Tres voltes rebel, Mercè Rigo (Canigo, de mossèn Cinto Verdaguer)

 

“No he tingut l´obediència d’Isaac entregant-me a un sacrifici inútil”(En defensa pròpia,Mn.Cinto Verdaguer)

Així escrivia a les darreries del segle XIX, un homenet, nascut en un ambient rural, “Aquell sacerdot especial que a mi em semblava tristíssim, abandonat i pobre”, com deia Josep Mªde Sagarra en els seus records de quan tenia vuit anys; que les Musses havien dotat amb el gran do de la paraula divina. Però Mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902), el poeta del poble, el tresor de la Renaixença, de la llengua catalana , en aquesta dissortada terra, va patir, també, dels martiris del purgatori i fins i tot el foc de l’ infern.

Cercador infatigable de paraules, conreà pels pobles de Catalunya, com Mossèn Alcover pels de Mallorca, la riquesa de la parla oral de les rondalles perquè no caiguessin en l’oblit. En una titulada “Lo malcontent”, explica la història d’un capità que mai no li agradava el ranxo que es donava a la tropa “un dia el trobava salat, l’ altre dolç; ahir els ciurons estaven massa crus, avui les mongetes són massa cuites...” Fins que un dia, el cuiner fent un esforç, posà doblers de la seva butxaca, hi posà carn de la millor i anà a comprar fideus al millor fideuer de la ciutat. El capità provà el brou i el trobà bé amb la satisfacció del cuiner, però posà el cullerot a la caldera i traient els fideus, digué: -!Pero que fideos más desiguales! I ple de ràbia tirà el cullerot a la foganya.

No sé si el cuiner es rebel·là i va ser castigat per aquesta feta com Mossèn Cinto, que es defensava, en uns articles a “La Publicidad”, demanant justícia, sota l’ epígraf “Un sacerdot perseguit”.

Mossèn Cinto, va ser calumniat i perseguit pels estaments benestants de l’ època que varen inflar el cap del Marquès de Comillas, el seu protector, de que mossèn Cinto, amb el seu zel i lema sobre la caritat cristiana, no tenia idea dels diners, donava almoina a tort i a dret a totes les prostitutes i si no l’ hagués parat els peus el Marquès de Comillas, que tant l’havia protegit, s’hauria fos la Companyia Transatlàntica, el Banco Colonial, i la Companyia de Tabacos de las Filipinas. Un patrimoni petit que el mossèn, amb el seu amor caritatiu pels esparracats i prostitutes, podia provocar-ne la fallida amb un no res.

Difamat d’aconsellar a la muller del Marquès, de no complir amb “els seus deures de bona esposa” i de no acceptar el que les autoritats li manaven; va ser desterrat a un santuari, amb el cinisme caritatiu de l’ església de que li convenia per a la seva salut.

L’ amo que té el poder, no suporta la rebel·lia del que considera el seu inferior i seguint el criteri de que el mandat s’ha de complir, fort i no et moguis, varen intentar recloure’l en un centre per a malalts mentals i detenir-lo per la policia per ordre del delegat governatiu.

Els articles “En defensa pròpia”, un model català de periodisme polèmic, tal com varen ser, als mateixos anys, els articles de Zola a França amb el cas “Dreyfus”, varen representar, com diu Josep Mª Cassús, “la gran manifestació...l’esclat de debats periodístics sobre qüestions de justícia i moral”.

Mossèn Cinto va ser tres voltes rebel, fugint de l’ asil on el volien recloure, fent-ne públic el seu sofriment amb cartes als diaris i marxant a viure a casa d’una família amiga, que feren augmentar el nivell sanguini dels estaments i poders fàctics davant tanta rebel·lia i acabaren amb la suspensió “a divinis” de celebrar missa i destitució de tots els càrrecs.

La persecució s’havia convertit en un tema polític. Les persones liberals i d’esquerres el defensaven i els de les dretes, conservadors zelosos dels bons costums i autoritats eclesiàstiques amb el Bisbe Morgadas al cap davant, el castigaren escampant la brama de que era un malat mental i amb l’ objectiu d’humiliar-lo, el feren retractar dels seus pecats terribles. “Davant de mossèn Cinto hi havia un plet de dretes i esquerres” escriurà anys a venir Josep Mª de Sagarra.

Ha passat més d’un segle i l’ ànima humana continua sent generosa, com la de mossèn Cinto i envejosa i rastrera com la bota ferotge del poder, capaç de anular i castigar l’ enemic a poc a poc, llençant el cullerot al foc, amb l’ objectiu de convertir-lo en l’ ombra del que havia estat.

Ha passat més d’un segle i la maquinària de qui té el poder, en nom de la “IN-JUSTÍCIA” , difamen, tergiversen el relat i pretenen que amb un bon rentat de cervell reeducacional, canviaran el pensament de tot un poble independentista. Mossèn Cinto es va retractar, però el seu to humil de la seva declaració, denota, que cansat, continuava pensant “Eppur se muove” com Galileu, i que els fideus eren bons.

Avui, un tribunal amb poder, al costat del Rei i de l’ estament més conservador, ha destituït al nostre President elegit democràticament. Esperen que més dos milions d’independentistes, es retractin i cridin Viva el Rey!, com vergonyosament va passar fa uns dies en l’ acte de lliurament de la nova generació de jutges. Un fet amb tuf de naftalina, digne dels millors temps franquistes de la meva infància.

El President Torra no ha estat inhabilitat per una pancarta, el tercer president destituït en poc temps, ha estat inhabilitat perquè és independentista. El símbol de l’ intent de la destrucció d’unes idees de més de dos milions de catalans que malgrat la repressió, (1.850 persones imputades esperen el seu judici) continuen pensant “Eppur se muove” com va pensar Galileu i que els fideus són boníssims.