Les veus del Pamano, de Jaume Cabré (Glòria Calafell)
Resum de l’obra
La Tina, una mestra que treballa en una escola de Sort, fa unes
fotografies d’un vell edifici escolar del poble de Torena, un poble imaginari
del Pallars Sobirà, que és a punt de ser enderrocat. Quan anava a sortir, els
paletes li donen “ això ho hem trobat
rere la pissarra (...) com el tresor d’un pirata” (pg. 26) de manera casual “en
un forat negre”. Aquesta troballa és
el desencadenant de l’obra. És una caixa de puros que guarda un secret: tracta
d’uns quaderns manuscrits en forma d’una llarga carta en què l’Oriol Fontelles, un antic mestre dels anys
quaranta, en plena postguerra, explica la seva vida a la seva suposada
filla. Són uns temps convulsos quan el
franquisme mostrava el costat més cruel, venjatiu i corrupte en què totes les
capes socials estaven implicades: l’alta burgesia rural en combinació amb el
poder militar, i eclesiàstic a les quals cal afegir part de les classes
populars, “com els de ca de Birulés, ca Savina, l’estanquera de Torena”, per
exemple(pg. 83) Enfront, i patint les
atrocitats del bàndol guanyador, les classes populars morien assassinades,
malvivien amb silenci i també palesaven llurs heroïcitats i venjances davant aquestes forces que els sotmetien. La
memòria històrica esdevé més personal que mai en aquests llocs petits en què
tots i tothom es coneix i l’odi i la rancúnia fan difícil l’oblit perquè la
convivència diària és obligatòria (recordem que la Ventura triga més de trenta
anys a passar pel “carrer del mig” perquè s’anomena “Oriol Fontelles (pg. 82))
una memòria històrica que abasta des dels anys quaranta del segle XX, final
d’una guerra civil, les cicatrius anímiques de la qual, encara a principis del
XXI, no s’han oblidat. Es podria dir que, en aquest sentit el poble imaginari
de Torena agafa dimensions universals. Tot i què l’actualitat (2002 quan va ser
escrita) la democràcia i els aires nous semblen renovar tots els àmbits socials
de la petita comunitat rural.
Guanyadors i vencedors són els personatges d’aquesta obra
que, a l’entorn del personatge principal, tenen la seva veu personalitat,
configurant la novel·la com una obra
coral. És a dir on gran part dels
personatges tenen la seva història i actuen com a protagonistes del seu propi
món.
Estructura
Dividida en 7 parts consta de 71 capítols (72 si comptem el 0) de llargària
diferent.
La introducció té un temps
present i un espai, relatats en dues pàgines i
des de “ara no no m’hi puc
posar...” fins a “com una sensació rara de no haver estat a l’altura de les
circumstàncies” és el mateix que hi ha escrit a les pàgines 690/91. Amb la qual
cosa podem dir que és d’estructura rodona, llevat de les dues últimes pàgines
que en seran l’epíleg.
Totes les parts comencen i acaben de la mateixa manera:
A tall de pròleg, sense cap número que encapçali, les dues
pàgines i mitja, l’autor ens explica la realitat immediata que té com a
escenari el Vaticà on l’Elisenda Vilabrú intenta i aconsegueix dur a terme la
beatificació de l’Oriol Fontelles.
Com a cloenda una làpida de les parts. Comença per la de l’Oriol Fontelles (1915 – 1944), caído por Dios i por Espanya i acaba
amb la de la Cristina Bros i Esplugues
(1955 – 2002) El teu fill i el teu espòs et recordaran.
En totes dues la figura de Jaume Serrallac, com a marbrista,
la primera de nen i l’última ja un home gran, hi és present. La
mort és un subtema que lliga als personatges.
Comença la novel·la amb una cita en el que l’autor ha
assenyalat com a capítol 0: “pare no els perdonis que saben què fan” de
Vladimir Jankélévitch (Filósof i musicòleg francès). És una interpretació contrària a la invocació
cristiana del perdó.
D’entrada podem adonar-nos que des del primer moment que el
perdó podria ser el tema principal i
que ser individual o abastar la universalitat.
De fet al llarg de novel·la veurem que és un dels temes principals i ja
des de l’inici, en el capítol 0, a
tall d’introducció, ens adonarem que qui entra en l’estança sap per què ho fa,
cosa que s’anirà desenvolupant al llarg del llibre, com també podem dir, a tall
d’avançament, que tots els personatges són conscients de com i per què actuen
de la manera que ho fan.
La primera part. Funciona com a plantejament.
Titulada el “Vol del verdum”. Fa referència de manera metafòrica al vol
d’una au que intenta picar els sembrats a veure el que troba. En el llibre és el vol de l’ocell que és
captat per la càmera de la Tina i que li ensenya la tomba de l’Oriol Fontelles
al cementiri de Torena “que a ella se li havia acudit que el verdum era la
ploma que escrivia les paraules gravades a la llosa. El verdum havia escrit José Oriol Fontelles
Grau (1915 – 1944) caído por Dios i por España. I també havia dibuixat el jou i
les fletxes feixistes” (pg. 35). E que
l’ocell troba és el nom de qui escriu els quaderns que el paleta troba en un
forat rere la pissarra i que després dóna a la Tina. A partir d’aquí es tracta de descabdellar
l’entrellat.
El capítol I.
Funciona com a plantejament de l’obra. Comença amb una vers de Joan
Vinyoli noms ajaguts coberts de flors. El significat connotatiu és simple: les
làpides perquè aquesta part acaba amb la làpida de l’Oriol Fontelles “Caído por
Dios y por España”.
En aquesta part ja trobem diferenciats dos temps històrics
amb espais i estructura narrativa diferenciats: el present immediat que funciona com a preliminar d’aquesta primer
bloc: “l’any de nostre Senyor Jesucrist de dos mil dos” amb un espai físic: el Vaticà i un personatge
que el narrador omniscient ens enfoca en un primer pla “tota vestida de negre,
silueta prima i recta malgrat els seus vuitanta-set anys, cofada amb el seu
barret discret, però elegantíssim, espera que el seu fill i la seva exnora...
(...) la dama (pg. 19) (..) es posa la
mà al pit i toca una creueta penjada al coll.
Sap que avui culminaran seixanta anys d’angoixes i és incapaç de
reconèixer que potser per a ella hauria estat millor viure una altra vida” (pg.
21).
A partir del capítol I, eI passat immediat. Un dia fred
que té com escenari el poble de Torena, en el moment en què l’alcalde
democràtic procedeix a derruir en la plaça del poble la làpida amb el nom del
mestre falangista, davant de gairebé tothom, sobretot de “dues dones grans, una
d’elles anciana (...) i quan “la història trista es va unir al gemec que
provenia de casa Gravat ...”(pg. 23) i de manera simultània, la Tina arriba al
poble quan esta a punt d’enderrocar l’escola antiga; es fa amb els quaderns que
estan dins la capsa de puros, retrata la tomba i, de manera casual, s’assabenta
que el seu marit li és infidel. El
passat remot, s’emmarca a la postguerra, els anys 1943 – 1944 un dia fred igual en què el mestre de Torena,
l’Oriol Fontelles, contra la seva voluntat, i amb la confessió “Si. sóc un
covard “ que li fa a la seva dona i el rebuig immediat de la Rosa “quina
diferència hi ha entre tu i el fill de puta de l’alcalde? (...)No vull que la
meva filla sàpiga que el seu pare és un feixista” (pg. 31) l’Oriol Fontelles,
mestre de Torena, es fa falangista amb el vist i plau del Valentí Targa i sota
els auspicis d’Elisenda Vilabrú a qui li està fent un quadre i de qui es farà
amant. En aquest I capítol els personatges principals ja s’han emmarcat.
El capítol 2 s’aquesta primera part en un
temps passat un moment exacte de
l’any cinquanta-set quan
s’assabentem que Elisenda Vilabrú és mare d’un fill de tretze anys, en Marcel,
un esquiador precoç. A més és una dona
que ha anat ampliant la fortuna familiar amb negocis dins el món de
l’esport. És mestressa de tota una
estació d’esquí la Tuca Negra. Té poder
dins una societat que dinou després d’haver guanyat la guerra Franco: “Té,
puta, i tant de bo et pogués foradar el coll amb aquestes tisores. Puta, puta,
puta” (pg. 40) De sobte el lector s’adona que no és una dona estimada, sinó
temuda, encara que està envoltada de la flor i nada dels poders fàctics de
l’època, els falangistes d’alta graduació i el clero, representat pel seu
oncle, el canonge August Vilabrú mitjançant el narrador omniscient ens
assabentarem de qui descendent l’Elisenda.
I qui és l’home de confiança “Molt bé, Jacinto, ho estàs fent molt bé”
(pg. 44), que encara no saben què és el que està fent bé. Aquesta frase premonitòria deixa entendre que
tan ell com el canonge tindran un paper en la història de la protagonista, com
el Quique el monitor d’esquí que dos capítols després sabrem que és el seu
amant, la relació amb el qual li proporciona un desfogament i la fa cridar com “una gata en una teulada”
(pg, 56). Clar referent literari i cinematogràfic. Encara que l’Elisenda, com a bona catòlica
vagi a confessar-se regularment i, una vegada absolta, per tornar a “pecar” i el capellà li pregunti per què va amb
homes, ella li contesti que “per ràbia” (pg.56). L’Elisenda resta configurada
com a personatge, en aquest capítol.
Tot el capítol 3 tracta el passat immediat i té com a protagonista la Tina i s’emmarca en
l’escola on fa de mestra. Se sent
angoixada i no es pot concentrar davant la insistència dels alumnes que
reclamen la seva atenció. Sols recorda la nit abans amb el marit.
Acaba aquesta part en el passat amb l’entrada de dos
personatges: els marbristes, els Serrallac, pare i fill, en Jaume
Serrallac. El nen polirà la làpida del
mestre “mal xinat”, (pg. 60) segons el pare; i gual que a la fi, ja essent un
home gran, haurà fet la làpida de la Tina.
Serà aquest personatge qui tanqui l’obra perquè com diu en un moment
donat a la mestra “Que la pedra parli per mi” (pg. 679)
En aquesta 1a. part.
Tenim una situació: la mort del mestre, un falangista, per tant un
repressor a qui no volen els vençuts. Una dona poderosa amb un fill, un amant i
algú a qui felicita i els representants d’uns poders que no podem oblidar:
l’església, la falange i els càrrecs polítics. Una mestra-fotògrafa, a qui el
marit l’enganya, sembla neguitejar-li el que diuen sobre el mestre, cosa no té
res a veure amb el que ell ha escrit, tot pensant que els llegirà algun dia una
filla a qui no arribarà a conèixer mai. Fins aquí el plantejament
Nus
(m’agradaria fer-lo
punt per punt, però m’allargassaria massa, per tant ho deixo per al moment de
la tertúlia. He de dir que cada part
comença per una cita que caldria analitzar perquè tenen a veure amb el
contingut)
Des de la 2a.
part capítol 5 fins al final de la 6a, capítol de 65, podríem
considerar-la el
nus de l’obra on es descabdella les
relacions amb els
personatges. La
narració transcorre amb la combinació de temps i
situacions que
l’escriptor ens té acostumats.
2a. part
titulada Noms per terra ve encapçalada per una cita amb llatí dels
evangelis de
Sant Marc 5.41 Talità quimi (No
tinguis por. Tinguis fe)
D’entrada el
Vaticà i tota la feligresia vinguda de Torena per fer costat a
l’Elisenda:
falangistes jubilats i la Bàscones, l’estanquera feixista que, com
sempre, no sap
controlar-se.
Ens endinsem en el passat des de la llunyania i amb el
pretext d’una fotografia; ens explica la provinença de la fortuna de tres-cents
anys dels de casa Gravat; la presència dels faistes com Màximo Cid, exmestre de
Tremp, la suposada denúncia per part
d’alguns veïns del poble, amb la conseqüent la mort dels Vilabrú, pare i fill i
la reacció de l’Elisenda: jura venjar-se i troba el seu Goel en la figura de
Valentí Targa “el Botxí de Torena” (pg. 91) a qui coneix a Burgos. (és un
feixista declarat) i amb qui tindrà una única relació sexual i restarà lligat a
ella fins a la mort. L’Oriol Fontelles també se sentirà atret per la dona a qui
pinta (“és bellíssima”), davant de la qual se sentirà insegur. Aquesta relació
provocarà la gelosia del Targa que assetjarà el mestre i el voldrà tenir al
costat perquè no s’atreveix a enfrontar-se a l’Elisenda qui, essent una dona
casada amb un cosí de lluny, faldiller i gandul, en viurà separada fins a la
mort d’aquest. La mort del marit no
mereixerà ni el plor del seu fill de dotze anys, en Marcel. La Rosa, la dona del mestre que espera un fill,
està en permanent tensió quan veu el caràcter covard del marit; per la manca de
diners i per la gelosia que sent de
l’Elisenda “que fa sempre olor a nards” i per la qual l’Oriol Fontelles se sent
més que atret fins que es fa el seu amant.
Per la seva part, el maquis funciona en aquelles terres amb
l’escàndol i la preocupació dels guanyadors.
El tinent Marcó, que no és altre que Joan Esplandiu “el Ventura”, en
serà el cap. Després d’un atemptat, en
Targa, en nom de les autoritats, agafa el nen Ventura, un adolescent de catorze
anys, per la força, davant de la mare perquè “lo mestre va anar corrents a
dir-lo a l’alcalde”. Després es veurà
que és una mentida del Targa, per agafar el noi. Vol aconseguir el pare que no arriba a temps
per a l’assassinat del fill d’un”tir a l’ull”.
La mort del noi és el desencadenant de l’odi al mestre de
tot el poble i més quan es vesteix amb uniforme falangista i pinta un retrat de
l’alcalde; que la Rosa el deixi i se’n vagi a Barcelona on tindrà la criatura i
també un canvi radical en l’Oriol Fontelles.
Aprofitant de les anades a Barcelona de l’alcalde per veure
“el Pom de Flors” , la dona amb qui en Targa té relacions, el mestre el seguirà
i li dispararà a cara descoberta essent reconegut per l’amant.
Quan creu que tot ha acabat perquè ha mort l’alcalde, s’assabenta que en Targa no és mort i que, per
xamba, encara no s’assabentat de qui ha volgut matar-lo. És llavors que la por i l’angoixa no el
deixen mai, però també troba com regenerar-se: el maquis l’ha seguit i el força
a col·laborar amb ell, sota pena de mort, si no ho fa. No s’hi nega, no els traeix mai i compleix
amb la tasca d’espia perfectament: passa notícies, amaga refugiats jueus que
han traspassat la frontera i fa el doble joc a la perfecció.
Fins que les sospites per gelosia, per intuïció i,
sobretot, perquè la Pom de Flors l’ha reconegut va a detenir-lo, però abans
l’Elisenda, en el seu amor incontrolat pel mestre, ha anat a veure’l a on
viu. Ha vist la ràdio i tot l’amagatall
que servia de refugi a la gent que li portaven els maquis. En creuar-se en
Targa i l’Elisenda, l’ordre de “mata’l” esdevé cant celestial per al Targa i,
encara que moments després se n’ha penedit.
Ell obeeix al seu odi i a la seva venjança. L’Oriol mor en braços de l’Elisenda que, amb
odi, li diu al Targa que no se sabrà mai com va morir el mestre. Hi hauria una versió oficial: a l’Oriol
Fontelles i Grau l’havia matat el maquis, l’havia matat el tinent Marcó a
l’església, quan intentava profanar la Sagrada Eucaristía. Era un màrtir, un heroi del Movimiento. A partir d’aquí ella faria el que fos perquè
tingués un lloc a la glòria, entre els sants.
Al costat d’ella. Cosa que li
provocarà l’allunyament i l’odi de l’oncle “era el teu amant. Ets una
puta. Només satisfeies els teus desitjos
de bagassa” que s’hi oposarà fins a la mort, sense cap resultat. El procés de santificació o beatificació tira
endavant.
Anys després: “el meu fill Joanet tindria vint-i-cinc anys”
en Targa morirà d’un accident. Era l’any 1953. El provocarà el tinent Marcó, en Joan
Esplandiu que morirà de resultes d’un tret en una escaramussa amb la guàrdia
civil i serà enterrat en un lloc on ningú se n’assabentarà mai.
L’Elisenda continuarà amb la seva vida de gent relacionada
amb el poder i aconseguint com sigui el que proposa; té un amant i després de
fer-lo fora de la seva vida no en té cap més.
El fill, maniipulat sempre per la mare,
encara que creu que fa la se va vida es casa, té un fill i se separa per
cràpula però té vista pels negocis.
Aquest fill, en Marcel, descobrirem que és fill de l’Oriol Fontelles i
de la Rosa. En el nus ja sabrem, per les
investigacions de la Tina, que en Marcel Vilabrú, va ser batejat com Joan Fontelles: “no vull que el meu fill es digui
com els assassins del meu pare i el meu germà.
Romà, soluciona-m’ho” ( pg. 569) i, un cop desapareguts el pare i la
mare del nadó, l’Elisenda Vilabrú se’l va afillar. A partir de llavors sempre serà “el plançó de
casa Gravat, dels Vilabrú”
La Tina esbrinarà tot el que cal per fer canviar l’opinió
que la gent de l’Oriol Fontelles, enfrontant-se als Ventura i, sobretot, a
l’Elisenda. Paral·lelament trencarà amb
el marit i assumirà la decisió del fill i intentarà posar remei a la seva
malaltia. Haurà d’anar a Lleida per
sotmetre’s a unes sessions químio.
Desenllaç
7a. part. El
cant de la llosa.
El títol l’enllaçarem amb les paraules d’en Jaume Serrallac “vull que la pedra parli per mi” .
A Roma l’Elisenda aconsegueix el que vol: la beatificació
del mestre. A canvi, perd en Marcel,
encara que,per primera vegada, li diu la veritat: el seu pare era l’Oriol, cosa
que el deixa fred. No li interessa. El que ell vol és llibertat per portar les
empreses. La nora i el nét se’n van i sols resta ella i el
Gasull.
Quan es faci la inauguració la solitud encara serà més
gran. No hi ha ningú del poble i ja ha
sortit publicat un reportatge sobre el mestre i la pintada “fora fatxes” dóna
entendre que els temps han canviat.
Pràcticament és l’últim capítol on descobrirem per què entra
el personatge, d’amagat, a una casa on hi ha un animal de companyia que no “ha
sabut estar a l’alçada” i com mor i per què l’Oriol Fontelles a mans de Valentí
Targa i l’odi que l’Elisenda sentirà pel personatge i la fita que fixarà la
seva vida: donar sentit a la mort de l’Oriol.
Un sentit que per a ella, el redimirà als seus ulls. No deixa de ser una altra venjança.
El marit de la Tina no vol reconèixer la realitat: pensa
que la Tina hauria tornat amb ell (li ho diu al fill) i que el fill no arribarà
a ser monjo de Montserrat. En Jordi és una
persona immadura que no viu a la realitat i que no assumeix la gravetat dels
seus actes: la relació que té amb una altra dona, la decisió del fill i la
malaltia de la Tina qui l’apartat de la seva vida de manera rotunda.
La mort de la Tina d’accident quan anava a fer-se les
sessions de químio; és la culminació de la novel·la que la tanca la làpida feta
per en Serrallac i les paraules plenes de sentiment del marbrista: “Tina, saps
que m’estava començant a fer il·lusions?”
Personatges
Tots els personatges
estan al límit, com una clara referència als personatges creats per F.
Dostoieski, des d’Oriol Fontelles fins a
la Tina.
Oriol Fontelles. Un home que va a la recerca de “què plàcida
és la vida aquí (pg. 97) en un poblet llunyà de Barcelona, als Pirineus es
troba víctima d’ell mateix (la seva covardia inicial (pg. 31)) i i del medi: de
les enveges “la senyora Elisenda t’ha insinuat sexe...” (pg. 133) i les
mentides perquè s’emporta el Ventureta de casa de la mare perquè en Targa ha
mentit. “I la mala bèstia del mestre, que les va sentir(..) va anar corrents a
l’alcalde a dir-li senyor alcalde lo Ventura està amagat a casa seua, ho hai sentit a dos nenes de
cinc i deu anys que no saben què es diuen perquè estan plenes de por”. (pg. 84)
L’odi dels veïns recaurà sobre “lo fill de puta del mestre” com una llosa i,
sobretot, el fàstic de la dona, embarassada de vuit mesos, que el deixa. En Fontelles resta sol, sense cap il·lusió
que aguanti l’esperança amb què va arribar el poble i ni la passió, sempre amb
por, que sent per l’Elisenda i que és corresposta amb escreixos, no el farà
feliç. Per apaivagar el seu estat d’ànim comença una llarga carta que té com a
receptora la futura filla a qui li explica la vida. Aquests escrits els amaga en una caixa de puros (“la meva vida en
una caixa de puros”., Possiblement perquè ràpidament es farà fum, com els
cigarros que hi havien dins de bell antuvi).
Tanmateix el revulsiu al fàstic que sent per si mateix, per la manca de
coratge que creu tenir, el farà sobreposar-se i tractarà de venjar el petit
Esplandiu. L’acció fallida farà créixer
la inseguretat, la precarietat anímica en què viu, però talment les coses se li
compliquen, d’una banda més, quan apareix el maquis i li fa ser un heroi. Des del punt de vista psicològic, el mestre
està “contra les cordes”, és veritablement un personatge de Dostoieski que es
debat entre el que vol ser, el que és, i el que fa, i com el veu la resta. Seguint un raonament de la novel·la realista,
l’Oriol Fontelles ha d’acabar com acaba, després de sentir les veus del Pamano:
éssent descobert i traït per la dona que diu estimar-lo, perquè ell també li ha
amagat la veritat. Per ordre d’ella mort
pel Botxí de Torena, n’és una víctima més, de fet, el qual no podrà dir a ningú
la veritat: té por i no li convé dir-la.
L’Oriol Fontelles passarà més de seixanta anys de la seva eternitat
recordat “com la gent el veia”: un falangista, feixista i delator.
Quan la seva descendència, la filla a qui anava dirigit el
diari, la veritat de la seva vida, es transmuti en el Marcel, tot el que ha
escrit no tindrà importància. És a dir
quan el fill sàpiga qui havia estat en realitat el seu pare, la resposta és
contundent: “no m’importa gens. Tu
dóna’m les rendes de l’empresa”. El “filla
meva jo et voldria explicar que...” no ha servit per res.
Com diria un analista de la novel·la naturalista: el
personatge del Marcel l’ha engendrat son pare, però l’ha configurat el Medi.
Tina. Aquest personatge és, en certa manera, una còpia
de l’Oriol Fontelles, mestra, fotògrafa (recordem que l’O. Fontelles pintava) i
com ell es queda sola: se li’n va el marit amb un altra, el fill es fa monjo
(de Montserrat) i sols li queda el Iuri Adrevitx “Dr. Zivago”: el gat. La solitud de la dona s’agreuja quan sap que
té càncer. Ella també és un personatge
que està al límit. Sols la força de
voluntat d’esbrinar la veritat i treure tota la porqueria del “nom per terra”
de l’antic mestre, la mantindrà en peu.
Totes les investigacions, per més feina i carades que li reportin, li
donen una satisfacció, possiblement perquè el seu peronatge, repeteixo té
alguna cosa del de l’Oriol Fontelles ni que sigui la felicitat d’arribar a unes
terres que semblen pures perquè estan lluny de la gran ciutat. Només el personatge del pedrer, en Jaume
Serrallac, endevina el que hi ha dins d’aquella dona menuda, grassoneta que
quan mor, ella i els doscavalls, daltabaix del pantà de Sant Antoni, diu haver
sentit abans les veus del Pamano, com el mestre les havia sentides. La seva làpida tanca el llibre.
Elisenda Vilabrú.
Per a mi és un dels caràcters més aconseguits de la
novel·la: viu per estimar amb passió i odiar fredament. A la fi amor i odi es fusionaran.
Filla d’una família benestant rural, encarna prototipus de caciquisme: Tothom ha d’obeir les seves
ordres i la petita comunitat que és Torena, sembla que sigui el vassallatge
obligat al feudalisme, encara que part de la població no hi estigui d’acord,
després de la Guerra Civil ningú li fa cap retret,ni se li imposen. No la respecten, li tenen por.
D’una bellesa “de cara ovalada, perfecta, amb el nas precís
i els ulls vius” (pg. 68), segons la veu el mestre i pintor Oriol Fontelles; té
una intel·ligència
aguda que l’oncle August “el meu guia espiritual, perquè el
pare era sempre a fora” (pg.78) sap veure per damunt de tota la família. Educada a Barcelona, “a les Teresianes de la
Bonanova”, brillant en els estudis;
veurà la seva joventut truncada per l’esclat de la guerra i l’assassinat dels
pare i germà. A partir de llavors l’odi
(“sents el mateix odi que el teu pare”) quedarà darrere d’unes ganes de
venjança que trobarà de seguida el braç executor en la persona del Valentí
Targa. És una persona freda que té com a
pantalla una elegància distant,però no té aturador quan desitja o li convé
qualsevol cosa: la muntanya de la Tuca Negra o bé l’amor incondicional de
l’Oriol Fontelles. Educada en una
religiositat tradicional, la fa servir la religió de tapadora pels seus
interessos en cadascun dels seus actes:
a)
Per
fer-se perdonar el “pecat de luxúria”, ja que té un amant. Un xicot més jove que ella, en Quique Esteve
qui també li sodomitza el fill, que és un arribista i té altres dones del
cercle de l’Elisenda.
b)
Per
fer-se perdonar el “pecat” més gran que ella ha comès: la mort del mestre,
“l’amor de la meva vida”, “el meu gran traïdor “. Per a una pèrdua tan gran una redempció gran:
l’han de beatificar. Tan se val que ell
tingui diverses facetes i la de col·laborador dels maquis en sigui la
principal, ella manipula la realitat
al seu antuvi i, per tant, li ha de donar la que ella, per conviccions
tradicionals, creu la millor: el contrari del que el mestre era. És una
altra mena de venjança que no deixarà mai que es deixi d’acomplir, ni quan
l’oncle li diu “ets una meretriu fastigosa i bruta (...) maleïda siguis” (pg.
313) ni molt menys quan sàpiga , ja vella i
cega, de l’existència dels quaderns que la Tina té al seu poder i
l’abast que una notícia com aquests escrits pot suposar per la memòria falsa de
l’Oriol i, per descomptat, desbaratar tot el muntatge de la possible
beatificació del mestre.
c)
El
fill, en Marcel, li exigeix la mateixa incondicionalitat que al pare, però, com
ell, se li rebel·la a la seva manera.
En Marcel té més d’ella que de l’Oriol.
Al cap i a la fi se l’ha criat i queda tranquil·la quan sap que rebutja
els papers de la Tina, però s’adona que no és perquè la vulgui a ella, sinó
perquè, simplement no l’interessa gens ni mica i quan li fa xantatge, ella sap
com fer-lo tornar “quan jo digui, podràs manar tu, només quan jo ho
digui”. La rebel·lia s’esdevé quan en
Marcel no apareix a la inauguració del monument. Per a ella amb els ulls orbs que sols veuen
els records és un moment agredolç amb l’amargor d’haver viscut tota una vida
per a algú que, potser, no havia sabut estimar-la com ella mereixia.
Ella que ha viscut al límit, sempre
intentant que no se sàpiga el joc fosc i brut que fa, a la fi també està
sola. Amb diners, amb poder però sola.
Valentí
Targa. És l’únic personatge pla: covard, venjatiu
que té com a pantalla l’uniforme dels vencedors i és la mà venjadora i cruel
del caciquisme de l’Elisenda a qui després d’haver-la posseït una vegada,
desitja i tem. L’Elisenda esdevé per a ell l’objecte inabastable del desig i no
entén com un home com el mestre pugui tenir alguna cosa a veure amb ella. Ni que sigui el retrat.
És un personatge de trets cosificats
“els ulls blaus de gel (...) freds com el glaç...” . sanguinari (“com una bèstia”), sense un tret
de commiseració, com en el cas del pagès. Portat per la rancúnia i l’odi cap al
Joan Esplandiu, afegeix a la crueltat, la covardia en l’assassinat del petit
Ventura. L’enveja i la venjança també la
porta al límit en la mort del Fontelles, encara que aquest serà el principi de
la fi de l’alcalde de Torena. .
Dins de la novel·la també viu al límit i
a la fi acaba com ell ha viscut, mitjançant la venjança i la violència.
És un ésser negatiu, es podria dir que
està entre els personatges de característiques costumistes més que
realistes. Sols un tret sentimental
l’humanitza: el tractament cap al Pom de Flors qui, la delació de la qual serà
unes de les causes de la mort de Fontelles.
Jaume Serrallac. He volgut descriure el personatge que per a
mi té la càrrega poètica de la història.
Ell és el marbrista, fill i net de marbristes, que té a veure amb la
pedra, amb la terra i que coneix, perquè en fa les làpides, les vides de qui hi
ha enterrat al cementiri. Lligat
emocionalment als Ventura, era amic de l’adolescent mort pel Targa, sabrem que també
havia estat el xicot de la germana gran morta de tuberculosi als vint
anys. Ell fa parlar a les pedres i el
llibre on la mort és present. És l’únic que admira la Tina i, a la seva
vellesa, té un record amable per a ella.
D’alguna manera, tots els personatges resten relacionats
per la mort, com a víctimes, com a víctimes i botxí, com a botxí i com a
marbrista... D’alguna manera sembla, a tall dels temps medievals, que la mort
els faci “dansar” d’una manera o altra i de forma més o menys violenta, sols
mor de forma natural l’August vilabrú, perquè en Jacinto... tampoc em queda clar per què mor la Tina...
Temes
Molts crítics han situat Les veus del Pamano com una obra continuadora de les grans
novel·les del XIX, a l’estil de la producció de Balzac, Tolstoi, Dostoieski, Galdós...
si bé no es pot negar que ho és, sobretot pel que fa a la manera de plasmar la
realitat social d’una època i l’encert de la versemblança de les situacions en
què es troben immersos els personatges, sí que és cert, com més endavant
explicaré, que transcendeix la novel·la del XIX quant a forma.
De tota manera la crítica social ens permet explorar uns
temes que depenen tots del principal:
Recuperació de la memòria real
L’intent, per part de la Tina, de recuperar la memòria del
mestre, Oriol Fontelles, a qui se li ha tergiversat de manera greu la seva
trajectòria social. (“Perquè la persona en qüestió no es mereix que es
tergiversi tant la memòria” (pg. 230) i parlant de l’Oriol a mossèn Rella
(l’Oriol). “No creia en Déu, ni en el
cel, ni en la redempció, ni en la comunió dels sants, ni en en la Santa Mare
Església...” (pg. 380). Mlagrat
tot, l’han convertit en l’ésser que el
personatge en qüestió no volia ser i lluitava, de manera real, per no ser-ho:
un feixista, un heroi falangista, traïdor als vençuts de la Guerra Civil i a la
fi l’han de beatificar (“perquè ha mort per defensar el Sagrari”) La Tina lluita i aconsegueix en part veure els
seus propòsits: la publicació a la revista Àrnica
del seu article “La mort estranya del sant de Torena” que, segons l’advocat
Gasull “Sols llegeixen quatre gats, Elisenda”;
però les forces de la natura: la mort (té un accident amb els dos
cavalls al pantà de Sant Antoni), li impedeixen veure el monument, fet pel
pedrer Jaume Serrallac, que s’ha erigit
en memòria del beat –heroi -falangista i que amb la pintada “fora
fatxes” s’inaugurarà sota els auspicis de l’Elisenda que, cega com és, sols
“veurà” el record, els ulls de l’ànima els quals amb el triomf d’una victòria
pírrica li faran veure que “l’amor mou el sol i les estrelles”.
Cap de les dues ha guanyat realment ni la reivindicació ni
la manipulació. Ni cap de les dues pot
“veure” la realitat. L’una és morta,
l’altra vella i cega ja no li interessa.
Té el memorial.
El perdó
En la novel·la, s’adonem que aquest sentiment no
existeix. No hi ha ningú que perdoni
res. Sols la Tina, encara que no comprèn
el fill, acaba acceptant la seva decisió, en Jordi, el marit, no ho acaba
d’entendre.
Reprenent el que he dit abans, si el perdó no s’hi veu com
un tret, ja que diu ben clar “no els perdonis que saben el fan”, el que sí que
té a veure és la venjança.
La venjança
Un dels sentiments que es compon per un desig de reparació
d’un afrontament rebut, encara que sigui mitjançant la destrucció total de qui
l’ha de rebre. Conté una dosi important
d’odi. És un subtema important perquè fa
funcionar els personatges principals de
la història
L’Elisenda Vilabrú vol venjar la mort del pare i germà
“...els van lligar pel coll i els van arrossegar a la feixa del Sebastià. El senyor Vilabrú hi va arribar mort. Però, al Josep, pobre xicot, com que encara
era viu, el van ruixar amb benzina (...) I encara va afegir que els còmplices
d’aquest assassinat són gent del poble (pg. 71). És per això que l’Elisenda pren com mà
venjadora: “tu seràs el meu Goel” (pg. 214) encara que més tard: “el meu Goel,
el Goel de la meva família, qui m’havia de redimir” el Valentí Targa, l’alcalde
falangista que es convertirà en “l’error” de la dona i motiu que Elisenda l’odiï
perquè “va complir amb el seu deure i després es va equivocar. Es va equivocar molt. Com t’he arribat a odiar perquè sé que ho vas
fer expressament” (pg. 185. L’adverbi
”expressament” és la mort de l’Oriol Fontelles (pg. 653-654) a causa de la
col·laboració del mestre amb els maquis i també perquè “et cardes a la senyora
Elisenda” i perquè el mestre havia intentat matar l’alcalde de Torena a
Barcelona.
