Un casament a províncies, de Marchesa Colombi. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

“…que una cosa tan bonica  com sentir-te estimada pogués dur-te  la desgràcia…”

 

La Marchesa Colombi  d’una manera magistral ens explica el sentir de la dona romàntica i el seu “viure i morir darrere un paravent”.

La representació mítica platònica diu que en el amor, el ser humà busca la seva meitat sexual.

 Freud distingeix entre la paraula amor “liebe” (en alemany) la libido  que recobreix i intenta atrapar els objectes i sers estimats: amor als germans, amics etc i  “Verliebtheit” quan parla d’enamorament o passió amorosa, estat de la meta sexual inabastable, on mai s’hi arriba  o de compliment sospès.

Lacan desenvoluparà que  el que el subjecte busca no és el seu complement, sinó la part de si mateix perduda per a sempre en la seva constitució com ser sexuat i mortal cercant constantment  el paradís perdut de ser complert i immortal. Fixem-nos que per a Plató el ser sexuat, per tant incomplert busca la seva mitja taronja, el que li falta, el seu complement en un altre, l’ Ideal que el podrà completar., però per a la psicoanàlisi, l’amor serà un intent fallit, un ideal que mai l’alliberarà de la pròpia  falta i  de la mort

El desig  per a Freud i Lacan sempre té a veure en voler quelcom que no es té doncs el desig desapareix quan ho posseïm. L’ Amor Cortesà  que tanta poesia i literatura va crear en els trobadors a l’ Edat Mitjana, es va basar en aquest principi: crear l ideal de la dona que no es tenia, ni es coneixia per a mantenir  el desig.

La imatge enganyosa de l’ altre (Onorato) com objecte d’amor, és essencialment ser estimada. Sovint estimar a l’altre té a veure amb el narcicisme, en com se li retorna a si mateixa una imatge favorable.

 Les mirades d’Honorato a la Denza poden més que totes les realitats del món i Denza tan mancada de l’amor en la seva trista vida, cercarà en la fantasia i en la mirada, els signes que li reafirmin ser estimada i desitjada

“Estimar és donar a l’altre el que un no té”, diu Lacan, frase exemplificada en la novel·la magistralment per la Marquesa Colombi.