L'Aleixeta i La infanticida, de Victor Català. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

 

Victor Català, la nostra Caterina Albert, és representant del corrent literari del Modernisme, un corrent de les Arts que apareix després de la Revolució industrial. El moviment que es va expandir per tot Europa, va tenir en Catalunya la màxima representació en totes les arts: Escultura, arquitectura, pintura, literatura... amb  l’objectiu principal de la transformació de la cultura catalana (que es considerava ancorada en el passat i influenciada per l’espanyola) en una cultura moderna, que tingués en Europa la seva Font d’inspiració.

“Solitud,” de Victor Català (Caterina Albert) del 1905 i els “Drames rurals”,  i més endavant, en la seva maduresa “Tots els contes”, seran novel·les que deixaran enrere l’òptica naturalista i reflectiran el conflicte entre l’individu i l’ambient. Un ambient sovint rural, quasi bé orgànic, animal, on els instints de conservació: menjar, treballar i sexualitat, formaran la vida d’aquestes pobres criatures “espècies primàries”. En contrast crearà personatges diferents, dones amb subjectivitat poètica, plenes de les qualitats valorades per la societat civilitzada: la cultura, la bellesa, la llengua, l’ educació que sempre vindrà del foraster, un lloc aliè al propi entorn. Amb un determinisme còsmic tràgicament intens, optarà per la impossibilitat de la trobada d’ aquests dos mons que acabaran tràgicament.

Segons Nietzsche, el filòsof més influent de l’ època, LA TRAGÈDIA es va originar gràcies a la fusió de dos elements contraposats de l'esperit grec: el que és Dionisíac i el que és Apol·lini. Dionís, el déu del vi, l'embriaguesa i la vegetació,  a qui  se li retia culte en les orgies místiques, s’hi contraposava Apol-lo, el déu de l'Olimp, déu del sol i de la claredat.

La contraposició entre ambdós déus, segons Nietzsche, és la següent:

·         Dionís representa la nit, la foscor, la voluntat irracional, l'U primordial i impersonal, l'embriaguesa i el dolor còsmic.

·         Apol·lo representa el dia, la lluminositat, la raó, el principi d'individuació, el somni i l'alegria solar.

Dionís està més a prop de la vida, tot i que tots dos són necessaris. L'ésser humà, però, ha relegat Dionís en favor d'Apol·lo i es presenta tot el que sigui irracionalitat com quelcom negatiu, allunyant-se de la resta d'espècies, que es guien per l'instint, i per al cosmos.

 Copèrnic, posant en perill la seva vida, havia descobert que la  terra no estava en el centre de l’ Univers una revolució en el pensament, i Sigmund Freud, farà un altre pas i ens dirà que Dionís, serà el representant de les pulsions i l’ inconscient, la part que regenta la nostra vida sense saber-ho. La raó, la importància del coneixement, “penso, doncs existeixo” de Descartes, serà rebatuda per Freud. La raó, el  coneixement  de l’ ésser humà, com la veritat, el centre de l’ Univers; seran desplaçats per l’inconscient, aquesta part desconeguda de l’ individu que regeix sense saber-ho, la seva conducta.  

Nela, la protagonista, del monòleg teatral de “L’Infanticida”  ens diu l’ autora que no és un ésser pervers “Nela no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió; que obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies i amb l’ esperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: l’ amor a Reiner i l’ amenaça de son pare; aquell, empenyent-la cap a la culpa, l’ altre, mostrant-li el càstig; les dues, de concert, duent-la a la follia. (P. 8)

Nela i l’ Aleixeta, seran alliberades de l’ ambient rural, quasi bé orgànic, carnal i descarnat, símbol de Dionís, els instints baixos,  per persones Apol·línies,  homes forasters al medi, en els que hi trobaran l’ideal de la civilització, la pàtina de la bellesa, la cultura  que no han tingut mai, però també seran víctimes de l’ “AMOR”;  de l’ amor que ens diu Jacques Lacan que “ÉS LA IL·LUSIÓ DE FER-NE DE DOS UN”

 Llesta com si em xuclés de part d’allà la vida...(p. 10)

Perquè jo no era jo...feia sos gustos, puix era amo de mi...(p. 11)

...xuclava l’ enteniment i el cor i les ninetes talment com si fes beure seguitori..(p. 13)...I un li donava de grat lo que volia.  

L’ Aleixeta, un ser quasi bé angelical, un ser estrany dins l’ambient brut, de parracs de la mare; també sembla ser  fruit de la unió amb un ésser estranger d’ulls blaus, cabells rossos, original dels països on les nits són llargues i els dies curts. I l’ Aleixeta també buscarà potser inconscientment el que la Mònica, la mare, d’instints primaris, va intentar trobar en aquell mariner estranger. “de quina arrel misteriosa provenien aquelles febleses que la Mònica experimentà pel seu segon fill?, ja del moment mateix de posar-lo al món, i que no havia mostrat pel gran ni havia de mostrar per cap dels seguidors? ¿Estava lligat a la nova existència qualque record o impressions  existencials, no menys misteriosos que li fossin particularment cars, que afectessin d’una manera detrurera i punyent la seva sensibilitat rudimentària d’ ànima primitiva? ¿ fou per l’ absurda raó del perquè sí, què a manera de les pensades d’un rei foll, sembla governar a voltes, les accions humanes?

Jacques Lacan  també ens diu que l’ AMOR, sorgeix quan l’ altra ocupa un lloc en la pròpia FALTA,   tornar al paradís perdut mític de la unió amb l’ altre. L’amor que no s’ha pogut transformar en una renúncia del que mai no es va tenir, serà el què  la  Nela i  l ‘ Aleixeta, en la il·lusió de tenir l’ amor, que en varen ser mancades:  el senyoret, la bellesa, la netedat, la riquesa, la classe social, on no pertanyien, Ben plantat com si fos jesús de Nazaret...mitges temptacions d’ agenollar-me i  a poc a poc resar-li parenostres” I em resava a l’ orella lletanies, en una llengua que no sé quina era...la més dolça ben cert de les que es parlen...la llengua que no saben els pagesos(p. 14)

...que abans de veure’l semblava una bèstia salvatgina...I ell... m’ho va ensenyar tot...primer de modos, després de ser endreçada i curiosa...(p. 11)

Les dues, mancades dels vincles simbòlics, necessaris, dels seus progenitors, seran portades al fat, amb  la tragèdia terrible de la seva destrucció i a no poder continuar, alimentant la vida que naixia en elles, en el seu ventre      

 

La Nela, i l’ Aleixeta dues dones  amb molta carències d’amor. La Nela :¿Com ho havia de fer, tota soleta, desemparada sense tu ni mare, i veient sempre relluir en la fosca, rera la porta, aquell falç torcida que em volia segar la gargamella?... (p. 18)  I l’ Aleixeta amb una mare que li dona tot, però amb el retrat de la mare “pròpia de les espècies primàries” , com ens diu l’ autora, quasi bé animal, sense rastres del que comporta la cultura i la civilització.

 La imatge terrible final que Caterina Albert , mestra de les imatges, ens descriu l’ escena de l’ Aleixeta, quan s’ha suïcidat; que l’acosta més que mai a “l’espècie primària”, a la mare; ens porta al Dionís terrible, al REAL, que ens parla Lacan, despullat de la pàtina, de la bellesa imaginaria Apol-línia ; que representa la MORT DESCARNADA. (La falç que sempre du i en que es representa LA MORT;  serà la FALÇ del pare de la Nela amb que l’ amenaça i  la FALÇ, en que es mata l’ Aleixeta)

 “Era un falçot oscat i rovella que fins aleshores   havia servit a la gitana per fer herba pels conills. Amb ell, la folla, la bella princeseta de llegenda, l’ ésser d’aparença dolça i refinada, s’havia escorxat de viu en viu, amb la ferotgia implacable pròpia d’una pura salvatgina, d’un ésser primari, el tret monstruós del qual, per primera volta, revelava el llaç que el lligava, allí, en els confins de l’ espècie, a l’ altre ser rudimentari que l’ havia dut al món. Si la pobra mare hagués estat en situació de comprendre, hauria sentit lo que fins aleshores no havia aconseguit sentir mai, o sia que aquell filla seva era, en realitat, era ben seva.” ...havia perdut tota bellesa, i pres,- sorprenent metamorfosi!- una estranya retirança a l’ estampa maternal”