Puzles, de Joan Adell. una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

Tothom sap que un puzle és un trencaclosques de poques o moltes peces que hom ha d’ajuntar per tenir la idea d’una imatge global. Unes depenen de les altres i sense la seva supeditació és impossible percebre un tot.

La metàfora que en Joan Adell empra en el títol de la seva novel·la, PUZLES, i que posa com l’afició preferida del seu personatge Ramon, l’inspector que ha d’intentar descobrir la trama, no és solament “la història de lladres i serenos” en la qual el professional lliga caps i reconstrueix la història, sinó com diu el mateix autor, és UN PUZLE DE MISÈRIES. Les misèries de la classe benestant catalana, que amb la seva opulència i voracitat pels béns materials i el triomf, s’aboca a situacions anorreadores i roïnes, on els seus personatges, perduts en una immensa solitud, passegen les seves misèries per la història, intentant aferrar-se com els nàufrags a dependències malaltisses “som nàufrags Irene, pobres nàufrags arrapats a taulons que, amb prou feines, encara suren... intentem salvar-nos sense enfonsar-nos mútuament”.

En  Joan Adell, amb un cert pessimisme, hi burxa amb duresa,  dibuixant peça per peça i amb molta precisió, un retrat poc amable de la societat, on no intenta salvar cap personatge i a on cada un d’ells ha de compartir la seva  pròpia responsabilitat. 

Com en el tríptic  “El jardín de las delicias”, puzle que en Ramon construeix pacientment, quadre en el que “El Bosco” hi pinta els pecats capitals,  hi circulen en la novel·la personatges dominats per venjances, ambicions i luxúries, carregats d’una forta càrrega eròtica, i a on com en la pintura, l’arbre del bé i del mal acompanyarà amb la seva presència tot el llibre. Però la denúncia moralitzadora del món entregat al pecat de “El Bosco”, no serà l’objectiu de l’autor, sinó que en Joan deixarà lliscar els seus personatges, creant relacions interactives entre ells, que molt hàbilment ens aniran creant un ambient tan enrarit, en el que “El Crit” de Munch, puzle de tres-centes peces que en Ramon no ha pogut acabar, seria  l’única sortida.

“Que n’és d’extravagant la bèstia humana, danyant-se a ella mateixa”, diu el Dr. Camps, l’únic personatge humanitzat, que malgrat la seva integritat tampoc aconsegueix salvar-se, “o potser volent defugir la nostra condició de bèsties, ens exigim unes pautes de comportament que ens són balderes?”.

Una pulsió de mort destructiva, present en la història de la humanitat, que com treballa  Freud a “Més enllà del principi del plaer”, només podrà ser aplacada pel món simbòlic que organitza la Llei. Una Llei interna necessària que  ordena les nostres pulsions mortíferes,  i que l’autor sense saber de Psicoanàlisi (o potser sí) descriu com “pautes de comportament”. Pautes de comportament, no balderes ni imposades, que formen part de la nostra pròpia estructura psíquica i que ens serviran per mantenir-nos més o menys estables  en el benestar.

Els personatges, cercant el que Freud anomena “L’objecte  irremeiablement perdut i mai realment tingut” que els completi,  busquen en les possessions materials, dependències emocionals i perversions, quelcom que el  substitueixi.

De forma compulsiva, i en la recerca del seu objecte perdut, intenten completar el seu puzle que els donarà la felicitat, s’acoblen a peces destructives que  els aboquen al precipici o bé intenten refugis encaixant-se a peces tan fràgils que mínimament podran ser sostingudes.

El recurs literari final de la trama que ens desconcerta i no encaixa, deixarà el PUZLE inacabat.

El PUZLE incapaç de completar, presantificat per “El Crit” de Munch, crit del nadó en nàixer, que marcarà la tragèdia de la nostra existència sempre incompleta i destinada a la mort.

Només la mirada “voyeur” de l’autor, que “amagat rere un mirall” contempla la tragèdia i és capaç de narrar-la, com la Cristina, un dels seus personatges, podrà aïllar-nos i cercar en el plaer de l’escriptura la gran capacitat de la paraula que pot fantasiejar, sense viure-ho, tant d’infortuni.