Les veus del Pamano. Biografia de Jaume Cabré. (Glòria Calafell)

Nota

 

Aquest escrit està elaborat a partir d’un altre que hi ha a internet.  He esborrat unes dades i n’he afegides d’altres.  Us pot ser d’interès abans de llegir-ne l’anàlisi.

 

 

Jaume Cabré (Barcelona 1947)

 

1.         Vida i obra

 

Jaume Cabré va néixer l'any 1947 a Barcelona, a la dreta de l'Eixample. És autor d'una obra narrativa de gran rigor conceptual i literari, sens dubte una de les més importants dels escriptors actuals en llengua catalana.

La passió per escriure, en el cas de Jaume Cabré, troba l'origen en una altra fascinació, no menys intensa, la de la lectura. Les lectures adolescents, quan impacten una sensibilitat tendra, assenyalen una tendència emotiva que acompanya els lectors durant tota la vida. Jaume Cabré té molt presents la intensitat i el plaer d'aquestes lectures primeres, que sovint actuen com a pautes iniciàtiques, definitòries d'uns interessos que a poc a poc es van afermant. Durant l'adolescència, recorda l'escriptor, llegia moltíssim. Les ficcions contingudes en les obres narratives tenien en aquella època un gran poder: la creació de mons autònoms, poblats per personatges que existien només en virtut de la pura invenció lingüística. Personatges que reien, que ploraven, plens de misèries i capaços alhora de protagonitzar gestes heroiques.

Arribat en aquest punt, el pas següent era inevitable. L'escriptura sorgeix com una necessitat expressiva urgent. L'art d'escriure és complex; requereix un aprenentatge intens i rigorós. Jaume Cabré s'hi va dedicar amb intensitat durant quatre o cinc anys. S'adonava que l'escriptura, tot i la disciplina que exigia, podia produir un plaer tan gratificant com la lectura. Començava a ser conscient també de la dificultat enorme que significa aconseguir expressar el que es vol dir amb unes eines tan volàtils i inestables com són les paraules. La vocació de narrador de Jaume Cabré s'intensifica durant el seu pas per la universitat. Essent estudiant a la facultat, inverteix moltes hores en l'escriptura. L'any 1972 es llicencia en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i aquest mateix any publica el conte "El tipògraf", a la revista Lluc.

La llista de lectures que Jaume Cabré considera decisives per a la seva formació d'escriptor és extensa. És un recorregut ampli per textos literaris fonamentals de les literatures universal i catalana. L'admiració per la novel∙la del segle XIX és absoluta; dins el segle XX, la nòmina d'escriptors admirats conté autors llatinoamericans com ara Jorge Luis Borges, Julio Cortázar o Gabriel García Márquez i novel.listes ja clàssics com William Faulkner, James Joyce, Marcel Proust, Thomas Mann o Vladímir Nabokov. De catalans, n'esmenta uns quants. Pere Calders sobre tots els altres. També Joan Perucho, el Llorenç Villalonga del cicle de Bearn, la Mercè Rodoreda de Mirall trencat i, molt, encara que tardanament, Josep Pla. Durant molts anys es dedica a l'ensenyament. Primer al País Valencià, en un institut de batxillerat a Vila-real, i més tard a Terrassa.  És habitual en els escriptors dedicarse

a tasques professionals estranyes a l'escriptura. Tal com manifesta Jaume Cabré, les raons alimentàries, la necessitat de mantenirse, passen per davant de la vocació. Sempre s'ha considerat, però, novel∙lista abans que professor.

El primer llibre que publica, l'any 1974, és el recull de narracions Faules de mal desar. Tres anys més tard edita el volum Toquen a morts. Arran de la publicació d'aquest llibre, Maria Aurèlia Capmany va afirmar que Jaume Cabré era "un narrador dels que arrosseguen la lectura fins al final amb una accelerada atenció, dels que produeixen en el rostre del lector aquella lleugera llum entre la sorpresa i l'alegria." (Nadal, M. "Jaume Cabré o la necessitat d'explicar el món", Serra d'Or, abril 1990). Tota una premonició, que es veuria confirmada amb l'evolució posterior de la seva obra literària.

A partir de l'any 1976 entra a formar part del col∙lectiu Ofèlia Dracs. Sota aquest nom s'amaga un grup d'escriptors que s'associen en un projecte que té com a objectiu principal explorar gèneres literaris populars amb un conreu insuficient, al seu parer, dins les lletres catalanes, com ara la literatura eròtica, la novel∙la negra o la ciènciaficció. La primera provatura obté un èxit i un ressò

importants. Amb el recull de narracions Deu pometes té el pomer, Ofèlia Dracs obté el premi La sonrisa vertical. La col∙laboració amb aquest col∙lectiu s'allarga uns quants anys més, fruit dels quals és la publicació d'un total de sis llibres.

Jaume Cabré és autor també de tres novel∙les adreçades als lectors més joves. La seva producció juvenil s'inicia amb Galceran, l'heroi de la guerra negra (1977). Posteriorment escriu La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L'home de Sau (1984). No es tracta d'obres escrites al marge del cos principal de la seva novel∙lística, centrada en el públic adult; en cap moment deixa de reflectir els punts temàtics i les obsessions literàries presents en el conjunt de la seva obra. L'any 1983 es produeix la seva consagració davant la crítica i el públic lector. L'obtenció del premi Sant Jordi amb La teranyina significa l'inici de la publicació del cicle de Feixes format també per Fra Junoy o l'agonia dels sons (premi Prudenci Bertrana, 1983) i “Ludowski o la desraó", novel∙la breu que forma part del volum Llibre de preludis. Aquestes tres obres situen l'acció narrativa en un espai fictici, Feixes, que correspon a la ciutat de Terrassa. Al llarg dels anys més convulsos del començament del segle XX, els personatges que giren al voltant de la nissaga dels Rigau retraten una època i unes situacions que s'erigeixen en mite. El personatge que unifica les tres narracions és Adela Turmeda, qui, des d'un paper discret a La teranyina, evoluciona fins al protagonisme absolut que se li atorga a "Luvowski o la desraó". La presència de Feixes no acaba aquí, sinó que s'allarga dins altres textos narratius de l'autor, actuant sempre de punt de referència físic i social.

A partir de 1985, Jaume Cabré comença a col∙laborar en l'elaboració de guions per a televisió, en concret per al programa Vostè jutja, que dirigeix i presenta Joaquim M. Puyal. És una experiència que té continuïtat en sèries i programes com ara La vida en un xip o Estació d'enllaç. A partir d'aquestes col∙laboracions televisives, s'implica en altres projectes relacionats amb el món audiovisual que el porten a signar l'adaptació cinematogràfica de La teranyina o a la creació de

l'argument i el guió de la pel∙lícula Havanera, dirigida per Antoni Verdaguer, sense oblidar la redacció de guions destinats a la difusió per ràdio. Jaume Cabré aconsegueix convertirse en un professional de l'escriptura, amb uns interessosi un camp d'actuació molt amplis. La definició d'escriptor seria la més elemental: escriptor és la persona que escriu. No l'autor tradicional centrat només en la novel∙la, sinó el creador que amplia el seu camp d'acció a les disciplines més diverses.

L'escriptura de Jaume Cabré és lenta i reposada, sempre molt meditada. Les novel∙les que publica no són fruit de la improvisació ni de la pressa. Són obres consistents, revisades i refetes a consciència. Si repassem la cronologia de la publicació de les seves darreres novel∙les, ens adonarem que la datació dels textos s'allarga en intervals d'un mínim de cinc anys.

Amb Senyoria (1991), ambientada a la Barcelona del començament del segle XVIII, tanca un cicle que l'ha portat a escriure un mosaic de la societat catalana al llarg de gairebé tres segles. L'èxit d'aquesta novel∙la, la més popular de l'autor fins a Les veus del Pamano, marca precisament un punt d'inflexió en la seva trajectòria.

En L'ombra de l'eunuc (1996), l'acció es trasllada a l'època actual. Era un canvi anunciat. En nombroses entrevistes, Jaume Cabré ja havia manifestat la intenció de dur la ficció al món contemporani. De manera anecdòtica, es referia a la necessitat de crear personatges que fessin servir targetes de crèdit. I, efectivament, L'ombra de l'eunuc  suposa un clar pas endavant. La història recent es converteix en matèria narrativa per novel∙lar la història d'una generació, la dels anys seixanta i setanta, plena d'implicacions familiars i personals. Feixes, finalment, arriba a la darreria del segle XX.

Aquesta novel·la apunta un dels gran avenços de Cabré en matèria literària: la tècnica amb què elaboraria la que serà, fins ara, la seva obra cabdal Les veus del Pamano.

 

 

QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU?

 

Jaume Cabré concep la literatura com una recerca. El món és complex i la ficció narrativa, d’una manera més o menys deliberada, l’ha de representar. Les accions dels personatges construeixen un univers autònom, fet a força de dubtar, d’explorar camins que ajudin a posar ordre enmig del caos dels esdeveniments. La literatura és llavors una metàfora o una analogia. És també la voluntat de creació que serveix per posar ordre a la vida interior, per expressar el pensament, per reflectir tot allò que preocupa o que s’espera. En definitiva, és una eina per manifestar les pulsions humanes més íntimes, i també les que es projecten cap a un intent d’ordenació del món. L’escriptor, des de la subjectivitat en què es reconeix, no s’atribueix en cap moment la possessió de certeses estables. La veritat, en tot cas, és provisional i discutible. Es desmarca sempre de qualsevol pretensió que l’acosti al dogmatisme, a la defensa de postulats que no es puguin debatre. Des de l’escriptura, lluita contra tot maniqueisme; la bondat o la maldat no són termes purs que es trobin en les persones o en les accions, sinó que els matisos i les circumstàncies són molt

més rics i ajuden a dibuixar una realitat que és sovint contradictòria.

En l’obra de Jaume Cabré, ficció i realitat es confonen. La documentació històrica és fonamental a l’hora de construir una narració, però en cap cas se superposa a l’ambició de crear una trama autònoma en ella mateixa. Jaume Cabré no pretén escriure novel·les didàctiques. L’erudició i el documentalisme sobre una època no són els objectius de la ficció, però serveixen per fer versemblants uns personatges històrics que conviuen amb uns altres sorgits només de la imaginació del novel·lista.

Els conflictes humans que es dirimeixen a les seves obres són universals. La naturalesa dels personatges els fa capaços de manifestar les febleses i les grandeses més humanes. Els desencadenants de les accions tenen a veure amb els conflictes inherents a la persona, els que s’han anat repetint al llarg de la història de la humanitat, siguin l’odi, l’afany de poder, la pèrdua de l’esperança, la por a la mort, l’exaltació de la bellesa, la venjança o la solidaritat. Temes tots ells que donen una dimensió atemporal a les situacions que es debaten en els microcosmos que crea Jaume Cabré.

 

 

El gran tema de les novel·les de Jaume Cabré és el poder. Les ficcions poden tenir lloc en èpoques i espais molt diferents, però sempre hi ha un lligam inalterable, el motor principal de la història: l'obtenció d'un poder que hauria de redimir aquell qui no dubta a sacrificar-ho tot per aconseguir-lo. Pretensió que es revela, en última instància, com a banal i perfectament prescindible.

 

L'espai geogràfic on se situa l'acció de les novel∙les és sempre concret. Tot i que sovint amb un nom figurat com és el cas de Feixes/Terrassa les indicacions que dóna l'autor permeten un reconeixement immediat dels escenaris de la història. La Barcelona del segle XVIII a Senyoria, les terres del Berguedà i d'Osona durant la Segona Guerra Carlina a Galceran, l'heroi de la guerra negra o la Terrassa del començament del segle XX a La teranyina són exemples, triats a l'atzar, d'indrets perfectament identificables.

 

Personatges. Característiques. Els personatges que crea són fruit d'una exploració. Com en la vida real, no són personatges plans. El seu interior és treballat d'una manera molt exhaustiva, fins a aconseguir-ne una caracterització que reflecteix totes les contradiccions i les febleses humanes. No tots els homes i dones s'expressen de la mateixa manera, com si la parla no fos un factor d'identificació personal. Jaume Cabré manifesta una aversió visceral per aquelles novel∙les en què tots els personatges s'expressen igual, sense matisos. Fins i tot arriba al punt de considerar que un personatge ha de

parlar diferent en funció de la situació en què es troba. El nivell d'exigència és llavors molt alt, perquè pressuposa una elaboració lingüística rigorosa en què l'expressió es posa al servei de la història que s'està explicant. Cada personatge ha de tenir una coherència interior i aquesta passa per reflectir les circumstàncies que aboquen un individu a actuar d'una manera concreta en una determinada situació, recordem en Les veus del Pamano que els personatges són del Pallars Sobirà i l’esforç que fa l’autor per reflectir-ne la parla d’aquella contrada.

 

L'estructura de les novel∙les és un dels trets que més defineixen l'obra de Jaume Cabré. La preocupació per crear un marc estructural idoni per a la història que vol explicar és una constant al llarg de la seva obra. Trobem així, per posarne uns quants exemples, la inclusió de dues accions paral∙leles a Galceran, l'heroi de la guerra negra, la narració construïda a base d'escenes alternes a La teranyina o l'organització de cada capítol en un triple espai a Fra Junoy o l'agonia dels sons.

 

Estil i tècnica. La complicitat del narrador amb els pensaments dels personatges, l'anticipació de les conseqüències d'una acció de la qual es desconeixen les causes i l'ús altern dels estils directe i indirecte són característiques que identifiquen l'estil de Jaume Cabré. Per donar versemblança i agilitat a l'acció inclou dins les narracions textos de procedència diversa. D'aquesta manera, podem trobar articles periodístics, bans, proclames revolucionàries o emissions radiofòniques.

 

 

 

“Qui sóc i per què escric”

 

Sovint m'han preguntat per què escric. Al principi contestava amb evasives, perquè ni jo ho sabia, o, si de cas, tenia la temptació d'etzibar un discurs més o menys solemnial sobre el fet literari.  Ara, quan m'ho pregunten, em quedo amb les evasives però, al mateix temps, amb alguns elements de clarificació personal, perquè arriba un moment que m'adono que l'escriptura és, per a mi, un acte necessari de la mateixa manera que fa temps que ho és la lectura. Una cosa sí que la tinc clara: he arribat a l'escriptura a través de la lectura. Com a lector, obrir un llibre es converteix en l'acceptació de la invitació que en fa l'autor a entrar en el món de les seves reflexions i dels seus plantejaments estilístics. De la mateixa manera, escriure, per a mi, és la possibilitat de posar en ordre la meva vida interior i abocar, amb l'ajut de la gran metàfora que és la literatura, allò que penso, que m'amoïna, que temo, que espero, que m'alegra o m'entristeix. Amb un gran avantatge afegit: el mitjà que faig servir, el llenguatge, em permet un plantejament estètic que em plau cada vegada més. Els fonemes, els mots, les frases, els paràgrafs, són materials palpitants, vius, que s'encadenen i adquireixen ritme i cadència propis i que, aquest és el miracle, adquireixen significat per ells mateixos.

Periòdicament a totes les literatures, s'enceten polèmiques sobre el nivell de qualitat literària del moment. I de manera fatal, s'estableixen dues posicions polaritzades: la dels que defensen que anem abocats al fracàs perquè tota la producció del moment és irrellevant, i la dels que consideren que no hi ha per tant i, fins i tot, esgrimeixen obres i noms concrets per evidenciar que hi ha qualitat. Més d'una vegada m'han invitat a participar activament en aquestes polèmiques però, encara que les considero útils (tota revisió és bona), també les considero estèrils per raons de caire personal que m'impedeixen introduirm'hi. En parlo ara perquè tenen molt a veure amb la meva manera d'entendre la praxi literària.

Per a mi escriure és dubtar. Jo no em considero en possessió de cap veritat. Si de cas, en possessió d'opinions. Però en una polèmica, les posicions se simplifiquen i arriben a adquirir categoria de dogma. Això, personalment, em molesta. No crec que sigui just comparar corpus literaris que s'estan fent, que s'estan construint, amb corpus literaris acabats, païts i resituats en el seu context històric amb la facilitat que dóna el pas del temps per "recordar" només els punts àlgids de tota aquesta producció que ha acomplert el seu cicle i que ha estat ja analitzada pels estudiosos. Per altra banda, tampoc no estic satisfet amb gran part de la producció literària actual tot i que reconec que està més exposada a l'anàlisi a partir només de gustos personals dels consumidors. A més, l'èxit o el desastre de vendes pot influir en les valoracions, cosa que no passa quan ens referim a un llibre publicat fa seixanta anys. Vull dir que no em sembla pertinent "comparar" Solitud amb Ventada de morts o les Estances amb En quarantena o L'edat d'or. (Poso exemples d'obres que valoro molt, per no picarme els dits). També s'esdevé que, en una polèmica d'aquest caire, es polemitza molt a partir dels gustos personals del polemista. Atesa aquesta experiència, comprenc molt bé que allò que escric agradi a uns, desagradi a uns altres i deixi indiferents a uns tercers. És lògic. Però com els escriptors (els creadors, en general) tenim la cua de palla, desenfoquem les coses i ens és dificilíssim destriar les raons objectives de les manies personals, de les estratègies editorials, dels maudarinismes individuals o dels gustos del moment. És molt difícil ser objectiu. Per mi, ho deia abans, escriure és dubtar. És exposar les pròpies vacil∙lacions i esperances; és una manera de viure. Crec que el temps anirà fent el seu sedàs i mentrestant em limito a trobar temps (personal) per enfrontarme amb el full en blanc o a mig escriure, que és el que de debò m'apassiona.

He fet aquesta narrada per deixar clar al lector que m'hagi seguit fins aquí, que no estic gaire predisposat a fer una valoració personal de la meva obra, cosa que, més o menys veladament, se'm demana en aquesta introducció.

El que sí que puc fer és un repàs descriptiu de com han anat les coses. Des del moment que "em vaig trobar escrivint", va ser una mena d'epifania: vaig descobrir que una bona audició musical, una bona lectura, una bona pel∙lícula, una bona conversa, una bona experiència, m'abocaven al paper, he gastat moltes, moltíssimes hores en aquesta activitat. Amb una estranya fe (jo, que sóc molt insegur) en allò que estava fent. Els primers tres o quatre anys els vaig passar escrivint, buscant els elements tècnics o estilístics que m'ajudaven a expressar allò que volia dir, llegint i rellegint autors que m'arribaven al cor per trobarlos la seva espurna màgica, allò que en els seus escrits em

seduïa. I llançant molt de paper. Vaig publicar un parell de llibres de narracions dels quals ara n'estic molt allunyat, sobretot del primer. En aquells moments, recordo, tenia molt d'interès a guardar les distàncies amb allò que escrivia. Em feia por que em taquessin els esquitxos del que escrivia. Per causa d'un descontentament íntim, vaig decidir canviar d'actitud i comprometre'm amb allò que escrivia. Això va ser amb la primera novel∙la breu, que és la història d'un bandoler de mitjan segle passat que és un heroi però té por. El llibre es diu Galceran, l'heroi de la guerra negra i, tot i la seva brevetat, vaig trigar força temps a donarlo per bo. Darrerament, n'he fet una revisió a fons. Amb Galceran... em vaig sentir més implicat amb el que escrivia. Em trobava bé construint un personatge amb contradiccions i situant-loen un paisatge de la meva infantesa. Al marge del'hipotètic valor objectiu de la novel∙la, hi reconec una inflexió en la meva actitud respecte al que feia.

Després va venir Carn d'olla (1978), també en la mateixa línia d'implicació. És una novel∙la que recordo amb enyorança. Jaume Cabré: Carn d'olla Quan estava acabant Carn d'olla, em va aparèixer l'embrió del que serien els tres llibres de Feixes; però abans vaig voler esbandir del capuna idea que m'obsessionava i, en cosa d'un any i escaig vaig escriure El mirall i l'ombra (1980),una novel∙la que ha passat tan desapercebuda que quasi la puc considerar clandestina. Mentrestant, un conte breu, de cinc línies, que parlava de monges i vampirs en un balneari i que havia escrit tres o quatre anys abans, anava creixent dins meu. Llavors jo vivia a Vila-reali feia de professor al seu

Institut de Batxillerat. Allà vaig escriure Luvobski o la desraó, que és una novel∙la breu sobreaquesta atmosfera de balneari que m'obsessionava. És una història d'amors i egoismes amb unrerafons musical i que es va convertir en el motiu constructor del cicle de Feixes. Crec que a partir d'aquests moments ja no he pogut deixar de concebre l'escriptura com un compromís d'implicació personal amb la història que escric, la llengua que faig servir i el fet artístic en general; a partir d'aleshores que no "redacto" les novel∙les sinó que les vaig "vivint". Potser per això trigo força temps a enllestir-les.

Durant sis anys em vaig capbussar al món que, a poc a poc, es va anar convertint en Fra Junoy o l'agonia dels sons. Durant la gestació d'aquesta novel∙la, una fase que es referia a la família d'una monja em va portar a fer un parèntesi de dos anys que es va convertir en La teranyina. Llavors començava a tenir clar que tot el que estava explicant s'havia de resoldre en tres llibres diferents però relacionats. El resultat va ser La teranyina (1984), Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984), i Luvobski o la desraó, publicat dins de Llibre de preludis (1985). Recordo perfectament que quan vaig decidir que havia acabat Fra Junoy... i la vaig treure del meu interior, vaig viure una sensació de buit psíquic i físic que em va espantar.

A partir d'aquest moment vaig començar a col∙laborar amb Joaquim M. Puyal als seus programes de TV, cosa que em va anar portant, paulatinament, a deixar la feina de professor i a un canvi d'orientació professional. En aquesta nova etapa personal he viscut una altra novel∙la Senyoria (1991), que he elaborat al llarg de cinc anys i escaig. També en acabarla i allunyarla de mi em vaig sentir desemparat, com si em faltés alguna cosa difícil d'explicar.

Ara torno a tenir una boira al cap, un parell de centenars de planes escrites, un personatge, una atmosfera, un embrió argumental i, sobretot, moltes ganes d'elaborar-ho i continuar explicant-me escrivint. Confesso que, a més del tracte amb les persones, la literatura és una de les meves raons de viure, és una manera d'estimar. Si no ho veiés així, estic segur que no dedicaria tant d'esforç i tant de temps de la meva vida a aquesta aventura. No tindria sentit. Sé que el que faig pot plaure o no; i que prenent-m'ho com m'ho prenc, me l'estic jugant. Però no ho sabria fer d'una altra manera.