Puzles, de Joan Adell. Possibles preguntes extretes de l’entrevista (no realitzada) de la Fina

 

—T’has sentit mai com un director de ball? Tu poses la musica, la lletra l’escenari i fas dansar els teus personatges...

—I tant! Sempre que escric. I aquest és el gran privilegi de l’escriptor: et sents com un petit déu, perquè no només hi poses la música, la lletra i l’escenari, sinó que crees els personatges que intervindran en aquest ball fantàstic que és la narrativa de ficció. Abans la Mercè ha citat Amélie Nothomb: “la llei prohibeix matar, però la literatura ho permet. Pots jugar amb això”. No m’importa confessar que he mort molts personatges amb absoluta premeditació.

 

— T’enamores mai d’algun dels teus personatges? Hi ha escriptors que diu que se’ls escapen de les mans... T’ha passat mai?

—Sí, d’alguna manera els personatges són com fills. Tu mateixa, abans ho has expressat molt bé: quan algú em parla de la Mar, de la Irene… em parla d'éssers molt propers. Als personatges, com als fills, els estimes a tots, però sempre n’hi ha algun o alguns que et captiven d’una manera especial. I  hi ha moments que, com els fills, prenen vida pròpia i segueixen camins no previstos per l’autor. Però penso que el bon escriptor, sense lligar-los massa curt, ha d’intentar que no se li escapin de les mans.

 

—Treure al mercat el teu llibre és com presentar un fill en societat...?

—És més que això, és fer-lo néixer. El llibre existeix a partir del moment que algú el llegeix. El lector, només el lector és la seva raó de ser. Durant molt de temps vaig intentar enganyar-me amb arguments com “escric per passar l’estona”, “per cremar dimonis”, “és una catarsi”, i altres ximpleries d’aquesta mena. Quan vaig començar a escriure amb certa assiduïtat i, sobretot, quan vaig sortir de l’armari, vaig admetre que escric sempre amb el desig de ser llegit.

 

—“Puzles”, com abans “El mossèn de les putes”, “El Nàufrag”, “Les Golfes”, “Sorrejant”, i d’altres obres han estat premiades i desprès editades. Amb tants premis a les espatlles encara continues pensant que “...els escriptors novells”, com tu et consideres, només podeu editar via premi?

 

—Això és molt complicat. Els editors es guanyen la vida venent llibres, i vendre llibres no és gens fàcil. Tots els que ens belluguem en aquest món ho sabem. El que lamentem els escriptors novells (no deixa de ser irònic que a la meva edat m’autoconsideri escriptor novell), el que lamentem és que massa sovint la qualitat sigui el factor de menys pes a l’hora de decidir la seva publicació.

 

—No creus que les editorials, de les quals dius (textual): “... són indústries que com és lògic volen guanyar diners i procuren assegurar l’èxit d’allò que publiquen”, ara ja podrien veure clar que apostar pel teu treball és fer-ho a cavall guanyador?

—En absolut. Suposo que el currículum de l’autor pot tenir la seva importància, però no és decisiu. No vull ser pessimista, però potser aviat ni els premis literaris seran garantia de publicació. Mira, en aquest moment tinc dos premis concedits, a les bases dels quals es contempla la publicació de l’obra premiada. Doncs bé, han passat dos any i el proper Sant Jordi en sortirà un d’ells. L’altre convocant va fent el ronsa.

 

—Del primer cop que et vas posar a escriure fins el dia d’avui com valores el camí recorregut?

—En això de la literatura, com en qualsevol activitat humana, es fa palesa l’afirmació de Machado: “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. I la meva valoració és positiva, perquè mai no he somiat truites. Crec que he tingut sort. Si alguna cosa lamento, encara que procuro no fer-ho, és haver-m’hi posat massa tard.

 

—T’encoratja o t’espanta? No sents vertigen?

—El que de debò m’encoratja és ser llegit. Més que no pas ser premiat. Els premis, naturalment, els desitjo i sempre són un estímul, però mai una finalitat. Per altra banda, l'aparat que de vegades comporten el premis més aviat la trobo ingrata. Els amics que m’organitzen les presentacions, les entrevistes i les fotos, ho saben molt bé. Ara per exemple, aquí xerrant amb vosaltres, em sento molt bé, però els que em coneixeu sabeu que per arribar a seure aquí i omplir aquesta sala de tants amics de bona voluntat, he hagut de fer un autèntic esforç.

 

—Relats, contes curts, poesia, novel·la... toques moltes tecles, però on et sents més còmode?

—Per simplificar et diré que em sento més àgil amb la prosa. El relat i el conte són agraïts pels seus resultats a curt termini, però la novel·la, tot i la seva llarga gestació, sovint d’anys, la trobo apassionant. Pel que fa a la poesia, posar-m’hi de tant en tant és per a mi personalment una necessitat anímica, una mena de desintoxicació. És tot el que puc pretendre. Una poetessa molt estimada que avui seu entre el públic, un dia, utilitzant un eufemisme una mica cruel, va dir-me: “tu, Joan, sempre seràs millor novel·lista que poeta”. Li ho vaig agrair, perquè només amb elogis, no es pot millorar.

 

—Puzle, o trencaclosques, com diu el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans, és un joc consistent en un conjunt de peces, regulars o irregulars, de cartó o altra matèria, que cal combinar per a formar una figura.

Tu quina figura perseguies, quin dibuix, quina empremta volies deixar?

—El títol de la novel·la vol fer referència precisament a això: un conjunt de peces que al llarg de l’acció van canviant de posició cercant el seu lloc. Algunes ho aconseguiran. D’altres no. Com a la vida.

 

—T’ha donat molts maldecaps aquest trencaclosques?

Les relacions personals, pares fills, de parella, d’amics..., de veïns… Són per a tu una font inesgotable d’històries?

És el que més et preocupava d’aquesta novel·la?

—Confegir aquest trencaclosques ha estat una feina absorbent i gratificant. Altrament no l’hauria fet. I tot això que menciones, les relacions humanes, m’ha preocupat en la mesura que em fossin útils per dir allò que jo volia dir. Una altra qüestió és si ho he aconseguit.

 

—Mantenir l’acció, la consistència dels personatges, que fos el retrat més real possible... han estat reptes molt pesants?

—Mantenir l’acció i crear personatges de carn i ossos sempre és un repte per a l’escriptor, però mai pesant, sinó intensament engrescador.

 

—Tens mai la sensació que a cada obra que escrius tu mateix et puges el llistó?

—M’agradaria molt que fos així, però jo sóc un mal crític de mi mateix. Per altra banda, mai no rellegeixo una obra ja editada. En aquest país, no sé ben bé perquè, el concepte ofici versus el concepte professió està infravalorat. Un professor de la Facultat de Medicina, un gran clínic, sempre ens deia que la medicina, per damunt de tot és un ofici. L’escriptura, penso, també. I, com tots els oficis, s’aprèn treballant. 

 

—En què estàs treballant ara?

—En una novel·la començada fa un any, on em serveixo de la trajectòria d’un jove anarquista, des del dia de la proclamació de la República fins el final de la Guerra Civil. Sé que és un tema molt utilitzat, però crec que encara es poden dir coses noves i jo vull intentar-ho.

 

Possibles preguntes de la Mercè

 

—Segons la idea de "que som causa i efecte a l'hora", creus que "unes paraules sobre el paper, tenen el poder de capgirar i tenen efectes amb el que ens envolta?

—Això depèn més del lector que de l’escriptor. Del lector i de la seva circumstància en el moment de la lectura. A tots ens ha passat que el mateix text, llegit en distints moments, ens afecta també de diferent manera. Pel que fa a la primera part de la teva pregunta, sempre he pensat que la relació de causa-efecte, amb independència del que digui la física i la filosofia sobre el principi de causalitat, sempre és bidireccional. Jo puc manifestar que tu ets una persona molt intel·ligent, tu —tot i saber-ho— no restaràs indiferent a la meva valoració, i això, inevitablement, influirà en la nostra futura relació: patiré o gaudiré dels efectes de les meves paraules: hauré estat causa i efecte alhora.

 

—Creus amb l'efecte curatiu de l'escriptura o més aviat és una vàlvula d'escapament?

—Crec que si la lectura aconsegueix abstreure el lector, ni que sigui breument, dels seu entorn, ja li està fent un bé. Seria l’escapada de Tolstoi. Em resisteixo a utilitzar la paraula curació. És més, la literatura que neix amb vocació guaridora, sempre m’ha inspirat certa desconfiança. Penso que, en tot cas, els efectes “beneficiosos” de la lectura han de ser un valor afegit, i no pretès per l’autor, mai un objectiu. Que quedi clar que no estic desqualificant els llibres anomenats d’autoajuda, que poden ser molt útils per a segons qui. Tu, com a psicòloga, pots valorar-ho molt millor. Jo només puc referir-me a allò que conec una mica, és a dir, a la literatura de ficció.