El infinito en un junco, d'Irene Vallejo. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo).

 

                        

                               

Irene Vallejo ens parla a la pàgina 152 que Calímac  en el segle III a. C. va fer la gran labor d’ organitzar la literatura per gèneres. En les seves “taules” o “Pinakes” va ser el primer en ordenar i separar la prosa i poesia i després va seguir amb la classificació d’èpica, tragèdia, filosofia, medicina... i també els fronterers que han estat classificats com inclassificables. Ens explica que Umbert Eco va dir que “les llistes són l’origen de la cultura, part de la història de l’ art i la literatura” i “que tots ells fan més comprensible l’ INFINIT”

(p. 158).  En el temps de l’ antigor abundaven els llistats d’autors “enkrithéntes” els autors que era necessari llegir abans de morir.

 

 De quin INFINIT se’n vol lliurar l’ autora fent el resum exhaustiu del saber enciclopèdic de la història dels llibres, associant temes actuals i  introduint fins i tot el resum de pel·lícules i llibres que ens parlen sobre aquest tema? I quins “enkrithéntes” ens vol donar l’ autora per a poder llegir  la llista tan exhaustiva que ens dona en el seu llibre? La broma bibliòfila de Lovecraft, sobre el llibre el Necronomicón del suposat poeta àrab boig Al Azred,  una picada d’ullet en anglès “all has read” “el que ho ha llegit tot”, també seria una picada de ullet per a l’autora.

Des de la meva ignorant opinió no puc classificar aquest llibre que ha tingut 37 edicions  i molts premis, alguns d’ells a la “narrativa”,  a la “literatura històrica”,   a l’ assaig... un recorregut per la història dels llibres, divulgatiu, amè de lectura fàcil, ben escrit. Un esforç important d’investigació i una recollida immensa  de dades, on m’hi ha faltat la literatura d’alta volada. Per ventura no és aquesta l’objectiu de l’ autora i per ventura, és aquest el motiu de tant d’èxit.

La Irene Vallejo ens parla del pas de la lectura oral a l’ escrita i com la parla es CRISTALITZA al passar a l’ escriptura. El pas de la lleugeresa, el buf   de la paraula en el temps, es pot solidificar a través de l’ escriptura, però aquesta també pot perdre’s en la fragilitat d’un papir, del paper i també amb les tècniques actuals, ràpides però insegures. Preservar els clàssics, com diu Coetzee “lo clásico es aquello que sobrevive a la peor barbàrie, aquello que sobrevive porque hay generaciones de persones que no se pueden permitir ignorarlo y, por tanto, se agarran a ello a cualquier precio” (p. 190)

I Vallejo en fa una reflexió interessant:  “Creo que la gran originalidad de los sabios de la Biblioteca de Alejandria no tiene que ver con su amor al pasado. Lo que los hizo visionarios fue entender que Antígona, Edipo, y Medea, esos seres de tinte y papiro amenazados por el olvido, debían viatjar a través de los siglos; que no se podía privar de ellos a millones de persones todavía por nacer, que inspirarian nuestras rebeldías, que nos recordarían lo dolores que pueden ser ciertas verdades, que revelarían nuestors pliegues más oscuros; que nos abofetearían cada vez que nos enorgullecieramos demasiado de nuestra condición de hijos del progreso; que nos seguirian importando” (p. 159)

 

Efectivament Antígona, Èdip, Medea, han estat molt presents en la nostra cultura i representades constantment en el nostre  teatre actual malgrat ser escrites fa tants anys. L’autora relaciona el fet de  que els autors comencessin a crear figures relacionades amb l’emancipació femenina; amb Aspàsia, la hetària, dona de Pericles amb gran influència en la cultura i en el poder. L’aparició de personatges, moltes d’elles dones, que trenquen les convencions i poden aixecar la veu clamant en un món exclusiu d’homes.

Però com diu l’autora, aquests personatges havien de viatjar a través dels segles. S’havien de salvar de la fragilitat del papir perquè són mites que perduren i “se tejen y se destejen como cuenta la leyenda que hacía Pénelope” (p. 175) mites que la psicoanàlisi ha fet servir perquè són un bon exemple per a teoritzar  l’inconscient de la humanitat.

La paraula grega  MYTHOS té dos significats. Per un costat és un  relat tradicional que parla dels temps antics dels Déus i Herois, i per l’altre és l’argument d’un drama.

El  “mythos”, és quelcom heretat, històries antigues del passat que es repetien moltes vegades, que el públic ja coneixia i també quelcom que es construeix de nou, que el poeta creava amb diferents versions i escrivia  sobre una base anterior. Shakespeare, va escriure la seva  gran tragèdia Hamlet, l’any 1601. Partia d’un tema probablement de Thomas Kyd de l’any 1580 i es basava en una llegenda antiga escandinava del príncep Amleth.

 

Sigmund Freud va immortalitzar el mite  de l’ Èdip  en la constitució del psiquisme  de la infància que ja forma part del llenguatge quotidià. I Jacques Lacan , el psicoanalista francès, va dedicar un Seminari sencer parlant d’ Antígona, per exemplificar el desig imparable que no s’acovardeix davant cap llei humana. El creador de la Psicoanàlisi, va cercar en els orígens del teatre, les referències necessàries dels mites grecs que li servirien per explicar l’ inconscient. Un d’ells, el mite de l’Edip de Sófocles, quedaria com antecedent obligat en l’ esdevenir  de la cultura actual.

Freud, anomenava amorosament   la seva filla Anna “Antígona”. Tenia en el seu despatx del carrer Bergasse, número 19, a Viena, darrera del divan, una reproducció d’un dibuix d’Ingres que representava a Èdip interrogant l’Esfinx i quan va celebrar els 50 anys, els seus admiradors, li regalaren un medalló, que en una cara representava la seva cara de perfil i en l’altra a Èdip resolent l’enigma de l’ Esfinx. La inscripció copiada d’ Èdip Rei, deia així: “Va resoldre el famós enigma i fou un home poderós”.

 

L’autora fa una referència a la psicoanàlisi explicant que Antifonte va ser el precursor de la cura del psiquisme a través de la paraula. Va obrir un local a Corint  amb un rètol que  anunciava que podia consolar les persones tristes amb discursos adequats (p. 205). Vallejo ens diu que “fue  el primero que tuvo la intuición de que sanar gracias a la palabra, podía convertirse en un oficio. También comprendió que la teràpia debía ser un dialogo exploratorio...” (p. 206)   

No crec que Irene Vallejo hagi tingut cap contacte amb la psicoanàlisi perquè parla d’ell com una teràpia humanista de consolació “con conferencias consoladoras” però si ho encerta en l’ efecte curatiu de la paraula i en l’ exploració del psiquisme. L’ efecte de la paraula que a través de l’ associació lliure, els somnis i lapsus, a través de metàfores i metonímies van teixint la xarxa de l’ inconscient  “ se tejen y se destejen como cuenta la leyenda que hacía Pénelope” (p. 175) que  el pacient descobrirà amb l’ ajut del psicoanalista. Descobrir L’ENIGMA com va fer Èdip amb l’ Esfinx.  Mai el psicoanalista farà  “discursos ...pueden actuar sobre el estado de ánimo de la gente, comnmoviendo, alegrando, apasionando, sosegando” Un mètode de suggestió del que la psicoanàlisi sempre n’ha fugit. El saber el té el pacient, no el psicoanalista. El mètode de suggestió de la que ens parla l’ autora en “el verí dels llibres” . El poder de suggestió d’aquests com tenen la TV, les pel·lícules o les notícies. “Els sofriments del jove Werther” de Goethe que   va originar suïcidis en cadena a joves desenganyats d’amor. Efectivament està comprovat que persones de psiquisme fràgil tenen tendència a la identificació. Agafar com propis trets o accions dels altres sense poder-los  diferenciar el seu propi Jo.  El poder no el té el llibre, sinó la fragilitat dels subjectes que l’imaginari els hi desborda el propi psiquisme i el psicoanàlisi, com ja he comentat, mai  no ha d’estar contaminat pel poder de la  suggestió, sinó per la descoberta de l’ enigma de l’ inconscient.