univers no l’ ompliria

Griselda mia

deixa’m plorar

Guifré arriba, les goges fugen i el troba engrillonat. Els moros han arrasat tots els pobles i li fa tanta ràbia veure’l sense l’espasa que li havia donat i amb l’ arpa, que l’ estimba pel cingle avall, matant-lo.

Flor de neu s’endiumenja amb vestit nupcial fins que troba Gentil mort. Li cau al damunt i mor, mentre les companyes els ploren tres dies. Al tercer dia Flor de neu desperta i el posen dins d’una barca i van mostrant Gentil mort a les estrelles, als gessamins, a les cavernes, al miosotis.

Ella els demana d’un a un venjança

contra Guifré, i amb boires de tardor,

del cel esborra l’ iris de bonança

que coronar solia el Canigó

amb branques de llorer l’aigua tranquil·la

bat de l’estany, i, amb ses mateixes mans

congria el torb d’ales de foc, i apila

los núvols sobre els núvols udolants

CANT VIII

LA FOSSA DEL GEGANT.

Guifrë irat des del cim del Canigó veu fum, un incendi i pensa en Tallaferro que ha cremat les naus dels moros. Al pensar en Tallaferro se n ‘adona del que ha fet i vol morir. Baixa com un embriac tocant la trompa del seu avi i surt la gent dels pobles. Baixa la muntanya i va aplegant cristians fins que troba Tallaferro. Lluita amb els moros, que els mena un gegant negre Gedhur. Ballesters però els moros són trenta per un i fereixen al Comte. Tallaferro. Arriben soldats cristians. Batalla i va descrivint indrets. Al comte Tallaferro li raja la sang i crida a Guifré que coneix molt bé la Cerdanya. Batalla i mata Gedhur.

Més Guifré se n’ adona, lo colp rebat

i abans que el moro aixeque l’ arma i lo braç

s’espasa l’ atravessa de part a part-

Com un avet que baixa tot rodolant

de timbera a timbera, quan Gedhur cau

ressona amb terratrèmol tota la vall

CANT IX

L’’ ENTERRO

veuen sota el pendó de batalla a l’ abat Oliba i a monjos de Ripoll i convida als moros presoners a convertir-se. enterren Gedhur el gegant a la cova i Tallaferro no veu el seu fill. Guifré li diu que es deu haver quedat que s’haurà quedat al cim del Canigó. Tallaferro marxa amb els seus germans cap el cim. Puja amb els dos Comtes l’ abat Oliba. L’ escuder de Gentil el buscava mentre que Flor de Neu amb les seves fades l’ enterren

Alli amb ses fades Flor de neu plorosa

del seu amor lo fred cadavre posa

per mausoleu donant-li el Canigó

set braçades de neu tindrà per llosa

la lluna cada nit per llantió.

Quan el deixen al terra, l’ escuder el veu i se l’emporta fins l’ermita de S, Martí on hi són Tallaferro, el seu pare i Guifré. Tallaferro demana qui l’ha mort i al confessar Guifré que ha estat ell el vol matar, però Oliba ho para amb la porta de la capella. Tallaferro la tira avall i vol matar-lo dins la capella però Oliba fa que es perdonin

I la dolça oració d’una volada

puja al bon Déu damunt sa ala inflamada

tres esperits lligats per un amor

aixís tres gotes de suau rosada

s’apleguen dins lo calze d’una flor.

L’ abat diu missa per Gentil i fan una processó funerària fins que arriben prop de la Font del Comte on l’ enterren. El seu pare diu que es vol quedar allà, fer d’ermità i que el seu fill Ramon meni la seva herència. L’ Abat Oliba li diu que ho faci amb l’esperit de Cuixà i els hi explicarà la història.

EIXALADA (Història del Monestir de Cuixà)

Cinc monjos vells troben Carlemany i li expliquen com el seu monestir es va destruir empassat per una riuada. Otger va veure la fada de Lanós que es banyava en un estany i enamorat d’ ella, deixa dona, fills i casa. El prior renya a la fada i enfadada fa baixar les aigües

La goja encesa

diu, “de l’ aiguat vull ser jo presa

o aquesta nit

tindran l’ estany per cobrellit

claustre i capelles

i el rusc, la mel i les abelles

al despertar

rodolaran cap a la mar

Durant al nit veuen Otger que pica amb un mall la porta i veuen el monestir destruït. Troben la imatge de S. Miquel que miraculosament s’ ha salvat i demanen a l’ Emperador que els hi faci un monestir i els hi fa el de Cuixà.

CANT X

GUISLA

Lo Comte Guifré va a Cornellà on hi ha la seva dona Guisla. Ploren tots dos i li diu que pel crim que ha fet hauria de morir a la forca però que marxarà a fer d’ ermità a l’ ermita de S. Martí del Canigó. Marxa plorant

Ell en son front lo darrer bes estampa

l’ estreny entre sos braços i la deixa

de llàgrimes humits los ulls girant-hi

com l’ infantó arrencat de la mamella.

L’esposa decideix portar a l’ ermita unes tovalles brodades per ella (hi ha realment unes tovalles: Donat per la Comtessa Guisla. Any 1018)

Guisla continua plorant i passeja pels voltants, tot li parla de Guifré. Sent una cançó i va a trobar qui la canta perquè potser serà la seva medicina per curar-se.

Que serà -diu- aqueixa dona o àngel

que alegre canta quan tothom sospira?

Voldria anar a veure-la: tal volta

tindria per mes penes medicina.

És Griselda que canta al seu amor Gentil. Griselda li diu si el coneix, és la seva tia i Guisla al saber-ho, cau desmaiada i mor. Portada en braços, mentre que Griselda, que no pot plorar, embogeix.

No pot plorar aixís Griselda hermosa

que, senzilla com és, tot ho endevina.

no pot plorar, aixís, que sempre és seca

la més crua tempesta de la vida;

i no podent sa pena desfogar-se

va a enterbolir sa testa jovenívola

fent-li perdre lo seny, hermosa estrella

que s’acluca en la nit de la follia

CANT XI

OLIBA

Sobre la tomba de Gentil, sobre l’ abisme, construeixen un monestir. Contempla Guifré la seva obra, però tot el paisatge li recorda el crim comès. Fantasmes l’ empenyen i el criden al precipici. Fuig de la seva cel·la a una més petita i es posa el cilici pregant.

Li expliquen la història de S. Guillem que fent la capella del Vallespir va sentir que un pagès o pastor que l’ ajudaven, flastomà, cansat de dur un carreu molt pesat i li va fer llençar perquè no faria paret bona.

Doncs jo aqueixa pedra maleïda

en la casa de Déu que he construïda

digué lo comte- monjo sospirant

De viure amb sants lo pecador no és digne

no fan bona parella el corb i el cigne

lo carbó no s’avé amb lo diamant.

Guifré cava la seva tomba entre la de Gentil i la capella i cada nit hi va a dormir. Ve l’ abat Oliba i li pregunta què fa.

Griselda, boja crida i li arriben els crits a la seva cel·la.

Sens esperar, a voltes la resposta

se rebat a més córrer per la costa

i a crits lo comte- monjo desvetllant

Sota de quin arbre dorm aquell que enyoro?

bon monjo –diu- li- no estranyeu si ploro

ai! fa tants dies que l’ estic cercant!

Descripció dels monestirs que funda l’ abat Oliba.

Descripció de la façana dels paisatges bíblics de la façana de Ripoll.

Tallaferro volia esposar son fill Guillem amb una provençala damisel·la Adela anomenada pels trobadors Flor de Poncem.

Arriba la notícia que Tallaferro és mort quan passava el riu Rose, al passar una rierad. Cauen ell i el cavall i Oliba parteix a Ripoll i quan retorna a Conflent es troba Guifré malalt. En el sepulcre sent els cops del patriarca S. Benet que l’ avisa de que ha de morir tres dies després. (tradició monàstica de Vic que si resen un parenostre cada dia a S. Benet, aquest avisa amb cops de mall, tres dies abans de morir)

A punt de morir Guifré demana que plantin la creu del Canigó en el cim perquè esborri en la muntanya el seu crim.

CANT XII

LA CREU DEL CANIGÓ

(Cors de monjos i de fades que s’intercalen)

Pugen els monjos cantant al cim amb el signe sagrat de la victòria mentre que les fades senten sorolls estranys por a que profanin el seu palau i demanen a la tempesta i llamps que caiguin. Malgrat la tempesta, els monjos, no tenen por perquè la Creu els guia. En nom de Déu amunt!.

Es monjos van pujant i les goges veuen que el seu palau va desapareguent

Anem, anem! nostre palau s’ aterra

trencades ses columnes de cristall

i ai! com la neu que corona eixa serra,

nostra glòria que es fon va riu avall.

Els monjos van pujant fins que arriben al cim quan clareja “el sol es posa en ton claríssim front” Oh, salve Catalunya!

La goja de Mirmanda diu adéu a la vila cèltica de Mirmanda. Ja no es veuran més les goges, les cases aniran caient i a sobre es faran castells i monestirs.

Cor dels monjos del Monestir del Camp, canten el prodigi que li va passar a Carlemany que portant una imatge de bronzo de Maria li va caure i de genolls va clavar l’ espasa Joiosa en un conreu. Aquí hi va sortir una font que els assedegà per continuar lluitant contra els moros i fundà un Monestir en Lo Camp.

La goja de Galamús s’acomiada de Galamús i dels seus voltants l’ Estany Negre, l’ Estany Blau, l’ Estelat. “me trauen los deixebles de Jesús”

L’ ermità de Galamús, mentre tant és feliç, troba una imatge en la Cova de S. Antoni.

La fada de Ribes s’acomiada de la contrada

Ja el ressò no oiran de ma cantúria

pujant los traginers per lo camí

i el pastoret que vetlla en la boscúria

en la ribera estesos

nos tovallons no obirarà al matí

en eixes valls a rellevar ma fama

vestit de foc i flama

ja ve el Comte l’Arnau

boscos, solis, masies,que el cor ama,

per sempre adéu-siau

Oliba fa de Ripoll el lloc on es guarden la història i el tresor de l’antigor de Catalunya.

La Fada de Fontargent també s’acomiada

ni us dic ai! a reveure

mes serres catalanes

que veig fugir, fugir cap a Occident

L’ermità de Meritxell canta a les seves terres mentre que les fades de Roses i Banyoles es van acomiadant

Els monjos de Banyoles canten la història de quan Carlemany lluitava per conquerir-la. Els moros, en revenja, encomanaren a un drac que es menjava la gent, però lo monjo S. Emeri deixà la capella i el drac caigué en sos peus.

Els monjos de S. Pere de Roda canten la llegenda que el Papa Bonifaci portà a S. Pere amb relíquies. Veient que S. Pere escull aquell lloc per al seu reliquiari li fan el monestir.

La goja de Llanós s’acomiada i també les fades de Núria i Font-Romeu en els monestirs preguen.

COR DE GOGES

Anem’se-n, Flor de neu: de fulla en fulla

vostra corona d’or se va desfent

lo vol de nostres il·lusions s’esbulla

com un esbart de papallons al vent

Deixem aqueixa cima sobirana

i en alguna illa de la mar llunyana,

d’a on deguérem segles ha sortir,

tot recordant la terra catalana,

anem’ s-en a morir.

Flor de Neu recorda que aquí, va estar amb Gentil i sent que ha de donar l’ adéu ales Muntanyes regalades. Les fades parteixen dient que les orenetes, els lliris...tornaran a la primavera excepte elles que no tornaran.

Els monjos posen la creu en el cim , Oliba veu l’ arc de S, Martí i apareixen els primers ermitans al monestir se S. Miquel. Canten els àngels i el cor de sants: s. Romuald, S. Ursèol, S. Narcís, Santa Eulària...

Oliba diu si senten les campanes pel germà que mor i el cor de monjos resen i veuen Tallaferro i Gentil.

Oliba canta que Berenguer eixampla sa corona més enllà dels Pirineus foragitant els moros mentre que es canta el cor final

Pàtria, et dona ses ales la victòria...

LOS DOS CAMPANARS

EPÍLEG

Cant trist al que ja no existeix. Res no queda de les ermites. Elegia premiada en el concurs de poesia catalana a Perpinyà, afegida al poema del Canigó, escrita molt abans. va repassant totes les ermites i eremites que hi passaren i no més queden dos campanars.

Dels romànics altars no en queda rastre

del claustre bizantí no en queda res

caigueren les imatges d’alabastre

i s’apagà sa llàntia com un astre

que en Canigó no s’encendrà mai més.

Els dos cloquers parlen i ploren perquè tot se’n va i no torna, demanant ser reconstruïts, com va fer el bisbe Carsalade de Perpinyà que promocionà la construcció de Cuixà i S. Martí del Canigó

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,

més resta sempre el monument de Déu

i, la tempesta, el torb, l’ odi, i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l’ altívol Pirineu