El infinito en un junco, d'Irene Vallejo. Entrevistes. (Montse Saez)

 

El llibre és un assaig de l’escriptora Irene Vallejo, que es va publicar el 18/9/2019.

S’ha traduït a 32 llengües (àrab, hindi, coreà, xinés...) i s’han fet 41 edicions, porta més de 400.000 còpies venudes. També ha sortit l’edició de butxaca. Ha rebut nombrosos premis, el més important és el Premio Nacional de Ensayo 2020, també el Ojo crítico de Narrativa, Las Librerías recomiendan, en l’apartat de no ficció. Crítica i lectors s’han posat d’acord.

El llibre te una estructura de conte de contes, com El Decamerón o Las mil y una noches, fet especialment per l’autora perquè opina que els alumnes recorden millor les anècdotes. Luis Landero el nomena “ensayo de aventura”.

La bibliografia final és abundant i precisa, perquè l’autora volia oferir molts suggeriments i propostes de lectura, una llista de llibres per poder ampliar i continuar el coneixement. A més, no són un intent d’acumular erudició, sinó que li interessava fer una connexió entre passat i present per demostrar que aquestes formes d’entendre la cultura estan relacionades.

Segons l’autora es tractava de “el más loco de todos mis proyectos” i va requerir 8 anys de treball, els 4 anys que va viure a Òxford mentre feia el doctorat i 4 posteriors; especialment dur va ser el temps en que escrivia quan sortia de l’hospital Miguel Servet, on tenia ingressat el seu fill Pedro, nascut prematur i amb una malaltia rara, a la UCI de neonatologia.

Durant la pandèmia es van disparar les vendes del llibre, probablement al disposar de més temps durant el confinament i poder llegir una obra més gruixuda. I es que tothom es va adonar de la necessitat de fer volar la ment amb pel·lícules, sèries i llibres.

Irene Vallejo volia que l’assaig fos un homenatge a Borges i que el títol del llibre fos Una misteriosa lealtad perquè era així com ell definia els clàssics. Però com que els editors el van rebutjar, l’autora va haver de buscar una altre títol. Finalment va pensar en una metàfora que relacionava la part més fràgil del llibres, el junco de papiro, el primer suport que es va fer servir per crear llibres flexibles, lleugers i transportables amb l’infinit de les emocions, coneixements i pensaments; així va nàixer El infinito en un junco. Curiosament, en la traducció italiana, si que es mantindrà el títol original homenatjant l’escriptor argentí, el que ha fet molt feliç a l’autora.

Des de l’any 2010 Irene Vallejo ha escrit contes, novel·les, assaig i, per recomanació de la Federació de Gremis d’Editors és autora d’un Manifiesto por la lectura, publicat l’any 2020.

 

Recull d’entrevistes, articles y crítiques

Irene Vallejo ha concedit nombroses entrevistes, des del 2019 fins 2021, especialment a El Heraldo de Aragón i a El País, diaris amb els que col·labora, però també a La Vanguardia, El Periódico, ABC, La Voz de Galicia, Diario de Murcia, Vasco, de la Rioja, de Málaga, etc., a RTVE, a revistes espanyoles i estrangeres, de Mèxic, Colòmbia, Argentina, i a webs culturals; també va ser convidada al Hay Festival Digital de Cartagena de Indias i de Queretaro (Mèxic).

He fet una síntesi del que m’ha semblat més interessant.

1.       Molt interessant l’entrevista per la Universitat de Monterrey a Mèxic, amb participació del periodista Juan Luis Cebrián que pregunta a l’autora pels personatges a qui dona especial rellevància en el llibre: Alexandre, Homer, Plató, Aristòtil, Safo i Ovidi.

Una curiositat que cal esmentar es que Borges, que reconeix que “cada relato es un viaje” va dir en una entrevista a J.L. Cebrián que li agradaria ser recordat pel que havia llegit, més que pel que havia escrit.

2.       En una entrevista a El País, destaca el que deia Borges “El libro es una extensión de la memoria y de la imaginación”, escriptor que sempre ha estat molt present en l’autora perquè la seva mare li llegia sonets d’aquest autor, què li agradaven moltíssim. El infinito en un junco te alguna cosa del Aleph perquè en ell podem trobar tots els llibres.

3.       A La Voz de Galícia explica que aprendre és per ella un dels grans plaers de la vida i que el més meravellós dels llibres es que totes les idees, passions, emocions i experiències puguin caber en una cosa tan petita, portàtil, manejable i aparentment fràgil.

4.       A El Heraldo de Aragón explica que gràcies a El infinito en un junco se sent molt afortunada i ha aconseguit el que més valora, la llibertat creativa. Encara que ara se sent amb major responsabilitat i te més feina. Destaca la figura del seu pare, que va morir jove, i que li va donar suport quan va decidir estudiar Filologia clàssica. Explica que la consciència de la fragilitat, paradoxalment, ens pot fer més forts i creu que el que forja el caràcter són les nostres decisions i no els èxits aconseguits.

5.       A La Vanguardia reflexiona sobre el desig atàvic de deixar per escrit allò que ens commou. També explica que un dels majors reptes del llibre va ser l’estructura que, encara que sembli casual, està molt meditada. També explica que va ser un desafiament per ella tractar de reconstruir aquesta història mil·lenària amb les tècniques de la narrativa i l’ambientació de la novel·la i el conte.

6.       Al Diario de la Rioja explica que els lectors són una família jove, de només 5 mil·lennis i explica que a El infinito en un junco s’estableix un cercle que comença amb l’afany d’acaparar i acaba amb el de difondre els llibres.

7.       Al Diario Vasco li pregunten el que opina dels llibres escrits per màquines, que troba ben estructurades però sense profunditat psicològica, mancades de ironia i humor, tot el que és intrínsecament humà.

8.       A l’ Opinión de Málaga, comenta que Séneca a les Epístolas parla de la importància de la col·laboració i posa com exemple “La bóveda, donde todas las piedras sostienen a las demás”. L’autora està d’acord en protegir totes les llengües perquè “Cada lengua es una visión del mundo, un aspecto de la realidad, significa una acción colectiva”. En El infinito en un junco l’autora incorpora les dones a la literatura, busca les obres escrites o referenciades i la seva influència, com la de Virginia Woolf anys desprès. Les dones preparaven les pells per fer vestits, més tard “Ante la rueca, cosiendo e hilando se cuentan historias”.

9.       A El Diario Ar comenta en una llarga entrevista que “A lo largo de la historia detecto que la mayoría de las mujeres escritoras han sentido que empezaban desde el principio porque no estaban en contacto con las predecesoras, no sabían que había habido otras antes, no las habían podido leer”.

 

10.   A Telva ens comenta que “Yo quería un libro que fuera acogedor, donde cualquiera se sintiera bien recibido, sin necesidad de saber nada”. I explica que Steve Jobs destacava la cal·ligrafia com una de les seves assignatures preferides perquè d’ella va aprendre la bellesa i l’harmonia que després va aplicar al disseny de la seva empresa.

11.   A la revista Semana explica l’autora que la literatura va començar com un joc per a ella, semblant al que li passava a Pesoa que estava llegint i havia de començar a escriure. Irene Vallejo a l’inici dels estudis universitaris va començar a apuntar històries de personatges que li cridaven l’atenció, per no oblidar-los; durant anys va anar trobant anècdotes fascinants i poc conegudes. Reconeix també que passa més temps llegint que escrivint.

Ella diu que la primera paraula de la literatura a La Ilíada és “còlera, que representa la ira de Aquiles”. Encara que seguim estant a l’era de la ira, a El infinito en un junco va voler construir un relat èpic sense violència per explicar l’èpica del coneixement i la saviesa. I afinar la mirada crítica per assumir la Història com imperfecta.

12.   L’autora comenta que la cultura ha rebut constants persecucions, per exemple Cervantes, Goya, però també han aparegut grans salvadors. El mon musulmà va jugar un gran paper al recollir el legat hel·lenístic en els pitjors segles d’Europa per preservar-lo; sense els pensadors àrabs, Aristòtil no hagués arribat als nostres dies.

13.   Irene Vallejo diu que les paraules formen part de la salut del mon i que les hem de respectar i fer-les servir be per reviure el seu poder curatiu, de refugi i aixopluc. De fet, explica que quan va viatjar amb els seus pares, per primera vegada a Barcelona, creia que al mar veuria una sirena o un cíclope.

14.   En El infinito en un junco explica que va intentar combinar el mon universitari i d’investigació amb el del periodisme proper per explicar la història col·lectiva de com hem salvat els llibres i aconseguit que es converteixin en un objecte quotidià, mitjançant les biblioteques i les escoles. Ho explica a la tercera “Me interesé por la historia de los libros, luego di un giro hacia el periodismo y la literatura de ficción y al cabo de los años pensé en escribir un libro en el que volcase esos conocimientos”. L’escriptora opina, en aquesta entrevista, que mai s’ha llegit tan com ara i que això és motiu per estar optimista.

15.   Recorda el seu projecte com un experiment, com el érase una vez, la sèrie que veia de petita, dels llibres “Un ensayo tejido con relatos, un regreso a los Diálogos de Platón y a la libertad con que escribía Montaigne que indaga en las primeras veces de las librerías, bibliotecas, viajes…”.

16.   Una cosa que li crida l’atenció es que tenim tendència a simplificar, escollir entre ciències o lletres quan en realitat hi ha una 3a cultura que les inclou “El verbo contar incluye las cuentas y los cuentos”.

17.   Irene Vallejo opina que les idees es transmeten millor en llibres que amb discursos; de tota manera no està d’acord en expurgar obres, encara que puguin ser perilloses (per exemple, algunes escoles pensaven que s’havia de canviar la terminologia racial dels llibres de Twain per evitar la influència negativa en els alumnes) perquè d’aquesta manera cancel·lem la Història i el que hem de fer és aprendre dels seus errors. Inclús Mein Kampf de Hitler és important que existeixi, per entendre el que va passar i com es va justificar, per no deixar-nos enganyar en un altra ocasió.

18.   A Huffingtonpost explica que als anys 80, van aparèixer  a través de anime japonès uns dibuixos de clàssics galàctics, entre els que hi havia l’Ulisses galàctic. Va ser aprofitant aquests dibuixos que el seu pare, quan ella tenia 6 anys, va decidir explicar-li La Odisea.

19.   A la infobae argentina explica a Hinde Pomeraniec que “yo era un ser sediento de narraciones” i també que quan una persona molt lectora parla d’un llibre que li ha agradat, en general recorre al lèxic d’estimació “es un libro que amo”.

Quan li demana a qui dedica l’assaig, diu que als “salvadores de libros”.

Una pregunta a la que havia de respondre molt sovint, com a filòloga clàssica, era la utilitat del llatí i del grec; havia de justificar permanentment que el seu coneixement no era aliè al nostre temps, que no era un coneixement inútil. Irene Vallejo pensa que El infinito en un junco es un llibre sobre el mon contemporani, però vist des del mon clàssic. La seva intenció era paradoxal, volia escriure en el context de la oralitat, aquesta dimensió de poder dialogar amb el lector, com si una veu li xiuxiueges a l’oïda.

En resposta a la última pregunta, diu que al escriure el llibre es preguntava que On eren les dones? I que li va sobtar molt descobrir, gairebé per casualitat, que va ser una dona l’autora del primer llibre, fet que no consta en els llibres de text, ni és una cosa coneguda, ni tan sols pels especialistes en el mon antic. Creu que la lectura és una activitat prioritàriament femenina i vol que El infinito en un junco faci homenatge a totes les dones al llarg de la història i, especialment, a la seva mare i a les dones de la oralitat. Explica que la oralitat ha estat nodrint la literatura escrita, perquè ens ha arribat a través dels fills que escoltaven les històries explicades per les seves mares i es nodrien d’aquestes tradicions, com els vells mites de Penélope, les Moires o els contes nocturns de Sherezade.

20.   A l’argentina telam ratifica que la literatura argentina està molt present i cita, a part de Borges, com a guia del llibre Una historia de la lectura, de Alberto Manguel. La manera en què les persones es van refugiar en els llibres durant la pandèmia defineix el que El infinito en un junco volia demostrar, que nosaltres salvem els llibres perquè ells ens acabin salvant a nosaltres. Com a l’escriptora i pintora Leonora Carrington que, ingressada en un sanatori mental a Santander durant la postguerra mundial, llegia a Unamuno i es va salvar de les tenebres.

Carmen Martin Gaite deia que els llibres son com “Esos amigos que nos presentan a otros amigos y luego ellos a otros más. Y al final somos parte de una pandilla o un grupo y nos vemos inmersos dentro de una red de relaciones”.

Quan li pregunten si el llibre tindrà una continuació, diu que li agradaria però que hauria de formar-se  per abordar altres èpoques, com Orient Mitjà, Japó, la Xina, Amèrica Llatina... ja què la seva especialitat és el mon clàssic; deixa la porta oberta perquè altres especialistes ho facin.

En aquest article explica un viatge que va fer a Misiones, per conèixer la pàtria adoptiva de l’escriptor Horacio Quiroga, autor de “Los cuentos de la selva” que gaudia de petita.

21.   A infolibre, Irene Vallejo opina que el llibre hauria de ser un be de primera necessitat perquè és “Libre, continente de conocimiento y cultura”. Y que té aura, com objecte material i pel coneixement que aporta.

22.   Perquè, com escriu el HJCK “Las páginas de los libros funcionan como un refugio cuando la vida diluvia a nuestro alrededor”.

23.   A el cultural ens comenta que li agradaria conversar amb Michel de Montaigne, un dels seus referents, filòsof francès del Renaixement i creador de l’assaig com a gènere literari. A diferència de la majoria de contemporanis era molt humil i pensava que “Conversar es más dulce que ninguna acción de nuestra vida”. El infinito en un junco és una barreja entre aquesta característica del assaig de Montaigne i les històries entrellaçades de Las mil y una noches.

Explica que si hagués d’afegir un capítol post pandèmia el dedicaria al Renaixement i a l’extraordinària resposta després de la pesta negra en que va sorgir l’Humanisme; de la mateixa manera que després de altres epidèmies, realitats molt presents a l’antiguitat, s’inicia la Il·lustració.

Al preguntar-li per una experiència cultural que la va marcar ens respon que va ser la primera vegada que va anar a la biblioteca i va gaudir de la llibertat d’escollir les lectures.

També creu que la crítica l’ajuda a reflexionar i a distanciar-se dels seus llibres per poder ser més objectiva.

Quan li pregunten, A què es dedica exactament? respon que cada dia es va inventant la professió “Digamos que soy una especie de cómica de la lengua, de la literatura, que lleva una vida ambulante. Colaboro en prensa, escribo, voy donde me llaman, a hablar en clubs de lectura, bibliotecas…”.  

24.   És molt interessant quan ens parla del riure, perquè creu que s’ha de prendre molt seriosament. El sentit de l’humor és una virtut, però qui riu s’arrisca, perquè la sàtira atrau a un públic més ampli que la dissidència seriosa. I es ben conegut que es més difícil per una comèdia guanyar un òscar. Al cinema riuen més a gust els dolents, com Cruela de Vil; tampoc són políticament correctes les grans rialles, com les de Claudia Cardinale a El Gatopardo o Júlia Roberts a Prety Woman perquè segons les bones maneres, les persones fines i, en especial les dones, havien de ser discretes. Chaplin va irritar Hitler i la censura franquista es va acarnissar amb Buñuel, Azcona i Berlanga. Irene Vallejo pensa que “El mejor humor es el que no se ríe de los débiles, sino de los que más queremos –es decir, de nosotros mismos- y del poder”. 

Encara que s’han perdut molts d’aquests llibres còmics, es conserva una Antologia d’acudits romans, Philogelos; i un papir egipci del segle III, la Cosmografía de Leiden, que conserva una peculiar versió del Gènesis. “Cuando el dios rio por primera vez, apareció la luz. Rio por segunda vez y del agua surgió la tierra. Cuando quiso reír por tercera vez apareció la inteligencia […] En la sexta vez, brotó el tiempo. Cuando rio la séptima, nació el alma”.

25.   En una revista colombiana explica la manera en que va escriure el llibre i va fusionar història i relats: abans de començar a escriure es va fer un atles del llibre amb els diferents temes i les seqüències relacionades “Tenía una pared cubierta con papel de embalaje, llena de post-its que iba cambiando de lugar; jugaba para variar y sorprender a los lectores dosificando los datos con relatos y peripecias”; però va haver de lluitar contra el sabotatge domèstic, perquè el seu fill petit “Se colaba en mi despacho y agarraba los post-its de colores”.

26.   L’autora creu que és important que els nostres fills ens vegin llegir i s’hauria de llegir als nens i nenes un conte cada nit, abans d’anar a dormir. Els seus amics de la infància van ser Michael, Jack, Joseph, Robert Louis dels que podia emmagatzemar fantasies acollidores, és  a dir, Ende, London, Conrad i Stevenson.

27.   En una entrevista al Clarín Irene Vallejo explica que va pensar que El infinito en un junco seria l’últim llibre que podria escriure, com altres mares amb nens en situació similar, que hauria d’abandonar la seva feina. Potser el llibre va ser com una pregària, ja que no esperava ni lectors ni èxit, i, afortunadament el seu fill es va recuperar.