Aquesta és la gran equivocació de Targa; n’hi ha d’altres
com la d’obrar lliurement contra els interessos de l’Elisenda Vilabrú. Serà, però,
la mort d’en Ventureta, en Joan Esplandiu, un adolescent de catorze
anys, el que desencadenarà el drama.
Aquest noi és sacrificat per l’alcalde feixista perquè no
pot aconseguir empresonar i matar el pare, en Joan Esplandiu el “Ventura, un
maqui d’aquelles terres, d’Altron, com en Valentí Targa.
La mort de l’adolescent serà el revulsiu que servirà al
mestre Fontelles prendre venjança: intentarà matar el Targa i, com a resultat,
es veurà immers en la lluita antifranquista, col.laborant en tots sentits amb
el maquis per salvar la vida i també per reivindicar-se als ulls de la seva
dona i de la filla desconeguda a qui dedica els escrits a tall de justificació.
El Ventura conegut com el Tinent Marcó és qui, després de la guerra, posa en
perill el sistema de terror emprat pels
vencedors contra els vençuts. Un home
que ni tan sols havia fet res en contra dels de casa Gravat. En canvi, és
acusat per l’alcalde feixista per venjança “És lo senyor Valentí, que odia el
meu marit. Per la Malavella” (pg. 222).El
motiu és la venjança que ha produït l’enveja i per això en Targa menteix i li
mata, fins i tot el fill: “tu saps que jo no vaig tenir es a veure amb la mort
dels Vilabrú (...) jo era a França passant uns fardos i tu ho sabies” (pg. 452)
Per tant el Targa serà víctima de la seva pròpia venjança “has destrossat la
meva vida per la Malavella (...)farem el mateix acord que vas fer amb lo meu
fill i (...) per la mort del Fontelles” li diu J.Esplandiu pare, àlies el tinent
Marcó, al Valentí Targa abans de matar-lo. (pgs. 452.453)
Fixem-nos que la venjança és un dels temes principals que
s’esdevé per motius banals. Maten a
l’Anselm i al Josep Vilabrú per una errada
En Cid, el mestre faiero de Tremp, es pensa que està a Altron, quan en
realitat maten el pare i germà de l’Elisenda a Torena (pg. 586-587).
El desencadenant del drama és l’odi i enveja del Targa vers
l’Esplandiu provocats per la pèrdua d’una càrrega de contraban quan els dos
homes eren joves. Un motiu poc
consistent , si es pot entendre així.
Poders fàctics
a) Religió
La religió tema que va entre el poder, el seu abús i
l’obscurantisme.
El capellà confessor de l’Elisenda, qui a través de la
confessió l’absol de tot el que fa, perquè ella pugui continuar manipulant i
arriban a assassinar a qui se li faci nosa o en tingui un suposat deute de
sang. És la hipocresia d’aquest
catolicisme institucionalitzat que aportar tranquil·litat a l’ànima i dóna
carta blanca per a qui l’ambició i l’odi
són motors de comportament.
En general el clero que no dubta de “la
infal·libilitat pontíficia en matèria de
canonitzacions (pg. 225) (...) que “ no ve confirmada per cap text de
l’escriptura” (pg. 229) que “es fixa en tràmits...” (pg. 225) i els “tràmits”
són sempre econòmics. L’Elisenda ha de
fer “donacions”. I encara que” hi ha
sants ─com diu la Tina─ que eren veritables bandarres (...) Sant Ciril
d’Alexandria, Sant Esteve d’Hongria, Sant Ferran de Castella, Josémaria
Escrivà, Sant Vicent Ferrer... Tots eren
o gent violenta o acaparadora de poder, d’honors i riqueses (...) Resposta del
capellà: “ El meu consell és que no remeni la merda, filla” (pg. 229)
L’Elisenda per dur a terme la fita principal de la seva
vida no dubtarà ni un moment en tenir una relació estreta amb l’Opus, rerafons
històric de la novel·la durant els anys 50 del segle XX. Té contacte directe amb monsenyor Escrivà de
Balaguer a qui, per aconseguir el que vol, no solament li fa una donació, sinó
que li demana per ingressar a l’Insitut, cosa que Monsenyor respon:
“Encara que la seva vida social sigui cristianament exemplar, vostè, estimada
senyora, té un aspecte de la seva vida privada que pot provocar escàndol. I ai de qui prové l’escàndol, perquè més li
valdria...” (pgs. 157 – 159). No importa
de qui vinguin les “donacions”, però sí que importa la moral íntegra d’un nou
membre a la congregació.
August vilabrú, el clergue oncle de l’Elisenda, és un
capellà del segle XVIII. És un
il·lustrat per dos motius perquè “tu ets un matemàtic amb sotana que només
s’interessa per les matemàtiques i les integrals (...)No siguis hipòcrita que
la Bíblia està plena de sang i camps de batalla... (pg. 75/76)” i també perquè
el poble pla no li interessa gens ni mica, per a ell són: “una mica com els
ramats, per ell el tros, el fogony...”.
L’ingrès de l’Arnau a Montserrat que esdevé sinònim que la
religió capta adeptes, fins i tot en aquells que han estat criats de manera
laica o precisament per això. De fet com diu la Tina “d’amagat, d’esquenes
a...”
b) Caciquisme
L’Elisenda Vilabrú n’és el representant. El poder de la família benestant a tot el
poble (ja en parlarem)
Temps
Cal dividir l’obra en dos temps l’intern i l’extern
El temps intern
el dividirem
a)
en
la història de l’Oriol Fontelles que dura uns vuit mesos de 1943 a 1944
b)
les
altres històries que van d’aquesta data fins al present (2002), encara que
moltes tinguin a veure amb el mestre, com la mort d’en Targa a mans de Joan
Ventura i la dona. Tota la trajectòria
d’Elisenda Vilabrú
fins a la beatificació de l’Oriol
Fontelles. La història de la Tina, abans de saber res dels manuscrits i després
fins a la seva mort.
Aquestes històries ocorren el passat llunyà, els records,
la història de l’Oriol Fontelles i, a partir d’aquí ens anem traslladant al
present de la novel·la, però no de manera lineal, sinó que les històries dels
personatges s’intercalen i les situacions temporals també de manera magistral
gràcies a la tècnica de l’autor.
Temps extern:
és el Temps Històric des de 1943 fins a 2002. Així totes les vicissituds socials i
polítiques tenen l’Elisenda Vilabrú i el poble de Torena com a protagonistes i
espectadors de les diferents èpoques: falangista, de l’Opus, democràtica...
Tècnica
Per a mi el més important de la novel·la és la tècnica,
mitjançant la qual Cabré ha fet coincidir les diferències temporals dins la novel·la. Aquesta tècnica que ja l’havia començada en La memòria de l’eunuc, cobra en aquesta
obra una rellevància important.
L’avantguardisme de la novel·la resideix en la combinació dels temps.
1r. No hi ha talls formals entre un temps i un altre ja des
de la primera part:
Escena: un dia fred. Temps 2002.
Fa fred i la Tina surt de l’hostal i torna entrar. (pg. 31) “Un cop a dins, sense deixar de mirar cap a
la porta, per on havien sortit dos persones desconegudes, va tocar, amb cura,
la caixa de puros amb la seva mà enguantada”
─Què has dit?
─Ho has sentit perfectament. Temps: 1944
La Rosa, amb la boca oberta de sorpresa,
potser d’esglai..”
Hi ha un salt de
vora 70 anys. No hi ha cap divisió
formal que assenyali el canvi temporal.
Sols la caixa de puros sabem que forma part de la vida del mestre i
sabem també que se’n vol anar de Torena
Escena: l’Oriol, que està fent el
retrat de l’Elisenda veu una foto del pare i l’oncle August. Data 1944
─Fa poc que ha tornat de Roma. Va haver de fugir quan... Bé, el mateix dia
de la mort del pare. ─Va mirar la foto amb atenció, com si la veiés per primera
vegada─: I això que se l’estimava tant.
Mossèn August Vilabrú va deixar el llibre damunt de la
taula, va fer un senyal sec al fotògraf perquè abandonès el jardí i va demanar
al seu germà que segués (...)
─Vull informar-te dels progressos de la teva filla.
Fixem-nos a) hi ha un salt temporal. Més de deu anys enrere i no hi ha cap tall
formal (línies, canvis de lletra) b) sí que n’hi ha un de semàntic: el
retrat. És el que servirà d’excusa per
explicar la diferència de caràcters i la relació entre els dos germans.
Altres és la conversa que fa salts “de cinquanta anys” (pg. 84 – 85) La conversa que la Tina té amb
la vella Ventura que, abstreta, recorda punt per punt com va anar la detenció
del Ventureta a casa seva i la brutalitat del Targa.
No sé a què es deu aquesta tècnica, que l’única referència
que li trobo és la cinematogràfica,
no sé si en té alguna literària perquè no he tingut temps d’esbrinar-ho, però
els salts temporals de la manera que estan estructurats a l’obra és com si
estiguessis veient una pel·lícula en què part de l’explicació, de la vida d’un personatge, d’un fet concret o d’una una situació determinada l’has d’anar a
buscar al passat que transcorre en la memòria popular paral·lel al present.
Per tot crec que és una de les grans novel·les catalanes
contemporànies.
Diferències entre la sèrie de TV3 i la novel·la
D’entrada val a dir que, tot i que està ben feta, no té la
capacitat de crítica de la novel·la.
Trama:
Sols parla de la història de 1944. No s’entreté gaire amb les altres relacions
dels personatges com en Marcel, l’August Vilabrú, la mateixa Tina... Possiblement perquè tot ha de girar a
l’entorn de l’Oriol Fontelles que és la memòria històrica manipulada.
Personatges
El personatge de l’Oriol, precisament pel que acabo dir és
el més aconseguit, juntament amb el del Targa, que per la seva simplicitat,és
el que està també bé (jo diria que el millor)
L’Elisenda no té la força del personatge del relat escrit
i,pel que fa al físic,i sé que ,l’opinió és molt més subjectiva, tampoc. Li
manca la força, possiblement perquè s’ha amputat a l’obra tota la relació que
té amb estaments socials que formen part del poder.
En Marcel gairebé no té cap pes i essent el “fill” de dos
personatges principals que, suposadament, l’han marcat, no s’hi nota.
La Tina. Queda
esborrada. La Tina decebuda, enganyada,
lluitadora i amb determini no s’hi veu.
Crítica social
Hi ha una crítica, és cert, però no s’ha donat rellevància
a l’Església ni a la política a partir de l’any on es desenvolupa la trama
principal, per tant tampoc no es pot parlar que hi hagi, sinó és la crítica a
la brutalitat del franquisme.
Ambientació
Bona. En un sentit
global, l’escenografia i l’atrezzo són el millor de l’adaptació de la novel·la
Les veus del Pamano a la sèrie televisiva.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada