Les veus del Pamano, de jaume Cabré. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

Jaume Cabré inclou en el seu llibre només uns  dibuixos, el  de les làpides dels morts, uns morts que desapareixen però queden en la història com una inscripció que es conserva pel record. Tenen frases que els identifiquen i algun símbol o senyal en relació al que han representat ideològicament. Entre dues dades, inscripcions separades per un guionet hi ha tota una vida.

L’estil de l’autor, que ens transmet magistralment el vaivé del temps en un tot, és el llenguatge de la psicoanàlisi. Al contrari de la ciència actual que tracta al subjecte en el moment actual i fent una anamnesi lineal de la història del pacient, la psicoanàlisi tracta l’individu com un tot, fruit del vaivé de la seva història, no lineal i fruit també de l’imaginari propi i col·lectiu. La veritat de l’Oriol Fentelles serà beat, màrtir, traïdor etc segons l’imaginari l’hagi construït.

La persona que arriba a un psicoanalista, no parla linealment de la seva història, sinó que les idees van i venen entre records que poden estar tergiversats i no per això ser menys veritats per al pacient. És amb aquest material, amb aquest imaginari que s’ha construït ,que molt sovint el fa patir, on hi trobarà les inscripcions importants de  la seva història i de la seva vida. Les inscripcions desconegudes per la consciència, que un cop descobertes alleugeriran el sofriment.