Un casament a Províncies, de Marchesa Colombi,. Comentari i biografía. (Lola Sabaté)

 

“ És difícil imaginar una joventut més monòtona, més desnerida, més desproveïda d’alegria que la meva. Quan hi penso, després de tants i tants anys, encara sento l’avorriment immens d’aquella calma morta que durava inalterable tot el llarg període de temps del qual només se’n separaven els pocs esdeveniments de la nostra família”.

Així comença la novel·la “Un casament a províncies”. El primer que fem és escoltar a algú que evoca amb dolor la seva joventut. Sentim una veu que ens obre el seu cor, i que es sincera amb el lector. Els records ens arriben com una corren pausada i gelada. Les primeres frases són d’una desolació íntima que la maduresa no aconseguit  atenuar.

Els escenaris són provincians, Denza la protagonista  ens parla: de Novara situada a la zona piemontesa , aquest mon antic i ple de prejudicis. De la casa ni gran ni petita, ni rica ni pobre però amb tocs de distinció. De la felicitat que no regnava a la casa però tampoc es pot dir que les coses anessin tant malament. Ens descriu una situació del tot indefinida, plana, sense pena ni gloria, com els llimbs  que és per on passarà tota la seva vida. L’única llum per a ella serà el matrimoni.

 Si hi  ha alguna cosa que reflexa bé són les reaccions d’un grup d’adolescents ingènues i plenes de fantasies i desitjoses d’esser estimades,  davant la possibilitat de que algú es fixi en una d’elles. Un gest, una mirada massa llarga, poden donar hores i hores de conversacions  i de somriures.

 

El pròleg de Natalia Ginzburg d’ Un casament a províncies  és hermosíssim. Subratlla i potència amb  eloqüència tots els  mèrits del text i a la vegada transmet tal entusiasme, que desperta un desig ardent de llegir-la.

Més que un pròleg casi sembla un episodi familiar, doncs ens cita a la seva  mare als seus germans i explica de manera molt senzilla i intensa la relació amb el llibre de la Colombi com el va llegir per casualitat quan era petita i va arribar a obssesionar-se amb la història que inclús s’aprenia  fragments de memòria.

Qualsevol lector de Natalia Ginzburg  percebria ràpidament el vincle tant profund entre la seva literatura i aquesta novel·la de la Marchesa Colombi: totes dues miren la realitat amb ulls nets, utilitzen  una retòrica gens grandiloqüent;  totes dues trien el marc familiar per presentar-nos els seus personatges i explicar-nos el seu caràcter; són escriptores atentíssimes als sentiments dels seus protagonistes, a les seves fantasies, a tot allò que passa pel seu cap i el seu cor; ambdues tenen un humor subtil que es manifesta amb naturalitat, sense cap mena d' èmfasi. El lector/ra sempre té no ja la sensació de verosimilitud, sino d’alguna cosa que va més lluny: una certesa una veritat. El que ens expliquen  Natalia i la Colombi  és profunda i commovedorament verdadera.

L’ important  d’ Un casament a províncies no és tant  el que passa, com el que un espera que passi. El lector entra en la novel·la de puntetes delicadament, i molt aviat igual que la protagonista, la jove Denza , s’instal·la en la dimensió del desig  dels somnis i la imaginació.   

 

Enllaç a l'article de María del Carmen Sánchez González:

Las pasiones del sur: periodistas y escritoras italianas de finales del Ottocento.