L'Aleixeta i La infanticida, de Víctor Català. Joc i Literatura (Xavier Marcet)

 

 

Joc i Literatura

Un pròleg benintencionat

 

 

Potser sabia el nom d’aquell personatge, com també un xic de la seva vida personal: solter, mestre jubilat..., l’home tenia set... i estava assegut en una cadira davant meu. 

La set es pot apaivagar amb una bona cervesa. Hi ha altres problemes que no són de

tan fàcil solució. 

Ell era un home d’ulls degollats, cabells curts, braços curts, dits de les mans... curts...

tot curt. 

No ho nego: la seva personalitat no m’atreia gens. 

Aquell personatge i jo estàvem obligats a parlar: comunicar-nos, s’entén! 

Estàvem al mig d’una lluita de calor i de cervesa. 

I com engegues una conversa amb un estrany? I com fas allò que diuen: “trencar el gel”, sense tenir temps per preparar el discurs encertat?... 

Les mirades ajuden? Aquells somriures llunyans t’apropen? Aquelles ganes de xiular una coneguda cançó de moda?... 

Horrible! 

En tot cas quedaria malament marxar. Li pots dir que la Mariona, la teva filla, ha fet això; que la Laura, la teva dona, l’altre dia va anar al cinema i no li va agradar la pel·lícula... o que en Robert, el teu pare, viu a prop d’on estem ara, a l’altra punta de carrer... i que... que resulta que l’home que tens davant no coneix ni la Mariona, ni la Laura ni el teu pare!

I la canya de cervesa encara està plena, ben plena. 

I el cambrer s’està prenent amb molta calma l’elaboració de les ridícules tapes que havíem demanat. 

Perquè encara que no ens coneguéssim havíem demanat dues tapes. 

Allò de les tapes era un problema. Ningú pot fugir en aquestes condicions. Tanquen les ferreteries a les dues?... Es que haig de comprar uns cargols per arreglar una taula que tinc al menjador... que haig d’aconseguir un tub per a l’aigüera que resulta que goteja... que... Enganys! Mentides! L’home que tens davant no sap on vius, no coneix la teva família, ignora si tens tauleta al menjador o si goteja o no la teva aixeta. Ell tampoc pot fugir. La seva ferreteria o fleca, o el que sigui, pot esperar. No necessita cap cargol. No sabem si té un pare que viu a la mateixa ciutat. 

L’home que tinc davant és un desconegut i... i sospira. De sobte tots dos hem entès aquests silencis d’ascensor, aquestes mirades perdudes en un autobús, o a la cua d’un espectacle, o a qualsevol racó on es trenca la distància de seguretat. 

No tens un altre remei: Els teus ulls fan la recerca, que ha de ser ràpida, concisa, i potser trobes la salvació en un llibre que veus. Per fi un tema en comú!, una excusa!, un món que ens implica! Perquè el desconegut porta un llibre a la mà, i jo també en porto un enganxat en la memòria del meu mòbil! Més aviat és un regal de Déu. Definitivament, els nostres àngels de la guarda s’han posat a treballar de valent. Poso el meu mòbil a la vista, l’assenyalo com un tresor. Orgullós. 

—Abans llegia sobre paper... —dic amb veu entrecreuada— costa acostumar-se’n.

Primer vaig començar amb una relectura de El Quijote... i al final... 

—No ho he intentat mai.

Flors vermelloses cauen del cel! S’ha obert una escletxa! Al·leluia! 

—De veritat? —contesto—. En tinc una llista... de llibres en digital. Te’n podria enviar algun. Té les seves virtuts...

—Com per exemple? 

Hi havia tema! Hi havia tema! I amb diferència de criteris. Que més volíem? Recordo que les tapes que esperàvem eren unes olives amb tomàquet (especialitat del xef) i unes braves trencades... (amb aquest adjectiu: “trencades”. Pobres patates! Calia esmicolar-les). Vaig agafar la cervesa i li vaig donar un glop intens. El meu home va fer el mateix. Si dos lectors es posen a parlar de llibres, es poden repartir unes olives amb tomàquet i unes braves trencades com si tota la vida ho haguessin fet. 

Vaig ser el primer a agafar una correcta velocitat de creuer. Vaig enumerar alguns punts positius dels llibres electrònics. Diré que el meu home desconegut, i cada cop menys de desconegut, tenia entre les mans el seu llibre en paper que acaronava i gairebé protegia a mesura que jo l’entretenia.

—Què estàs llegint? —Li vaig preguntar.

—Las vocales malditas.

—Caram! Sí que ho són de curiosos certs títols... 

La vaig cagar? No volia molestar-lo... tot just feia minuts de la xerrameca. L’home desconegut va somriure.

—No cal que busquem més —va continuar amb el somriure contingut—. Un llibre de vegades es ven més pel títol que no pas pel que hi trobem a l’interior... Soc un gran admirador de la literatura hispana, i en un llibreter de vell vaig aconseguir aquesta meravella. L’autor es diu Óscar de la Borbolla. 

Me’l va posar a les mans. Era una portada prou simpàtica, amb la silueta d’un paio que semblava assassinat per una agulla d’un rellotge. No soc gaire bo amb interpretacions d’aquest estil (jo les anomeno de segona rialla), o potser no vaig entendre res. Sigui com sigui la portada era graciosa.

El meu company de taula s’explicava.

—Cinc contes on només s’utilitza una vocal. La “a” pel primer conte, la “e” pel segon i així successivament. Et veig sorprès. Diria que hi ha fórmules simpàtiques per gaudir de la literatura. Potser n’hi ha més del que ens pensem. Fer-la servir com a eina, la literatura, com si fos una clau o unes tenalles, com si anessis a la ferreteria!... Els mots encreuats per exemple... No puc deixar de fer-ne un cada dia! Les paraules! Qui no ha jugat a l’Scrabble? Al Paraulògic? Aquestes coses fan espavilar-lo a un. 

Jo tenia la meva per dir.

—Conec una noia que es divertia amb els diccionaris.

I el meu aliat a la taula, tot esperant les olives i les patates, es va apropar per escoltar-me. 

—Aquesta amiga... —vaig continuar— agafava el dau... El llançava... Tenia una certa pauta. Els números li deien les pàgines d’un llibre determinat, i de la pàgina una fila, i de la fila una paraula. Al final tenia un conjunt de mots que feia servir... per elaborar un conte. Un divertiment!... No creus?... Potser amb la seva proposta feia un mal a la literatura... 

—No ho sé. 

—Jo crec que no. He llegit un dels seus relats... i està acceptable, però que molt acceptable. Fins i tot tenia un sentit... La meva amiga sempre ha escrit d’aquesta manera.

—I quina és la teva mania? —Em va agafar per sorpresa. 

—Potser... no... jo...

—Vaja! —va continuar el meu company de taula—. Tens vergonya! L’home és un juganer des que neix. Si no féssim cas de la part lúdica que el cervell inventa acabaríem bojos.

Em vaig empipar. 

—Subratllo sempre les primeres frases de cada llibre que llegeixo —vaig observar amb arrogància—. La primera frase, no necessàriament una de sencera, una que tingui sentit. M’interessa la primera idea, la primera pinzellada: “Digueu-me Ismael”, o...“Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat!” Aquesta última no és tan famosa com la primera..., del quadern gris d’en Josep Pla. Algunes de tant rellegir-les me les sé de memòria. Des que vaig llegir El Quijote…, només faltaria... Que per cert aquell inici tampoc era tan original... Bé! Tinc la teoria que els escriptors posen en els començaments tota l’essència de l’obra. No crec que ho facin de forma conscient, en tot cas... Vaig per les biblioteques. Ho juro! Vaig per les biblioteques i follejo els autors!... i segresto els primers mots, no sigui que algunes d’aquelles paraules puguin fer de mi un lector potencial de la seva obra.

De sobte ens vam posar a riure. Estàvem molt a gust. 

—Ho entenc, ho entenc. No passa res —va respondre el meu company.

I al final venien les olives i les patates braves, aquestes últimes sota una muntanya de salsa de tres colors. No feien gaire goig. Les olives tampoc.

—Em tornen boges aquestes idees —digué el meu contertulià amb una patata a la boca—. Sí, m’encanta el Marius Serra i les seves propostes. M’encanten els jeroglífics on la inventiva es fa difícil. I jo en tinc una molt especial de diversió. Vols que la digui? En totes les arts: pintura, poesia, cinema... en tots els artistes que puc... agafo la seva primera i l’última obra. Si és el cas del cinema... Fa poc que ha fet cent anys del naixement del García Berlanga... d’ell he vist en una sola tarda: “Esa pareja feliz” i “París-Tombuctú”, la primera pel·lícula que va dirigir i l’última.... És una molt bona ensenyança aquesta. Que et sembla? La vida es desenvolupa sense que gairebé la podem controlar. No intento dir: “Aquí ha madurat! Aquí es nota que es repeteix! Aquí ha perdut la seva creativitat! Aquí... De cap de les maneres busco això! Veure-hi les arrugues dels anys!... les arrugues de la inventiva. Ni somiar-ho! Només... només és un... un esbargiment. Mira... sempre posem sobre la taula un munt d’idees, una d’elles o totes a la vegada. En un primer moment intentem buidar el nostre intel·lecte. Quedem espremuts... per després tornar a omplir aquest sac de neurones que tenim sota la closca. Podria ser que anéssim de pressa... o molt a poc a poc. Qui ho sap? Potser al final de la nostra vida, quan ja s’han esgotat totes les idees, tots els brots de fantasia, quan ja no et queda res... potser volem tornar al principi, cercar aquells moments infantils, gairebé esborranys de la nostra pròpia intimitat, i copiar-nos a nosaltres mateixos. Com una serp que intenta mossegar-se la cua. Diríem que... si comparéssim... la primera i l’última obra de tots nosaltres..., se semblarien potser massa. O a l’inrevés! Fugir de nosaltres mateixos!... a llocs inversemblants. No seria aquest un joc permès? No seria aquest un joc estimulant? 

Al final vaig aconseguir posar-me a la boca una d’aquelles patates braves. Un gust de descomposició em va omplir la boca. Era horrible. Al meu costat el pobre desconegut estava a punt d’aixecar-se i queixar-se del menjar. Les olives també eren horribles. Vam acabar les cerveses i vam demanar una altra ració de patates... potser menys trencades, si us plau, amb poca salsa, si us plau. La meitat de la gent vol tornar a casa per descansar, l’altra meitat disposada a sortir al carrer per gaudir de la tebiesa del migdia. Estem a l’estiu? Estem a la primavera?, potser els mesos no compten. Dies de bar i cerveses, dies de cinema, dies de llibres, de pintures, museus amb aire condicionat, nits de relaxació... Feu el que vulgueu: llegiu, no llegiu, subratlleu les primeres paraules de cada llibre, o les últimes. Feu un llistat de les primeres paraules que surten a les pàgines parelles, i després feu un poema amb les paraules que heu subratllat. Com vulgueu. Si us dona la gana. Jugueu amb la literatura. Però sobretot oblideu-vos de demanar patates braves trencades en aquell bar del qual us he parlat.

No hi ha qui se les mengi. 

 

 

Xavier Marcet i Soler

Febrer 2020 Barcelona