Canigó, de mossèn Cinto Verdaguer. Una aportació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

Jacint Verdaguer, el poeta del poble, el poeta que malgrat el seu calvari en vida, va poder fer-nos arribar al cel als que l’ hem llegit; va tenir el do diví d’acostar-nos a l’ estat del què és sublim, l’ estat del què només en saben els grans poetes. A través de les seves paraules, precioses imatges i musicalitat ens ha portat molt a prop del cel.

La Naturalesa, elevada al què és inefable, lligada a l’ Art del què és sublim. Mireu com descriu el palau de la goja Flor de Neu, on és portat en Gentil, enamorat (p.340)

Volta el palau marmòrea galeria

Que sostenen dos rengles de pilars

Tot de cristall sembrat de pedreria,

Tribut que duen eixos rius als mars

La figura de les fades, les goges, les dones d’aigua, les sirenes d’Ulisses..., són mites de la figura de la dona què es perd en l’ ombra del temps.

L’ etern femení de Goethe, un arquetip psicològic i un concepte filosòfic que idealitza el concepte immutable de “La Dona”, allunyat del concepte reductiu del gènere, va ser molt important en el XIX. Per a Goethe, la Dona simbolitza la contemplació, al contrari de l’ acció, simbolitzada en l’home. Nietzsche, basant-se amb la cultura grega , la definirà com “el continu entre la vida i la mort,” ja que eren les dones les que cuidaven dels naixements i dels morts en la cultura grega.

La figura d’aquestes dones bellíssimes, una bellesa que sobrepassa el què és suportable, serà també la dona que engoleix a l’ altre, en aquest cas Gentil i el portarà a la mort. No en va Ulisses, es va haver de tapar les orelles per no poder escoltar la veu de les sirenes, que l’ haguessin engolit en el seu abisme.

De Neto, déu celtiber, és filla la deessa;

Però fugiu; sa nua bellesa és la bellesa

De l’ àngel maleït.(347)

El filòsof Egeni Trias, en el seu llibre, “Lo bello y lo siniestro” ens parla de com la bellesa és un vel que si es traspassa, ens porta al que és sinistre i a la destrucció. El Marquès de Sade, tenia molt en compte la posta en escena i la bellesa en les seves pràctiques sadomasoquistes. Posa l’ exemple del naixement de Venus, la deessa summe de la bellesa. A Urà , el seu pare, Cronos li tallà els testicles que varen ser llençats al mar per fertilitzar-lo i el semen i l’ escuma engendraren la bellesa absoluta. L’ escena de l’ horror dels testicles tallats, queda velada amb el sorgiment de la bellesa de la deessa.

Lacan, influït per l’ escola dels surrealistes, diu la “Boutade” de que “la dona no existeix”. La dona al contrari dels concepte de “l’ etern femení”, la dona arquetípica, té estatus de subjecte. L’etern femení que segons Goethe ens porta al què és diví com el Pare Etern, és un semblant. Les dones existeixen una a una, no com un tot universal i a la posició femenina, que pot ser-hi en l’ home i la dona, lluny del gènere, li dona l’ estatus de VERITAT i de ser la font de la CREACIÓ. “La dona salvatge” que la cultura no ha pogut domesticar, les bruixes, les fades...són la font del què escapa a la raó i també la font de la creació que respon als mites, a la fantasia, als contes populars, als somnis, a les al·lucinacions als ritus, aquest món secret de qui tot ho sap.

Verdaguer, que en la seva part femenina, el gran mestre de la paraula, sabia o i va anar molt més enllà de la raó, com tot gran poeta. Lacan havia dit que els poetes saben més, sense saber-ho de l’ inconscient que els propis psicoanalistes.

En Canigó tu ets presoner des d’ara,

més Canigó l’ Olimp és de les goges

Gentil, lligat per invisibles llaços,

va seguint l’ Encantada, que traïdora,

estrafà la figura de Griselda,

son caminar suau i sa veu dolça,

som mig riure de verge que somnia,

son aire de palmera que es gronxola,

sos rinxols de cabell esbulladissos,

son llaví coral·lí i galtes de rosa:

sobirana que deixa son imperi

i esclava es fa de qui l’ amor li roba.(p. 334)

.