L'Aleixeta i La infanticida, de Víctor Català (Xavier Marcet)

 

 

La infanticida

1898

 

 

Es tracta d'un monòleg interior en vers que té com a únic personatge la Nela, una dona que ha estat enviada a un psiquiàtric després de matar el seu fill. 

Amb aquesta obra, presentada per primer cop als Jocs Florals d'Olot, Caterina Albert es donà a conèixer com a escriptora.

Al llarg de la representació s’aprecia l'ús reiterat d'imatges que apareixen com a fantasmes interiors. D'aquests, en podem destacar la falç, que la protagonista té interioritzada i que apareix contínuament. L’obra està carregada de nombroses idees dramàtiques, com ara els records que té la Nela de la violència del seu pare, de l'intent d'avortament posterior o del mateix assassinat del fill sota la crua i horrible pedra del molí. 

La infanticida va ser nomenada guanyadora dels Jocs Florals d'Olot el 1898. Tot i això, el jurat abans de donar el premi va decidir reclamar la presència de “l’autor” per tal de proposar-li alguns retocs amb vista a la lectura o representació pública. De fet, un dels integrants del jurat va afirmar que l'obra necessitava modificacions “necessàries i vertaderament imprescindibles, no sols per no atacar la moral, sinó el bon gust”. Ella, però, no va presentar-s'hi “ni per la festa, ni abans, ni després, deixant que per allí s'ho arrangessin tot com millor els semblés i fessin el que volguessin amb l'obra discutida. 

L'escàndol va arribar quan el jurat va descobrir que l'autora era una dona. Aleshores, i per qüestions socials de l'època, finalment es va decidir que no es concediria el premi a Caterina Albert.  

El resultat va ser la decisió de l'autora de “no donar, emparat pel mateix nom, mai res més al públic”. 

I així ho va fer: les obres posteriors ja van ser signades sota el pseudònim de Víctor Català.

 

        

 

L’Aleixeta

1951

 

 

La Vida mòlta de 1950 i el Jubileu de 1951 són els dos darrers llibres de Víctor Català. Les narracions d’aquests dos llibres van ser escrites a raig l’una rere l’altra, de vegades amb dues o tres en dansa al mateix temps, i un cop fetes les destrià en dos grups: a Vida mòlta hi ha les més diguem rurals, i a Jubileu les més urbanes o modernes, tret de «L’Aleixeta», que podria haver anat a Vida mòlta però Víctor Català s’estimà més que l’últim conte de l’últim llibre fos aquest. 

En el conte explica la vida de la filla gran d’una gitana que fa de drapaire pels pobles amb un carro i un burro. L’Aleixeta, que és com es diu la criatura, quan es fa gran és molt maca, i per ser rossa, d’ulls blaus, pell clara, esvelta, esllanguida i de trets exòtics, les males llengües diuen que deu ser filla d’un dels mariners suecs o noruecs que atracaren al port de la ciutat per l’Exposició Universal. D’altres però, opinen que “és la que té la cara més preciosa de totes les noies del seu temps. Sembla la Puríssima!”

L’Aleixeta era la preferida de sa mare des que va néixer en una barraca de la vinya, sense pare i en la misèria dels parracs, i continuà sent-ho quan la família va créixer amb cinc germans més. La mare sempre va pressentir que aquella nena era especial i diferent i que, per tant, havia de dedicar-li una atenció específica, fins al punt que va ser l’única de tots els germans que va anar a l’escola. Com a prototipus d’antiheroïna, però, l’Aleixeta no és tant una Puríssima, sinó una dona de carn i ossos, més aviat una espècie d’Antiverge que farà els possibles per no afegir més patiment del que ja hi ha en el món, tallant en sec tota esperança i tota possibilitat de consol, i escapçant de soca-rel, per tant, la possibilitat de naixement de la idea cristiana de la Redempció. La narrativa de Víctor Català actua així com una mena de mirall on, falç a la mà, tots ens hi veiem reflectits i, justament per això, va xocar amb les convencions de les diferents èpoques que li va tocar viure, i enllaça clarament més amb la versió laica, literal del Càntic dels Càntics que no pas amb cap altra interpretació religiosa o simbòlica que se’n vulgui fer.

 

Caterina Albert es va donar a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida; més de cinquanta anys després, el 1949, va escriure L’Aleixeta, un dels seus darrers contes. 

Hi ha un  paral·lelisme evident entre tots dos textos. 

L’autora va voler cloure la seva obra amb una picada d’ullet als seus inicis: l’escriptora empordanesa que va haver de renunciar al seu nom després de l’escàndol de la seva primera obra, ja com a Víctor Català, no tindrà cap escrúpol –sobretot en els seus dos darrers llibres de contes– en retratar la hipocresia social i en carregar contra la institució del matrimoni i el masclisme en general.