Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Tècnica i Estil. (Glòria Calafell)

Tècnica

 

Per a mi el més important de la novel·la és la tècnica, mitjançant la qual Cabré ha fet coincidir les diferències temporals  dins la novel·la.  Aquesta tècnica que ja l’havia començada en La memòria de l’eunuc, cobra en aquesta obra una rellevància important.

L’avantguardisme de la novel·la resideix en dos aspectes 

 

1r.       Combinació dels temps.

2n.      Combinació de veus narratives

 

1r. Combinació dels temps

 

1r. No hi ha talls formals entre un temps i un altre ja des de la primera part:

 

Escena: un dia fred.  Temps 2002.  Fa fred i la Tina surt de l’hostal i torna entrar. (pg. 31)  “Un cop a dins, sense deixar de mirar cap a la porta, per on havien sortit dos persones desconegudes, va tocar, amb cura, la caixa de puros amb la seva mà enguantada”

─Què has dit?

─Ho has sentit perfectament.                                                       Temps:           1944

La Rosa, amb la boca oberta de sorpresa, potser d’esglai..”

 

Hi ha un salt  de vora 70 anys.  No hi ha cap divisió formal que assenyali el canvi temporal.  Sols la caixa de puros sabem que forma part de la vida del mestre i sabem també que se’n vol anar de Torena

 

Escena: l’Oriol, que està fent el retrat de l’Elisenda veu una foto del pare i l’oncle August.  Data 1944

­─Fa poc que ha tornat de Roma.  Va haver de fugir quan... Bé, el mateix dia de la mort del pare. ─Va mirar la foto amb atenció, com si la veiés per primera vegada─: I això que se l’estimava tant.

Mossèn August Vilabrú va deixar el llibre damunt de la taula, va fer un senyal sec al fotògraf perquè abandonès el jardí i va demanar al seu germà que segués (...)

─Vull informar-te dels progressos de la teva filla.

 

Fixem-nos a) hi ha un salt temporal.  Més de deu anys enrere i no hi ha cap tall formal (línies, canvis de lletra) b) sí que n’hi ha un de semàntic: el retrat.  És el que servirà d’excusa per explicar la diferència de caràcters i la relació entre els dos germans.

 

Altres és la conversa que fa salts “de cinquanta anys”  (pg. 84 – 85) La conversa que la Tina té amb la vella Ventura que, abstreta, recorda punt per punt com va anar la detenció del Ventureta a casa seva i la brutalitat del Targa.

 

No sé a què es deu aquesta tècnica, que l’única referència que li trobo és la cinematogràfica, no sé si en té alguna literària perquè no he tingut temps d’esbrinar-ho, però els salts temporals de la manera que estan estructurats a l’obra és com si estiguessis veient una pel·lícula en què part de l’explicacióm, de la vida  d’un personatge,  d’un fet concret o d’una  una situació determinada l’has d’anar a buscar al passat que transcorre en la memòria popular paral·lel al present.

 

2n.  Combinació de veus narratives

 

Aquesta part se la sol anomenar estil que és la veu narrativa.  En general l’estil és la manera d’expressar-se un escriptor.  

En el cas del narrador, ja sabem que en el segle XIX el narrador omniscient és qui ens introdueix els personatges a partir de l’estil indirecte en què l’imperfet d’indicatiu era el temps apropiat, però és a partir de la novel·la del XX i segons com el narrador doni l’entrada als seus  personatges podem diferenciar:

Estil directe, estil directe lliure, estil indirecte, estil indirecte lliure.

En Les veus del Pamano podem detectar que, a partir de l’estil indirecte ens podem trobar la veu dels personatges sense que el narrador l’hagi introduïda, la qual cosa passa en la majoria de paràgrafs llargs del llibre

Pg. 63.  Començament del capítol: de l’estil indirecte” si no fos perquè la diada s´ho valia, mossèn Rella (...) Sobretot que Déu em perdoni la de Cecília Bàscones que (...) deixava anar, així de passada,  que si havien anat a la Ciutat Santa era gràcies a ella.  Mossèn Rella havia de fer un gran esforç per dissimular la malícia que li feien, sobretot aquell grup de dones que ara li somreien, orgulloses de pensar que així que tornessin podrien explicar que havien entrat al recinte del Vaticà per una porta especial per a convidats especials com ara nosaltres.  I un guàrdia suís guapíssim, tot s’ha de dir que (...) I quins ulls; com els del meu nét.  I un uixer que ara les fa entrar mentre l’imbècil de mossèn Rella ens va comptant...”

Fixem-nos que a partir del narrador omniscient ens parla de mossèn Rella. Un personatge que li acaba agafant la paraula a partir de “sobretot que Déu em perdoni...”

És a dir de l’estil indirecte passem a l’estil indirecte lliure perquè el narrador no fa cap indicació (cometes o bé canvi de lletra...) i surt la veu del personatge.

D’altra banda la veu del narrador omniscient “sap” que les dones que somreien a mossèn Rella estan orgulloses “de pensar” i immediatament a través de les paraules d’una de les dones (la Bàscones?) sabem que el guàrdia era guapíssim i que té “uns ulls com els del meu nét (...) mentre l’imbècil de mossèn Rella” és a dir de l’estil indirecte passem al directe lliure perquè introdueix la veu del personatge a través del verb “pensar”.

 Els pensaments dels dos personatges els sabem per ells mateixos, fins i tot on son i què fan.  Tot una tècnica que per a mi és avantguardista també.

 

Estil

 

Anomenarem estil a la manera d’expressar-se d’un escriptor.  És a dir si les frases són llargues o curtes o si en fa un ús excessiu de les exclamacions.

No és una obra en excés dialogada per diversos motius: la trama principal es desenvolupa a través d’un recurs literari important: una carta llarga i a partir d’aquí tot el que sorgeixi ajuden a desenvolupar l’obra.  La trama actual que tracta sobre la dona que troba els documents, tampoc està excessivament dialogada, perquè la tècnica emprada per l’autor no ho facilita.

Ara bé, els diàlegs no solen ser llargs i les frases són curtes i contundents i ajuden a desenvolupar l’obra: (pgs. 141- 142)

 

Llengua

 

“La meva llengua és la meva pàtria i la vull lliure”  Dins del discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré va dir aquesta frase, a la qual es podria afegir que el coneixement que, com a filòleg, té del català li ha servit per emmarcar els personatges en el lloc on es desenvolupa la història, assenyala la classe social a la qual pertanyen i, també l’interior que posseeixen.

Fixem-nos que l’Elisenda i l’Oriol parlen en català estàndard, com en Marcel i mossèn August  Vilabrú. En tots els Vilabrú assenyala la classe social i la cultura, perquè, de fet, haurien de parlar en la variant occidental del català que es parla al Pallars, sobretot l’Elisenda i el clergue Vilabrú, però són personatges que han estudiat i, en el cas de l’oncle ha viatjat.  En l’Oriol és simplement perquè, deixant de banda que té la carrera de mestre, és de Barcelona, com la seva muller, la Rosa.   La Tina i el seus marit i fill també parlen en la variant estàndard per aquesta mateixa raó, malgrat el fill ja sigui de Sort.

Els altres personatges, en canvi, parlen en la variant geogràfica de la terra:

 

─Mare lo sinyor Valentí

(...)

─Que encara és hora que mos pague un sol dia de la seua pensió.  I ja fa tres anys que és ací. (pg 290)

─D’acord.  No vai esverada.  Gens.  Però no vull que agueta gent sigue feliç, no vull que riguen, ni que continuen pensant que han guanyat ni vull que s’emparin més en lo Valentí Targa ni vull que em miren per sobre l’espatlla perquè diuen que sóc la dona d’un que ells ne diuen facinerós.  Que veiguen que lo Targa no és intocable (pg. 449)

En aquest cas la mostra del català que es parla al Pallars és diàfana.  Aquest recurs lingüístic entronca amb el costumisme del segle XIX amb la finalitat de fer riure, però foren els moviments literaris posteriors: el Realisme i el Naturalisme se n’aprofitaren per dues raons fa més creïble i versemblant el diàleg i el que és més contundent surt a relluir la parla de les classes populars.  En la novel·la de Cabré la parla dialectal del lloc on ocorre l’acció té els mateixos propòsits.

Hi ha un personatge que a més té  els trets del seu caràcter

─ No t’hi escarrassis. Ara mateix (...) ja pots llençar la camisa si et ve de gust perquè estic fent tard i mecagon la mare que us va parir a totes...

És el de Valentí Targa.  Una parla dialectal i idiolecte que assenyala el caràcter prepotent del personatge. És un idiolecte.  Encara que aquest personatge quan parla amb gent del poble té els seus mateixos trets dialectals, no sempre els fa servir, però en altres casos, com quan parla amb gent del poble el personatge de Targa s’adreça amb el dialecte de la zona i amb l’idiolecte que el caracteritza:

─El Targa.  Ei, tu, bordegot, vine, com te dius.

(...)

─Vés a l’escola i li dius al mestre que vingue ara mateix.  Que faigue via. (pg. 614)

Áquest domini lingüístic del català en tots els àmbits per part de Jaume Cabré té a veure, com hem dit abans, amb els seva Llicenciatura de Filologia Catalana de la qual és catedràtic d’institut, però també del seu perfeccionisme com a escriptor perquè els cognoms que apareixen en l’obra: Bringué, Serrallac, Maials... els va trobar investigant en cementiris de poblets del Pallars, fet que l’apropa al Realisme i al Naturalisme, perquè recordem que l’obra no deixa de ser una història versemblant emmarcada dins la Història que va de 1994 al 2002.  Gairebé setanta anys de la història del Nostre País (en majúscules).