28.   Finalment Irene Vallejo diu que l’interessa molt el fenomen dels clubs de lectura, la necessitat de la gent de reunir-se en torn dels llibres, quelcom tan antic com humà. De fet, un lector mitjà només podrà llegir durant tota la seva vida el que actualment es produeix en un sol dia. Ella explica que com a lectors també escrivim perquè fem una activitat creativa, afegim coses, li posem paisatges, cares i ho relacionem amb els nostres records. També destaca a librosnocturnidadyalevosia la relació entre l’autor i el lector, com una experiència compartida “Eres un tipo muy especial de lector y desciendes de una genealogía de innovadores. Este diálogo silencioso entre tú y yo, libre y secreto, es una asombrosa invención”.

29.   En un reportatge de l’agència Efe, a la fira del llibre de Madrid 2021, Irene Vallejo parla d’una tragèdia de Sófocles, Phil, que explica la història de Filoctetes, un malalt que abandonen en una illa perquè no destorbi l’exèrcit, i la solitud en front la malaltia. També destaca la importància i el paper dels traductors “El traductor es un escritor muy especial porque vuelca su talento en una obra de otro. Eso me parece tan generoso que maravilla”.

30.   Al Hay Festival Digital de Cartagena de Indias (Colòmbia) dialoga amb l’escriptor Héctor Abad Faciolince, destaca 3 mèrits del llibre: lo sensorial “El libro es el cuerpo de las ideas y las palabras, algo físico, que se puede acariciar”; la seguretat i intimitat dels llibres, que ens poden acompanyar a tot arreu; l’avantatge d’emmagatzematge del llibre de pàgines, que no necessita subministrament elèctric ni carregar bateries. També és conscient que la literatura d’Amèrica Llatina dóna oxigen quan l’espanyola tendeix a immobilitzar-se.  Explica que sempre està llegint, intenta que sigui un plaer, encara que els llibres no els hagi escollit quan es tracta de tasques laborals “La verdad es que sin leer me sería imposible entender la vida”.

31.   Al Hay Festival de Querétaro, Mèxic, també convidada estel·lar explica que durant el confinament érem “Quijotes inversos porque hemos mantenido la cordura gracias a los libros”. També opina que els llibres són absolutament respectuosos amb la nostra llibertat.

32.   El diari ABC dóna 10 raons per recomanar el llibre que defineix com un “Viaje personal, erudito e instructivo, escrito con rigor y sentido histórico, capaz de trazar una delgada línea entre pasado y presente”.

33.   Luis Miguel Cencerrado, coordinador de biblioTecarios fa un anàlisi molt interessant de El infinito en un junco, destacant 2 aspectes: per una banda, l’atracció pels clàssics que trenca la ortodòxia i busca descobrir el que van suposar a la seva època; per l’altra, el lligam que estableix amb el present, la connexió que fa per incitar la reflexió i activar el discurs. Coincideix amb el universal al destacar la reflexió com l’aspecte més rellevant de la narrativa de l’autora i diu que Irene Vallejo exerceix en l’escriptura de narradora i historiadora, la seva veu es fa autobiogràfica, cronista de viatges i, finalment,  s’apropa a l’escriptura periodística. Aquesta aventura mil·lenària està dotada de màgia narrativa i plena de poesia, humor, etimologies i breus biografies.

Destaca la frescor i el ritme, la facilitat per embastar el relat, la manera en que apropa el text tan al lector curiós com a l’especialista. L’aparent ordre cronològic dóna lloc a un desordre ordenat, amb salts i revolts que aporten dinamisme al text.

34.   El Adelantado de Segovia defineix el llibre com “Una obra bella y moral –claramente moral si se entiende por tal el empeño de tomarse en serio la vida; escrita con estilo fácil, que se pretende ausente: pluma firme en trazos de algodón”.

35.   Al diari Ara opinen que a El infinito en un junco se sent la mateixa força per l’enyor de la llar que per la crida de l’aventura.

36.   A La voz del sur opinen que El infinito en un junco és una espècie de Ministerio del Tiempo de l’assaig, una gran tasca d’orfebreria.

37.   A patamarilla destaquen el llibre com didàctic i diuen que representa la sostenibilitat de la paraula escrita, una experiència plaent per la seva originalitat, per la saviesa que conté i per la història que explica.