La immortalitat, de Milan Kundera. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

La novel·la està dividida en cinc parts: LA CARA, LA IMMORTALITAT, LA LLUITA, HOMO SENTIMENTALIS, L’ ATZAR I L’ ESPERA.

Cinc parts i temes, que si bé semblen sobtadament no relacionades, l’ autor lliga subtilment. Kundera titula el llibre amb un títol  del segon capítol: LA IMMORTALITAT, la necessitat humana de ser recordat, com una prolongació de la nostra existència després de la mort, una maniobra per a fugir del buit absolut.

LA CARA, el primer capítol, tractarà i continuarà durant tot el llibre, sobre  el poder de la mirada en la constitució del JO, la mirada que configurarà la nostra imatge  a través de la mirada dels altres, com ens diu Lacan, en la fase del mirall. Lacan utilitza aquest estadi  per a designar la fase del desenvolupament psicològic de l’ infant,  compresa entre els sis i divuit mesos d'edat, en la qual el nen és capaç de percebre per primera vegada la seva imatge corporal completa en un mirall i serà en aquesta fase on  es desenvoluparà el JO  com a instància psíquica o ego, que es construirà  a partir d'una imatge externa, la qual cosa implica que la identitat ens és donada des de fora. El JO es precipita a partir d'una identificació imaginària. Imaginària  i per tant no relacionada amb el propi SER.

  Quan Agnès estava morint, va veure  una infermera que no reconeixia. “ allà no hi ha CARES”. Les CARES que com càmeres xuclen les forces, els miralls. “un es pot amagar darrere de la seva imatge , es pot perdre per sempre  sota la seva imatge, es pot separa per sempre de la seva imatge: un no és mai la seva imatge” (p. 415)

Els personatges, alguns d’ ells immortals perquè han persistit en la nostra memòria, (la gran immortalitat) juguen amb la seva presència, barrejats amb personatges actuals que també lluiten per la immortalitat (una immortalitat petita). Una memòria deformada, lluny de qui varen ser els personatges reals  Personatges romàntics i exaltats, com Bettina i Laura, que busquen l’ amor absolut i també d’ altres més “assenyats” com Goethe i Agnès, que en el fons, també  busquen un més enllà.

 Bettina, es va relacionar amb molts homes importants de l’època, seduint-los  i ho va deixar escrit, tergiversant la realitat, perquè aspirava a la gran immortalitat i  Laura volia ser recordada per tothom a través, també de les seves seduccions, i de la seves posades en escena:  amenaces de suïcidi o posar-se a demanar almoina. “la feblesa en una arma i una superioritat moral”. Vull que la vida m'ho doni tot i sinó me'n vaig Tinc  molt l’amor físic però no tinc la seva ànima. Viure de debò es viure en els pensaments dels altres. (P. 209)

 Tornar a l' amor original precoital que es relaciona amb l' amor absolut.”

L’Art de l’ambigüitat, que les dues utilitzaven, com  la veritable excitació de l'erotisme. Bettina seia damunt Goethe, com una nena,  i Laura i Brigitte seien cadascuna en un genoll de Paul. L'ambigüitat de Laura amb ulleres de sol sobre Paul, que convertien Laura en excitant. “l'ull es convertia en un orifici de la dona, una d’aquells nou portes que condueixen al cos d'una dona” (P.223)

 

Escrita l’ any 1989, Kundera anticipant-se al futur, es pregunta sobre la globalització, el control i els mitjans de comunicació amb càmeres que tot ho miren i els imagòlegs, fabricants de les imatges, com Bernat, l’ home de Laura, a qui Diàbolo li donarà el diploma de ruc.  “són com pesos que aixafen o com petons que xuclen les forces; que les mirades són com agulles que ens solquen la cara deixant-nos-hi el traç de les arrugues” (p. 42) i la pregunta sobre la  verdadera identitat molt lluny de l’ imaginari que ens construïm “imagina’t  en un món sense miralls. Somies  la teva cara i te la imagines  com el reflex exterior de tot el que hi ha dins teu. I un dia, quan tens quaranta anys, algú t’acosta el mirall per primera vegada a la vida. Imagina’t com t’ espantaries!. Veuries una cara  completament estranya. I veuries clarament el que eres incapaç  d’ entendre: que la teva cara no ets tu. (p. 49)

La mirada persistent dels altres que necessitem per a ser reconeguts, a la vegada pot ser persecutòria  i mortífera, com la immortalitat. La mirada, la imatges, relacionada amb la immortalitat de com som recordats, molt lluny del verdader ésser. La memòria distorsionada sobre Rubens, Beethoven  i  Goethe. El  que va dir que la immortalitat és un judici etern i que Hemingway es podia llevar la vida, però no la immortalitat que  persegueix com una càmera i hi afegeix mentides. Goethe va tenir  un somni en el què ningú no s’interessava  per la seva obra, només per ell. Els ulls el perseguien  fins voler-se fondre, per això al final de la vida anava disfressat perquè ningú no el reconegués. “El nostre jo és una aparença, mentre que la nostra realitat  és la nostra imatge als ulls dels altres.”

 

Goethe, Bettina i Beethoven

Kundera, a través de giragonses amb personatges extrets de la seva pròpia  època, amb els que juga com fa amb Avenarius, el Diàbolo (un alter- ego de l’ autor). “si ens neguem a donar importància a un món que es sent important, tenim un recurs convertir-lo en objecte del nostre joc, com punxar les rodes dels cotxes per fer contents els ecologistes”, va ser un escriptor i  director de l’ escola de cinematografia a Praga i músic. Kundera  ens mostrà  la influència de la música i del cinema  en l’ estil de la seva literatura. Una forma i construcció més subtil. Canviar el tempo. Contrast del temps, passar de lent a Presto. Trobar motiu i contrapunt i harmonia. Passar de la poesia a la ironia de la novel.la . El somriure, la ironia, per posar distància al què és seriós, la política i  les ideologies. “una bona novel·la, desproveïda d' acció, no adaptable a una pel·lícula perquè perd l'essència que s'ha de poder paladejar lentament com un bon àpat. (P.311)

Kundera ens fa preguntes sobre els grans temes del món: Els mites de l’ amor absolut, sobre  la nostra finitud en la memòria històrica, sobre la immortalitat, les ideologies, la política, i sobre  la bellesa absoluta. El seu personatges Agnès, i Laura , que com Bettina   cerca l’ amor de Goethe i li diu: “Tinc la ferma voluntat d’estimar-t fins l’ eternitat” on l’ autor ens avisa:  NO ES TRACTA D’AMOR ES TRACTA D’IMMORTALITAT” i l’ Agnès  que ho té tot, però cerca la bellesa, el món ideal d’una Suïssa, allà on hi ha enterrat el pare ideal,  que no existeix. L’ última traça, a penes visible, de la bellesa:

“L’ Agnès continua circulant per la ciutat i un sentiment de lletjor, de manca d’ estètica l’ inunda. Quan l’ agressió de la lletgesa fos absolutament insuportable, es compraria a la floristeria un miosotis, únic bri esvelt amb una floreta  com de miniatura, sortiria amb ell al carrer sostenint-lo davant la cara, amb els ulls convulsament fixats en ell, per veure aquell puntet blau tan bonic com l’ última cosa que volia conservar d’un món que ja no estimava.” (p. 33)

“Laura necessitava sumar atributs per identificar-s'hi, amb el risc que amb més atributs es tinguin, més es perd l'essència del jo i Agnès restava de l'exterior tot el possible per tenir una essència pura, amb el risc que es tendeix a zero.”

L’ autor fa una reflexió molt interessant sobre les nocions de la raó cartesiana, tan valorada actualment, personificada per Goethe, l’ home renaixentista,  i la passió dels romàntics personificats per Bettina, Laura “ ales que bateguen en el pit” , i Mixkin, personatge de  L’ Idiota de Dostoievski, L’ home SENTIMENTALIS “no es el que sent sinó que ha elevat el sentiment a categoria de valor. Don Quixot vol estimar Dulcinea a qui no coneix, perquè a l'amor veritable poc l'importa l'estimat. Quan volem sentir per què es un valor, una imitació,  una exhibició es l’home histèricus” .  La RAÓ d’ arrel  llatina, que vol dir SENY,   no té el mateix significat en  alemany GRUND,  que vol dir terra, fonament, la raó que està inscrita dins de nosaltres, la causa dels nostres actes. La  pregunta sobre els punts de contacte  dels dos  conceptes,  que la nostra civilització actual ha separat, com si els nostres actes no fossin fruit de la nostra experiència. El desig de suïcidi de la noia que lluny de la RAÓ, es posa al mig de la carretera i provoca la mort d’ Agnès, l’ autor ho relacionarà  amb el terme GRUND en alemany, “no l’havia provocat un fet exterior, estava arrelat en el fonament de la seva personalitat, anava creixent i desenvolupant-se com una flor negre. Algú feble que no té la força de llençar fora el mal i no té cap més remei que destruir la seva feblesa destruint- se ella. Algú que fa temps que ja no viu en aquest món, l’únic món que tenia era la seva ànima.(P.332)

 

També qüestionarà els mites immortals com Goethe, Beethoven  i Rubens, personatges sublims de la història, que han passat a la memòria idealitzada dels mites,  i posarà  en boca dels seus personatges que:  “cal posar fi  d’una vegada al terror dels immortals. Destronar  el poder arrogant de totes les Noves Simfonies i de tots els Fausts” (p. 439)

Agnès la protagonista que començà amb un gest de comiat, serà recordada amb el mateix gest al final de la novel·la, com el gest que es repeteix quan Goethe li posa la mà sobre el pit nu de Bettina i Rubens li posa sobre la llaütista.  Gest que repetirà   Laura, la germana d’ Agnès i després dona d’en Paul

El  gest  d’una dona de certa edat “ tombà el cap, deixà anar un somriure i agità la mà. El seu braç vola amb un lleugeresa encisadora”. Aquell gest revelà un mena d’ essència del seu encís, independent del temps, i jo vaig quedar admirat.  En aquell instant se’m va encongir el cor... Em semblava com si hagués llençat enlaire una pilota de colors de jugar amb el seu amant”

Un gest fora del temps amb que l’ autor en queda corprès i el farà l’essència del seu personatge de la novel·la: Agnès. El gest de l’ amant del seu pare, de quan no hi ha paraules, com quan de petita va veure la secretaria del pare que cada dia venia aportar-li a signar papers, fer el gest de comiat des de la porteta del jardí emmarcada de llessamins. Una imatge molt bella, un record com el de la magdalena de Proust. El gest d’ella quan no tenia paraules. Quan d’ adolescent li diu adeu al seu xicot tímid, el seu primer amor, quan no s’atreveixen a besar-se. El gest de quan s’acomiada del seu pare malalt per última vegada. “dir alguna cosa bonica per la qual no servien les paraules” (p. 55)

Al fina de la novel·la, serà  Laura, la germana d’ Agnès, casada amb Paul, el seu cunyat, quan Agnès mor per un accident de cotxe, la que marxarà  i farà  el gest, el gest de les dones:. la dona que convida, vine, segueix-me, i vosaltres no teniu ni idea d’on l’ heu de seguir, ella tampoc no ho sap, però tanmateix us convida convençuda que val la pena d’anar cap allà on us convida. Per això us dic. La dona és el futur de l’ home perquè és l’única que ens pot mantenir una esperança justificada i convidar-nos a un futur dubtós, en el qual, si no fos per les dones, fa temps que hauríem deixat de creure” (p. 447) I no conec res de més bonic que veure que un que no és boig s’encamina cap el desconegut guiat per una veu boja. L’ etern femení ens arrossega cap amunt”

L’ etern femení, un arquetip formulat per Goethe en la seva obra Faust, va ser viscut en el segle XIX com les dones concebudes com àngels responsables d’ encaminar als homes per un camí moral i espiritual.  La dona com pura contemplació en contrast amb l’ acció, quelcom masculí.

“Ewig-Weibliche“, l‘ etern femení, rebutjat per feministes com Simone de Beavoir que el cataloguen fruit del mite patriarcal,  serien les guardianes de la vida i la mort, com  ja en l‘ antiga Grècia gestionaven les dones.

L‘ etern femení, l‘ Agnès que Paul pensa que mai va tenir, serà   inaccessible.  Rilke deia que l’amor de Bettina no necessitava ser correspost. L'amor sentiment foguera, no necessita objecte, perquè busca l'estimat en qualsevol encarnació. Bettina no pregunta res a Goethe perquè aquest no l'interessa, el que m’interessa és L' AMOR  Bettina deia  que el veritable amor sempre té raó.

Agnès, que cercava la felicitat, lluny dels seus, cercant el seu pare absent,  “es quedava sense el seu Jo  i allò era la felicitat. L' insostenible no es Ser, sinó Ser el propi Jo” (P.339)  viure no aporta cap felicitat. Viure, tragina el propi Jo dolgut. En canvi, Ser, això sí que es la felicitat. Ser, transformar-se en una font, en una fontana de pedra sobre la qual cau l' univers com una pluja tèbia”

Però cercant-la va morir. “ El valor de L’ATZAR equival a la mesura de la seva improbabilitat. No existeix cap sistema per lluitar contra Diablo, Marx ho va intentar. Només existeix la possibilitat  de resignar-se  i continuar amb la necessitat interior de revoltar-se i demostrar-la de tant en quant, no per canviar el món, sinó per un imperatiu moral.”