La immortalitat, de Milan kundera. resum. (Mercè Rigo)
Primera part LA CARA
El gest d’una dona de certa edat “ tombà el cap, deixà anar un somriure i agità la ma” “el seu braç vola amb un lleugeresa encisadora”. “aquell gest revelà un mena d’ essència del seu encís, independent del temps, i jo vaig quedar admirat” (p. 10) Un gest fora del temps amb que l’ autor en queda corprès i el farà l’essència del seu personatge de la novel·la: Agnès.
Una dona casada amb en Paul i una filla Brigitte que recorre diversos escenaris. Fa cinc anys que va morir el seu pare i recorda que el va trobar trencant les fotos de la mare morta un temps abans, motiu pel qual es va barallar amb la seva germana. El record infantil de la pregunta al pare de si creia amb Déu i la resposta del pare de que creu en la computadora del creador. “el Creador va posar un disquet amb un programa... i se’n va anar” (p. 20) i l’ aparició del pare COM UN ENIGMA. Mai havia pogut saber que pensava perquè la mare parlava per ell, només espaiat pel temps del naixement de la germana. El pare decidir vendre’s la casa i traslladar-se a un pis petit i li deixà a ella la majoria de l’ herència.
L’ Agnès continua circulant per la ciutat i un sentiment de lletjor, de manca d’ estètica l’ inunda. “quan l’ agressió de la lletgesa fos absolutament insuportable, es compraria a la floristeria un miosotis, únic bri esvelt amb una floreta com de miniatura, sortiria amb ell al carrer sostenint-lo davant la cara, amb els ulls convulsament fixats en ell, per veure aquell puntet blau tan bonic com l’ última cosa que volia conservar d’un món que ja no estimava.” (p. 33) Sent molt d’odi davant d’un món que es troba al caire mateix d’una mena de límit, que si el franqueja es pot tornar en follia (p. 34) “hi ha un límit quantitatiu infranquejable, però ningú no el vigila i potser ni tan sols ningú sap que existeix”.
El record altra vegada del pare que claudica abans de lluitar com en un vaixell que s’enfonsa, on el cos a cos per la vida es converteix en obscè. “en això radica l’ obscenitat de la guerra: la intimitat de la barreja de sang, la lascivitat del veïnatge de dos soldats que es travessen mútuament tot mirant-se directament als ulls.” I l’ Agnès es deia que no podia odiar la gent perquè no tenia cap lligam , perquè no hi tenia res en comú.
L’ Agnès no era alemanya perquè Hitler va perdre la guerra. De besavis fronterers els pares parlaven l’ alemany però la mare la introduí en el francès perquè l’ alemany era jutjat malament. Però la llegua de Goethe , els seus versos l’ acompanyen en el moment de la mort del pare, com Hannah Arend que retornava al seu alemany recordant els versos. Agnès sent que el seu pare desitja que visqui com més li agradi, la qual cosa ell no havia pogut fer. La solitud que tan desitja, fugint de les mirades que “són com pesos que aixafen o com petons que xuclen les forces; que les mirades són com agulles que ens solquen la cara deixant-nos-hi el traç de les arrugues” (p. 42) refugiar-se a Suïssa, on hi ha la tomba del pare.
Escrita l’ any 1989, Kundera anticipant-se al futur, es pregunta sobre la globalització, el control i els mitjans de comunicació amb càmeres que tot ho miren “són com pesos que aixafen o com petons que xuclen les forces; que les mirades són com agulles que ens solquen la cara deixant-nos-hi el traç de les arrugues” (p. 42) La pregunta de verdadera identitat molt lluny de l’ imaginari que ens construïm “imagina’t en un món sense miralls. Somies la teva cara i te la imagines com el reflex exterior de tot el que hi ha dins teu. I un dia, quan tens quaranta anys, algú t’acosta el mirall per primera vegada a la vida. Imagina’t com t’ espantaries!. Veuries una cara completament estranya. I veuries clarament el que eres incapaç d’ entendre: que la teva cara no ets tu. (p. 49)
El gest que es fa quan no hi ha paraules, com quan de petita va veure la secretaria del pare que cada dia venia aportar-li a signar papers, fer el gest de comiat des de la porteta del jardí emmarcada de llessamins. Una imatge molt bella, un record com la magdalena de Proust. El gest d’ella quan no tenia paraules. Quan d’ adolescent li diu adeu al seu xicot tímid, el seu primer amor, quan no s’atreveixen a besar-se. El gest quan s’acomiada del seu pare malalt per última vegada. “dir alguna cosa bonica per la qual no servien les paraules” (p. 55)
Agnès somia?, imagina? un home extraterrestre que els hi pregunta si en l’ altre vida volen continuar junts. Pregunta difícil perquè protegeixen la il·lusió de l’ amor. L’ Agnès que sent que està fora de la humanitat perquè no sent amor, acaba dient-li que NO.
2ª part LA IMMORTALITAT
Kundera es remunta al segle XIX i ens explica una història verídica de Bettina, una jove de vint-i-sis anys moderna i casada amb el poeta Arnim de trenta. Viuen a casa de Goethe de seixanta-dos anys, sense dents i la seva dona Christiana de quaranta-nou. Bettina flirteja amb Goethe i en una escena que van a veure en un museu unes pintures sense Goethe Christiana trenca les ulleres de Bettina perquè va dient que les pintures no valen res. I Goethe es posa a favor de la seva dona. Bettina va escampant per tot Weimar que “aquell tros de carn tocat del bolet la va mossegar” Aquella expressió immortal , aquell riure immortal, no ha parat de ressonar fins els nostres dies” (p. 65)
La immortalitat de Goethe, com la de Shakespeare, que ja somia quan té divuit anys i explica en el seu llibre “poesia i veritat”; la seva immortalitat. La petita de la teva família que et recorda o la gran com la de Mitterrand que es planteja ser recordat morint dignament, no com Musil, aixecant pesos.
Napoleó, un altre immortal, buscava l’admiració dels escriptors i malgrat no voler que els seus soldats llegissin “Les desventures del jove Werther”, va concertar una cita amb Goethe i li demanà que fes una obra de teatre sobre la conferència d’ Erfurt, on Napoleó va reunir tots els monarques per a distribuir-se el poder de tota Europa juntament amb Rússia. El teatre com l’ escola del poble!
La mare de Bettina , Maximiliana havia estat un amor de Goethe quan tenia vint-i-tres anys, però la mare de Maximiliana, s’havia afanyat a casar-la amb un ric mercader italià Brentano. Bettina seduint amb posat de nena, es va presentar a casa de Goethe i se li va asseure a la falda dient-li només m’interesseu vos i Goethe commogut, en el seu narcisisme, en l’ època de la seva vellesa. li va dedicar un anell. “L’ home desitja ser immortal, però un dia la càmera ens ensenya una boca convulsada per una trista ganyota” (p. 69)
Bettina i Goethe es veieren poc, però Bettina li va escriure cinquanta-dues cartes en què el tractava de tu i vuit en que li parlava del seu amor. Li diu no les ensenyis perquè en el fons vol que siguin públiques. Vol escriure una novel·la amb els records que li ha explicat la mare de Goethe. Goethe la manté a distància i amb prudència perquè sap del perill de Bettina i aquesta li diu: Tinc la ferma voluntat d’estimar-te fins l’ eternitat. NO ES TRACTA D’AMOR ES TRACTA D’IMMORTALITAT- diu l’ autor.
A Karlovy Vary, al balneari, Bettina li va comunicar que es casarà amb el poeta i Goethe es quedà tranquil, però ell que sempre va ser un seductor que es reprimia, quan sabé que es casava amb Arnim i la cosa estava segura, engegà, segons Bettina les seves armes, la despullà i li tocà el pit que mai ningú havia tocat.
L’ empremta d’aquell encontre fou important i Goethe l’ anomenarà “allerliebste” la més estimada de totes i fins i tot li demanà a Bettina el que sabia de la seva mare perquè volia escriure la seva vida i aquesta va acceptar. Bettina que pertanyia a la generació romàntica, obsessionada per la mort i la immortalitat, sabia que acostant-se a dos éssers immortals Goethe i Beethoven, ella també seria immortal i continuà fent el paper de nena que crida, seu a terra i s’enfila pels mobles.
Goethe i Bettina varen estar molts anys sense veure’s perquè Goethe no volia, però l’ any 1824, quan Goethe tenia setanta-cinc anys i Bettina trenta-nou, se li va voler fer un monument a Goethe i Bettina li en va fer l’ esbós, la qual cosa emocionà Goethe. La indiscreció de Bettina i l’ agressivitat eren la màscara del contacte físic. Bettina havia tocat el narcisisme del poeta de físic decadent, fent un dibuix del poeta amb cabellera en flames, però Goethe reacciona “en la meva senilitat llastimosa m’he deixat commoure amb la vista dels meus cabells transformats en foc...però de seguida he entès que el que em volies ensenyar no era un esbós, sinó la pistola que tens a la ma per poder disparar contra la meva immortalitat” (p. 95)
Després del monument, Goethe va tenir una relació correcte amb ella fins que es va voler acostar a la Cort imperial. Goethe li escrigué una carta al príncep, en que la tractà de “Tàvec empipador”. La mort és una cosa llunyana quan som joves, però quan comença la vellesa, l’ acostament de la mort, va unida al pensament d’ immortalitat i és en aquest moment que Goethe va escriure “Poesia i veritat”, la història de la seva vida, i quan cridà Eckermann i li encarregà “Coverses amb Goethe”. Però quan s’arriba a l’última etapa de la vida, s’apodera un cansament i la immortalitat torna a ser invisible, es converteix en un noció ridícula i és en aquest moment de llibertat, on es deixa d’ administrar la immortalitat. Va ser en aquest moment que Goethe, va poder passar a la història amb una frase que ell, tan preocupat en les formes, mai no hauria dit “Tàvec empipador”
Quan Goethe estava a punt de morir, Bettina li envià el fill de divuit anys, tímid que no sabia que fer i quan morí Goethe, Bettina demanà les cartes enviades i canvià els paràgrafs i les dates per a publicar-ho perquè la humanitat cregués en el seu gran amor. Es publicà el 1835 però el 1929 es trobaren les verdaderes cartes. Per què no les va cremar? Cremar significa que aviat podem morir i “L’ home compta amb la immortalitat i oblida comptar amb la mort” (p. 102)
Goethe va ser un home del Renaixement. Sabia de l’ Arts i de la ciència. No suportava el que no entenia, ni els sorolls, com la música de Beethoven. I Bettina, era una dona del Romanticisme que oblidava la ciència i adorava Beethoven i ella va tenir la virtut de ser amiga i unió dels dos mons que s'odiaven. Les seves cartes que va publicar, son un cant a Goethe, una lliçó d'amor a l'home covard que va preferir l'estabilitat matrimonial a la passió.
Bettina va explicar en una carta a un amic, que a Karlovy Vary, el balneari, Beethoven i Goethe es varen conèixer. Passejant es trobaren l'emperadriu i la seva Cort. Goethe va fer una reverència i en canvi Beethoven va passar de llarg. Goethe servil que prefereix l’ estabilitat a la passió i Beethoven, l'home rebel.
Bettina sabia de música però la seva admiració amb Beethoven, tenia a veure amb ella o amb la seva rebel·lia? Ens podem forjar la immortalitat però mai no es realitza com estava planejada.
Goethe havia dit que la immortalitat és un judici etern i Hemingway, que un pot llevar-se la vida però no la immortalitat et persegueix com una càmera i hi afegeix mentides. Goethe va tenir un somni en què ningú no s’interessa per la seva obra, només per ell. Els ulls el perseguien fins voler-se fondre, per això al final de la vida anava disfressat perquè ningú no el reconegués.
LA LLUITA
Una notícia per la ràdio diu que un noia es posa a la gatzoneta a l’autopista i origina molts morts i accidents.
El gest del comiat amb la mà amb que la Laura, la germana de l’Agnès imita. També enamorarà Paul, l'home de l’Agnès, però la Laura es casarà i perdrà un fill.
Laura que sempre imita a la seva germana, l'acusa de negativa i conformista.
Laura es separa del seu marit ric, fracassa en la seva vocació de ser cantant, té molts amants i ven abrics de pells.
Laura estima menjant-se l'esser estimat i el cos forma part de la seva vida, mentre que per a Agnès son moments fugaços de plaer amb lament però quan veu la imperfecció i la vellesa, deixa l'home amant.
Laura regalava objectes que li agradaven a ella a Agnès i la neboda fins que va conèixer Bernard, un amic de Paul.
Paul li explica que Bernat Bertrand és fill d'un diputat Bertrand Bertrand. Tots estem influïts pel nom que portem i aquest havia de ser d'èxit. No va poder suportar els fracassos i va decidir fer el bé però aviat se n'adonà que és difícil destriar el bé del mal. L'assassí pot ser un heroi. I és dedicà a fer “el bé és la vida” i a defensar contra el suïcidi, l'avortament, i l’eutanàsia. El seu fill Bernard Bertrand fa de periodista i es vuit anys més gran, fet que entusiasma Paul perquè li recorda una relació de joventut.
Periodistes que despullen l'ànima dels polítics i els obliguen a dir la veritat. Manipulació dels mitjans dominats pel poder, pel imagòlegs. Les ideologies pertanyen a la història, creen guerres, revolucions, la imagologia comença quan s'acaba la història, organitza pel seu compte canvis culturals dels seus sistemes perquè s'assemblin a l'àgil ritme de les estacions.
Paul té un programa a la ràdio on exposa paradoxes que discuteix amb el director l'Ós que no està d’ acord amb els imagòlegs. Discussió amb Paul que planteja paradoxes. La guerra i la cultura són inseparables. Si no hi ha hagut cap guerra es perquè no hi ha hagut cap geni. La tragèdia de la vida que a mida que la prenguem mes superficialment hi haurà menys ideals i també menys morts. La existència d'uns ideals que es consideren més valuosos que la vida mateixa. En una atmosfera ingràvida desapareixerà el fanatisme.
L,Ós l'acomiada dient-li que es un enginyós aliat dels seus propis fossers. És troba amb Bernat que li han portat un diploma a la ràdio dient-li que és un ruc rematat. Els imagòlegs tenen tota la raó. El nostre jo és una aparença, mentre que la nostra realitat és la nostra imatge als ulls dels altres. Pensar que el nostre jo s’oculta sota l'aparença es una ingenuïtat.
Bernat, des del fet del diploma està preocupat i Laura que creu conèixer-lo bé (l'amor dona la il·lusió de coneixement falsa) no s' interessa per ell i creu que ja no l' estima perquè està distret i li demana el que mai havia d' haver fet, que es casi amb ella. Bernat vivia feliç amb la vida bohèmia d'ella, lluny de la seva família diplomàtica però com una època de llibertat on l' estabilitat del matrimoni l' acostava als seus orígens.
Brigitte es baralla amb el professor d'alemany perquè diu que no es una llengua lògica. Es baralla amb la policia perquè li volen posar una multa perquè no troba aparcament i els pobres ds manifesten en una botiga per a rics. Els drets humans que s'han aigualit en la democràcia i tothom demana tenir dret.
Paul vol ser absolutament modern i per això s'acosta a la seva filla que no fa cap revolució com ell va fer al 68 i llegir Rimbaud. Acostar-se a la superficialitat de Brigitte el fa sentir jove. Ser absolutament modern és ser l’aliat dels fossers.
Bernat es famós i quan Laura li diu casar-se recula. Els famosos són vistos per la gent com si fossin propietat. És barallen i acaben fent l'amor, com una lluita. Lluitaré per tu però la lluita es sempre contra algú.
Escena onírica.
Avenarius passa per les galeries Lafayette i veu els maniquins. S' imagina que té el membre erecte, enorme i a la punta el cap banyut d' un diable. Va al metro i veu clochards i una dona seductora que demana almoina pels leprosos. Al final tots acaben ballant.
Laura parla de suïcidi a l' Agnès. Un suïcidi ben espectacular per oferir el cos a Bernard. Vull que la vida m'ho doni tot i sinó me'n vaig Tinc molt l’amor físic però no tinc la seva ànima. Viure de debò es viure en els pensaments dels altres. (P. 209) Fent bromes la convenç i opta per fer-se a l' associació França Àfrica i es fa voluntària per demanar diners pel carrer per als leprosos.
L’Art de ambigüitat es la veritable excitació de l'erotisme. Bettina seia damunt Goethe, com una nena i Laura i Brigitte seuen cadascuna en un genoll de Paul. L' 1969 una jove que havia estudiat a París ve informada sobre Lacan i al seu poble de Bohemia fa exercicis amb un mirall a les dones perquè és coneguin el cos. I creu que algunes de les seves compatriotes s’havia saltat la fase del mirall, la consciència del propi cos abans de la fase del mirall. Reunions excitants, rodejades de les tropes russes que circulaven pel país. L'ambigüitat de Laura amb ulleres de sol sobre Paul, que convertien Laura en excitant. “l'ull es convertia en un orifici de la dona, una d’aquells nou portes que condueixen al cos d'una dona” (P.223)
Paul malgrat la discussió amb l'Ós li agradaven les dones passionals i esbojarrades com Laura que sempre li demanava consell i així ho va fer quan volia anar a Martinica. Volia que li prohibís i Paul diu que aconsella però mai dir a que prohibeix. Paul ho comenta a Agnès que li diu que faci el possible perquè no hi vagi i a Brigitte, la seva filla que li diu que faci el que li vingui de gust. Paul veu com una profetessa la filla perquè és jove , però Brigitte ho fa per agradar al pare i anar en contra de la mare.
Laura marxa a Martinica i truca amenaçant que es vol suïcidar. Agnès diu: ella no vol desaparèixer, pensa que un suïcidi es una manera de quedar-se sempre gravada a la memòria. Laura torna i es troba Paul a qui abraça i li diu: perquè no ens hem trobat abans?
Torna de Martinica amb set quilos de menys que ensenya com senyal del seu dolor. Escena explicada com una escena teatral on les ulleres, la màscara de Laura són trencades per Agnès després d'una discussió sobre que es l' amor. Agnès li diu que estimar es no fer patir als altres i Laura que són ales que bateguen en el pit i fan fer accions forassenyades. Aquell drama del suïcidi no tenia res a veure amb en Bernat i si amb l' Agnès i en Paul.
QUARTA PART L' HOMO SENTIMENTALIS
L'etern judici contra Goethe l'han fet tres intel·lectuals . El primer Rilke s’adreça a Bettina i diu com es possible que encara no se’n parli arreu del teu amor? Perquè Goethe no va ser capaç de correspondre-li. Un amor així no té perquè ser correspost però Goethe en la seva majestuositat s'havia d'haver sotmès a aquell amor que el portava a paternitat.
Romaní Roland l'any 1930 s'ocupa de la relació Goethe Beethoven i Bettina. Te simpatia per Bettina i la cautela política i estètica de Goethe no afavoreix al geni.
Paul Baluard l'any 1949 diu que el poeta preferia la pau als deliris de la passió. Si Goethe s’havia deixat endur per la passió hauria sortit del seu paper de cortesà i no hauria enverinat el poble de que cal més la injustícia que el desordre.
Bettina havia dit que no li feia por abandonar el sentiment perquè no era ella que l’havia posat en el seu cor. Qui? Déu o els àngels ? Bettina era la prova a la qual va ser posat Goethe.
En el segle XIX en totes les novel·les no hi havia amor més enllà de l'amor precoital. Christiana l’obrera que va ser amant de Goethe fins que s'hi va casar no podia ser un amor de Goethe perquè dormia amb ella. En el nostre segle que ens hem allunyat dels amors romàntics no hem estat capaços de dotar de contingut la noció d' amor.
Rússia es el país del sentimentalisme cristià per excel·lència. No va conèixer el nacionalisme ni el Renaixement. El sentimentalisme que se'n diu l' ànima eslava. França es el país de la forma i Rússia es el país del sentiment. Mirar amb nostàlgia Dostoievski i com Bettina els fa innocents.
Quan sofrim ens quedem sols, es l'egocentrisme i es un valor per l'home sentimental com Mixkin, a l'Idiota que admirava totes les dones que patien, senyal que tenien ànima.
Goethe va plorar quan Bettina li va fer el projecte del monument i cada vegada plorava quan algú l' afalagava. Que es un llàgrima?
Paul i Laura ploren després de la mort d' Agnès i el vell art de l’ambigüitat fa que els dos facin l'amor i no es sentin culpables com germans barrejat amb llàgrimes. Però la prohibició després de tants anys, la sensació de l' invent va despertar l' amor salvatge.
La música europea que exerceix sobre nosaltres el mateix que Mixkin sentia per una dona. La simfonia de Mahler que infla l' ànima. Sentir que et pots fer matar per una causa justa. Brigitte escolta roc i s’odien amb Laura, fins que decideix marxar de casa. Laura és la dona que s'assembla al mar amb la música del mar que tan agrada a Paul.
La creació es més que el poder, l’Art més que la política. Romain Roland lamenta de les dones de la classe obrera, admira Bettina i menysprea Christiana amb la que Goethe va tenir el valor de fer la seva esposa davant les crítiques de tot Weimar. L'home SENTIMENTALIS admira les dones boges i sàvies perquè designen l’alliberament i per què Christiana que provenia del proletariat no va ser valorada?
Christiana no desitjava la immortalitat ni tenia la hipertròfia de l’ànima, com Bettina, que no té res a veure amb l'amor, i per això Romaní amic del progrés i de les llàgrimes no dubta a l'hora de triar entre Bettina i Christiana.
Goethe i Hemingway es troben i parlen de la immaduresa de l'home en la necessitat d' enllaminir-se de la seva imatge perquè no acceptem que som mortals, com Goethe que va ser considerat un seductor .Destruir el judici etern.
L'ATZAR 5a part
Agnès dorm sola en un hotel dels Alps, li agrada el camp i recorda amb els versos de Rimbaud quan hi venia amb la moto amb Paul. Ja ha decidit que anirà a viure a Suïssa, el país dels camins de la bellesa, que el seu pare li va ensenyar, no la de les carreteres que van d'una bellesa a una altra.
Agnès sap que la seva mare no estima el pare i L’ATZAR fa que tingui una germana que es més forta perquè ha convertit la feblesa en una arma i en superioritat moral. Cada any va a passar uns dies a un hotel dels Alps i pensa amb traslladar-s'hi però dubte davant el pensament de separar-se dels qui estima. L' atzar fa que el seu cap li ofereixi un treball a una sucursal de Suïssa que accepta.
L'autor parla amb Avenarius. Va sentir la notícia de la noia que es posa al mig de la carretera i provoca morts. La RAÓ llatina que vol dir seny no té el mateix significat que amb alemany GRUND que vol dir terra, fonament, la raó que està inscrita dins de nosaltres, la causa dels nostres actes.
Avenarius li explica que li agrada la Laura perquè té el cap que somia truites i el seu cos, el seu cul i pits cap a la terra, per això li va enviar el diploma de ruc rematat a Bernard. Agnès al contrari té el cap sobre les espatlles i el seu cos se li alça com una flama diu l'autor. Avenarius -Diabolo, el mal parla de fer resistència contra els cotxes, punxant-los les rodes i de la paradoxa del que protesten amb grans motos sobre la construcció d'una central nuclear.
Agnès s’ atura en un motel a sopar. Reflexions sobre la vergonya sobre el propi cos que sempre és degut a L’ATZAR. La vergonya de tenir la regla. La responsabilitat d'un fet que no té res a veure amb la vergonya. La vergonya de ser el que som sense haver-ho triat. I la bellesa i la lletjor també estan dins aquesta categoria. La lletjor del moribund. Del pare d' Agnès que li diu no em miris més, quan està agonitzant.
Agnès torna a posar-se a la carretera amb el cotxe i pensa que el seu pare ha estat l’únic amor. Va destruir tots els seus objectes abans de morir perquè els vius no els utilitzin perquè els morts no tenen cap dret sobre el que és dirà d'ells.
La suïcida fa autoestop i ningú no l' agafa , veu un rètol que posa Dijon, un nom que li recorda quelcom divertit i surt de l' autopista per agafar una carretera secundària. Agnès també ho fa pensant que quina sortida hi ha per a viure en un món que no agrada. L' amor, voldries en l' altra vida viure amb l'amor que has tingut? O bé els contents que ja no existeixen. Agnès té la sensació, estirada sobre l' herba, que un torrent entra en ella i se li emporta totes les brutícia del Jo. “ i es quedava sense el seu Jo i allò era la felicitat. L' insostenible no es Ser, sinó Ser el propi Jo” (P.339) “ viure no aporta cap felicitat. Viure, tragina el propi Jo dolgut. En canvi, Ser, això sí que es la felicitat. Ser, transformar-se en una font, en una fontana de pedra sobre la qual cau l' univers com una pluja tèbia”
La suïcida s'ajup esperant la mort i tres frenades, crits i cotxes incendiats la rodegen mentre ella fuig.
Avenarius mentre tant punxa rodes de cotxes fins que la policia el deté. Veu un home, Paul? Què mira l roda punxada i plora. Paul, a casa, demana un taxi i no pot, truca a Bernat per demanar-li el cotxe però arriba Brigitte i van a veure Agnès
Agnès, va veure la dona enmig de la carretera com una ballarina i després un cansament en el que no sent enyorança, ni llàstima, ni horror, que sempre havia relacionat amb la mort. L’ infermera li diu a Agnès que ve Paul i pensa que no vol que la vegi morir, havia d' afanyar-se a morir (P.350) Veu una infermera que no reconeix. “ allà no hi ha cares”
Quan arriben Paul i Brigitte fa un quart que ha mort. Paul pensa que mai ha estat del tot seva i per un quart no li va poder donar el darrer petó, el darrer petó per retenir-la viva, però quan la destapen la seva cara tenia una expressió que desconeixia “ aquell estrany somrís que no li havia vist mai, aquell somrís desconegut al rostre amb les parpelles tancades no anava dirigit a ell, sinó a algú que no coneixia, i deia alguna cosa que no comprenia (p. 352)
L’ESPERA Sisena part
La nostra vida s'assembla al que els músics en diuen un tema amb variacions. No podem començar enmig de la vida una nova vida perquè estem construïts del mateix material, dels mateixos problemes, una simple variació del que ja s'ha viscut. L' autor parla de Rubens i de les seves etapes en les relacions eròtiques que tots els humans experimenten en les mateixes fonts. Un únic corrent de fantasies eròtiques, travessa totes les dones i homes, un corrent impersonal que ens travessa, un fondre’ amb déu en una unió mística.
Rubens va ser valorat mentre anava a l' institut on li varen posar el nom de Rubens però el varen suspendre en els seus intents posteriors de formació. És va casar amb una dona bonica i amb ella va de i dir que seria el seu amor absolut i va trencar amb la seva amant. Tornar a l' amor original precoital que es relaciona amb l' amor absolut. La bogeria de l' amor. Rubens practicava l' amor clàssic perquè volia que fos lentament el descobriment de les relacions obscenes, però aviat començaran les baralles per al poder en el matrimoni i es separaren. Un cop divorciats varen tenir més relacions aquesta vegada amb més relacions perverses que la dona va interpretar com falta d’ amor. Rubens havia anat a parar més enllà de l' amor.
Rubens que havia deixat la pintura va tornar a fer esbossos . Han passat 12 anys des del seu divorci i comença a fer de marxant. Recorda que la seva dona s'excitava quan els sentia un de l' habitació del costat. Fer l' amor amb tres o quatre pot ser excitant només en presència d' una dona que estimem.
L'autor canvia el temps dels personatges i posa Rubens igual que Goethe en el moment actual. Recorda l’ amenaça de convertir-se en estàtues de sal. “no hi ha res més terrible , pitjor fàstic que transformar un segon en eternitat (P.384)
Troba una dona que havia conegut i ja no en recorda el nom. Li diu la llautista perquè es elegant i delicada com un llaüt
A la llaütista l’ havia conegut en un ball, ella ballava mirant a l’ infinit, com si s’hagués volgut amagar en els seus moviments circulars un ball que per l’ època era impúdic. .Tot seguit varen tocar un tango i va ballar amb ella. Com Goethe, Rubens li va posar la mà en un pit i li preguntà si algú abans li havia posta mai i ella digué NO.
Schnitzler l’any 1897, va escriure “La senyoreta Elsa”. Una noia púdica amb un pare endeutat amb un creditor que li demana de perdonar el deute a canvi de veure la seva filla nua. Al final accedeix i el seu pudor es tan fort que enfolleix i mor. El poder que en un altre temps tenia la nuesa, un pudor infinit que podia provocar la mort. Tenir pudor significa rebutjar el que volem, tot sentint vergonya de voler el que rebutgem. El pudor és la categoria bàsica de l’ amor precoital. (p. 389) Uns anys més tard el pudor havia desaparegut, les dones mostraven els pits a la platja. Mai no havia existit, els homes se l’ havien inventat, era la seva il·lusió, el seu somni eròtic.
Rubens quan es divorcià, es va trobar més enllà de l’ amor. Més enllà de l’ amor, s’hi movien diverses dones però l’ amor existeix. I més enllà de l’ amor són de caràcter episòdic però n’hi ha algunes que desperten tendresa. La flautista li recordava les pintures gòtiques de ventre prominent i el cap acotat, com la verge que sap de les vanitats. Queden a trobar-se a París i la llaütista es posa les ulleres de sol. Me les puc posar?- sí-
El pudor de la dona com somni de l’home, que excita. A la Poètica, Aristòtil es planteja l’ episodi que no té una conseqüència d’ allò que l’ ha precedit, és un atzar estèril, però l’ autor es planteja que Bettina per a Goethe, va ser un episodi que va tenir conseqüències en la història de Goethe
Rubens s’imagina que baixen a l’ espai dones perfectes, però és impossible fer l’ amor amb dones que no saps quines sensacions tenen darrere aquelles cares perfectes. Potser la nostra sexualitat és automàtica però es tractaria de fer l’ amor sense cap excitació, fora del desig. Desproveït de passió i perversió. El seu desig a partir d’ara estaria obsessionat pel passat, dones que ja havia tingut.
Intenta fer una llista de les dones que havia tingut i no en recorda el nom ni la seva historia i acaba pensant que només han estat una experiència eròtica. Casanova recordava els noms de les dones: la utopia de la memòria. Rubens se n’ adona que totes les seves experiències sexuals ja no són més que desert i que els records son imatges fotogràfiques, no de pel·lícules i que de les dones més eròtiques en té menys records. Recorda la llaütista i recorda com ella es mira al mirall amb les dues mans als pits entre els dos homes amb els que havia fet l’amor i decideix trucar-la i concertar una cita. La troba més envellida . ella s’amaga darrere la seva imatge. La imatge que tenim que es separa de la persona com la d’una fotografia instantània “un es pot amagar darrere de la seva imatge , es pot perdre per sempre sota la seva imatge, es pot separa per sempre de la seva imatge: un no és mai la seva imatge” (p. 415) però qui és la flautista fora de la seva imatge? No parlen de les seves vides, mantenir-se a l’ ombra es distingeix per la seva lluminositat, fora de context. “el valor de la presència física de la llaütista es troba en la seva capacitat de confondre’s amb la seva imatge”
La llaütista decideix després de temps no veure’l més i ell no compren el per què.
Rubens ha passat totes les etapes de la sexualitat i amb G la seva sexualitat és asincrònica, mai coincideixen. Rubens se n’ adona que en totes les pintures i escultures mai riuen. “un rostre bell només era pensable des de la immobilitat” i quan riuen és per expressar el vici o el mal. S’ha d’ arribar a la pintura holandesa en que el riure esdevé innocent, són els primers fotògrafs, més enllà de la bellesa o la lletgesa. La llaütista pertanyia la món passat en que la bellesa no reia. “una cara és bella quan hi ha pensament i en el riure no n’hi ha... l’home que no es domina (més enllà de la raó i voluntat) no pot ser bell. En la nostra època s’ha fet l’ideal de l’ home, l’absència de la voluntat i la raó” (p. 423) el riure és la més democràtica de totes les expressions de la cara, però tots som iguals a diferència dels trets immòbils amb els que en diferenciem uns dels altres. Rubens mira el quadre de la Crucifixió en el què és la llaütista la que està clavada a la creu. “però Rubens sabia que no mirava la llunyania, sinó un mirall imaginari, col·locat davant d’ella entre el cel i la terra. Hi veia la seva pròpia imatge, la imatge d’una dona en la creu amb els braços estesos i els pits nus. Estava exposada davant la multitud immensa, baladrejant, bestial, estava excitada com ells i s’observava a través d’ells (p. 426)
Truca a la llaütista i li diuen que ha mort. Es pregunta que se n’ ha fet del seu cos. Si el varen cremar o dins d’un taüt. El seu rostre tan immòbil, el seu pas de la vida a la mort havia estat imperceptible, harmoniós, bell. Pensa que passaria amb la seva cara i és terrible.
Té relacions amb G però li venen les imatges de la llaütista podrida o redreçada quan la cremen i deixa de tenir relacions.
LA CELEBRACIÓ
L’ autor i Avenarius en un gimnàs ple de miralls on troben Paul i discuteixen sobre les biografies dels autors i les seves xafarderies i al perfecció dels artistes sublims. Laura es presentada per Paul com la seva dona amb qui té una filla petita. La seva filla va marxar de casa i va tornar amb una nena. Ara s’odien Laura i Brigitte, una estima Mahler i l’ altre el roc. Voldria que la música no existís.
Laura marxa i fa el gest, el gest de les dones. la dona que convida, vine, segueix-me, i vosaltres no teniu ni idea d’on l’ heu de seguir, ella tampoc no ho sap, però tanmateix us convida convençuda que val la pena d’anar cap allà on us convida. Per això us dic. La dona és el futur de l’ home perquè és l’única que ens pot mantenir una esperança justificada i convidar-nos a un futur dubtós, en el qual, si no fos per les dones, fa temps que hauríem deixat de creure” (p. 447) i no conec res de més bonic que veure que un que no és boig s’encamina cap el desconegut guiat per una veu boja. L’ etern femení ens arrossega cap amunt”
L’autor compren Avenarius. “si ens neguem a donar importància a un món que es sent important, tenim un recurs convertir-lo en objecte del nostre joc, com fa Avenarius punxant les rodes dels cotxes.
Es separen i l’ autor recorda Agnès. A l’ acabar la novel·la volia celebrar on va néixer la primera idea.
Cotxes, motos, soroll. “en un ambient t com aquell, Agnès havia desitjat comprar-se una petita flor blava, el sol bri de miosotis, i sostenir-lo davant dels ulls com l’ última traça, a penes visible, de la bellesa”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada