Puzles, de Joan Adell. (Alícia Gili)

 

Joan Adell ens torna a sorprendre amb aquesta nova novel·la amb lucidesa argumental, crítica social, narrativa polida i perfectament estructurada, l’acció continuada que no et permet deixar de llegir, personatges contrastats però que com un trencaclosques veuen les seves vides sempre interrelacionades amb el seu context. Com ja vaig dir un cop, Joan Adell segueix sent dolent per la salut, perquè provoca insomni: quan comences el llibre ets incapaç de deixar-lo fins al final.

Adell fins i tot es permet fer-se l’ullet a si mateix, recordant-nos a mitja novel·la que els naufragis personals sovint són conseqüència de les nostres pròpies accions.

I així i tot i malgrat tenir ingredients similars a la seva novel·la El nàufrag, Puzles m’ha sorprès i m’ha decebut. No t’espantis Joan. Quan vaig llegir El nàufrag era clar que un dels punts més forts de la narrativa d’Adell eren els personatges durs i extrems, gairebé esperpèntics que ens mostrava l’autor. A través d’ells Adell ens feia arribar aquesta visió tant crítica de la nostra societat actual, petit burgesa, consumista, tradicional i hipòcrita, tant personal i característica d’ell, amb un deix de cinisme que ens deixava un gust amarg a la boca, però que ens encoratjava a llegir.

Ara amb Puzles, hom espera trobar quelcom similar, sobre tot perquè algú, potser el propi autor? ens va dir que els personatges de Puzles encara eren més extrems que els de El nàufrag. I si, però no. I aquí la meva decepció i la meva sorpresa. Decepció perquè esperava aquests personatges cruels i cínics que Adell caracteritza tan bé, i sorpresa en veure que, malgrat tenir molts dels ingredients de El nàufrag, Adell ha sabut fer una nova novel·la amb una nova cosmovisió de la nostra societat, potser més crítica, però menys cínica. Més propera al lector, perquè hi han personatges amb els quals es podria perfectament identificar, com en Daniel un home ja gran que fuig d’un matrimoni que no l’omple, i d’una vida de rutina, o la Irene, una dona que ha donat tot per un home que només ha sabut maltractar-la durant tot el seu matrimoni.

Altres personatges poden semblar extrems, com en Bernat i en Conrad, però en realitat aquests son buits de contingut, semblen trets de tele metratge americà, i de fet Adell només els fa servir per contrastar, per marcar les situacions de conflicte morals, i de personalitat que ens trobem al llarg de la novel·la.

I per fi tenim dos personatges que són la clau de volta de tota l’historia, perquè, evidentment, Adell fa un trencaclosques de les vides i les accions d’aquests personatges, i que deixen clar una cosa: la nostra societat individualista i hipòcrita sembla haver oblidat: que qualsevol acció teva té conseqüències en qui t’envolta. En Ramon, l’ex-policia, que és un personatge gairebé només dibuixat però imprescindible per completar el puzle ja que és el personatge que relaciona tots i cada un dels actes dels demés i que sembla ser la consciència de la nostra novel·la, aquell que fa aquest trencaclosques, de persones, d’accions i de pensaments, que conformen la novel·la. Ell dona vida a la visió de conjunt, sense jutjar, però fent palesa la vilesa d’un món de sexe i diners.

Cristina, és el reflex de tots els personatges, és el resum de totes les conseqüències de les accions de cada uns dels actors d’aquest drama. I així Adell arrodoneix una història d’individualitats i egoismes, barrejades amb sexe, corrupció i diners de nou, però sense fer escarni com en l’anterior novel·la de cada un dels personatges. De fet hom pot agafar afecte per aquests personatges amb els que comparteixes al llarg de la novel·la, desitjós, pors i naufragis.

Adell incideix de nou en temes com l’homosexualitat, com a resultat d’un trauma, i de com la nostra societat encara no sap acceptar, o ho fa amb hipocresia altres maneres d’entendre la vida. O ens emmarca de nou dones maltractades i pressionades per homes dels que no saben fugir. O ens parla d’aquesta societat malalta que veu la palla que té el veí però no pas la biga que ens cau sobre el cap.

Hi ha un altra sorpresa, un altre diferència, i l’autor s’enfadarà per les comparances, però no podem ni volem defugir-les. I és què si el final de El nàufrag era un nou naufragi, el final de Puzles és un ressorgir de la cendra, com un fènix. I així on l’anterior novel·la et deixava un sabor agredolç aquesta et permet identificar-te en la capacitat de canviar, en la capacitat de superar-se, en la capacitat de tenir futur, per molt dimonis que amaguis sota l’estora.

I si em permet l’autor un consell, Joan, no oblidis al Ramon, aquest home es mereix dos-centes planes per a ell.