Alfred i Emily, de Doris Lessing. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)
Doris Lessing
“Jo
sabia que escapant-me d’ ella (la mare) em salvava, però no sabia
com pot arribar a ser de poderosa la necessitat d’apoderar-se de la
vida d’una filla i viure-la”(P.183)
“Sí,
naturalment, em vaig casar per fugir de la mare”(p.185)
L’
Emily amb manca de mare, amb una madrastra, freda i amb fèrria
disciplina, s’enfronta al pare que la idolatrava pel seu talent.
Volia que anés a la Universitat i fes medicina, però amb un NO!
escull la carrera degradada pel pare: Infermera i rentar el cul als
pobres. Amb la qual cosa aconsegueix ser expulsada pel pare: “No
tornis a posar els peus a casa meva”
Però
per què? Es pregunta la D.L. “Per
què aquell pare gras i satisfet, un burgès, havia de veure la seva
filla com la seva continuació, la seva justificació?”Que estrany
que no ho hagués explicat mai...”(p.184)
Sembla
que l’Emily malgrat dir NO! al pare per no ser una continuació del
pare, repeteix amb la seva filla Doris la
poderosa necessitat
d’apoderar-se de la vida d’una filla i viure-la. La
D.L repeteix amb els seus enfrontaments amb la mare el mateix que la
seva mare va fer amb el seu pare: salvar-se escapant-se o casar-se
per fugir. Veiem doncs tres generacions que intenten fugir del seu
propi fat.
La
identificació és el prendre el lloc d’un altre, substituir a
l’altre per obediència al pare que li assigna aquesta posició
psíquica impossible, tal com explica Freud en el cas Elisabeth Von
R.
A
l’ Elisabeth Von R. aquesta posició la va portar a la
impotència. No va poder sortir d’ aquest lloc que li havia segut
assignat.
Però
en la rebel·lió de la Emily i la Doris: mare i filla si bé hi ha
una fugida i intent de distanciament, semblen més “acting out”
que no una vertadera separació.
“L’acting
out” és per a Freud una compulsió a la repetició, un desafiament
d’una veritat desconeguda inconscient que s’actua i es posa en
escena.
Els
“acting out” propis dels adolescents, tenen a veure amb quelcom
no elaborat ni simbolitzat, propers sovint a la rivalitat imaginària
i no amb el propi desig. Casar-se amb un home que no desitges per
fugir de la mare, no porta a cap posició de separació i si a un
constant tira i afluixa de rivalitat i d’enganx que mai no s’acaba.
Potser
la D.L. posant paraules amb la seva escriptura reiterativa de les
seves memòries i els seus fantasmes, haurà pogut superar aquesta
fase de mirall amb la pròpia mare...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada