Cervantes, escriptor i supervivent (una aportació de Xavier Marcet [i 2]) - MAIG 2026

 Cervantes, escriptor i supervivent

 

Álvaro Pombo (premi Cervantes 2024), escriptor de gran lucidesa, es va referir a Miguel de Cervantes de la següent manera:

“Cervantes nunca recibió un premio. Utilizando palabras actuales, Cervantes fue un pringao genial: estuvo preso en Argel, le plagiaron la segunda parte de su Quijote y siempre estuvo rodeado de mujeres, llamadas las cervantinas. Un hombre con un extraordinario humor, además de una sabia ironía. La ironía es recurrente en Cervantes, un sentimiento situado en un estadio superior al resto de los sentimientos.”

Lope de Vega va suggerir de l’autor del Quijote que era un escriptor pobre i vell. Lope de Vega vivia de les seves obres folgadament i estava molt ben considerat, de fet en el món del teatre ningú li feia ombra. Miguel de Cervantes va intentar competir amb Lope amb una interessant col·lecció d’obres de teatre i entremesos. Cervantes va escriure també gran quantitat de poemes i gloses. Lope i Quevedo, respectivament, el van superar.

Però Cervantes es reservava la prosa com l’última carta, perquè Cervantes va ser un gran prosista, un il·lustríssim narrador; realment un gran explicador d’històries.

“Hacia 1566 (Cervantes tiene diecinueve años) encontramos a su familia en Madrid después de haber dado vueltas por Valladolid, Alcalá de Henares y Córdoba. Mientras tanto Luisa (una de las hermanas) resuelve para siempre sus problemas metiéndose a monja, Andrea y Magdalena (sus otras hermanas) pasan sus años mozos buscando partidos y cambiando de galanes”.

Cervantes comença a viatjar: un home jove, amb ganes de guanyar-se el pa i amb un cert esperit militar (com tothom en aquella època de guerres i patriotisme).

I a partir d’aquells moments sabem d’ell una biografia de pel·lícula: de jove una baralla que l’obliga a fugir a l’estranger, la seva implicació a la batalla de Lepanto on queda esguerrat de la mà esquerra, i després els cinc anys empresonat pels turcs (Miguel portava una carta que l’acreditava com un senyor important, que no ho era; per aquest motiu els turcs demanaven un rescat que la família de Miguel no podia assumir).

El 24 de febrer de 1580 als trenta-dos anys embarca Miguel de Cervantes cap a Espanya després d’un llarg captiveri. Es fa recaptador d’impostos, la qual cosa el porta a viatjar per tota Espanya i a trepitjar un altre cop la presó.

El 14 de juny de 1584 amb trenta-set anys edita el seu primer llibre, la Galatea, una obra pastoral idíl·lica. Es casarà amb Catalina de Salazar y Palacios. Anteriorment havia tingut una filla il·legítima, Isabel.

Passen els anys, Cervantes continua com a recaptador d’impostos, viatja i no deixa de costat el món de les lletres. No sabem com, no sabem si bé o malament, però Cervantes en algun moment està elaborant una sèrie de contes que li podrien facilitar la seva precarietat monetària.

I així arribem a la, com se li pot anomenar, década prodigiosa.

Cervantes té cinquanta-set anys (en aquella època eren uns quants) i en el 1605, data que les lletres castellanes tenen sagrada, es publica el seu “El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha”.

Diu Cervantes:

“Yo soy el primero que he novelado en lengua castellana, que las muchas novelas que en ella andan impresas, todas son traducidas de lenguas extranjeras, y estas son mías propias, no imitadas ni hurtadas: mi ingenio las engendró, y las parió mi pluma, y van creciendo en los brazos de la estampa”.

El llibre va tenir un èxit relatiu. Del Quijote tothom en deia meravelles, la qual cosa demostrava la seva popularitat, però en tot cas del personatge molt més important que el escriptor que el va “parir”. Del Quijote es van fer noves edicions, algunes pirates. El llibre es va començar a traduir al portuguès, francès i Italià, es van fer ninots i representacions.

Mentrestant Cervantes publicava un recull de contes, dotze en total, que va anomenar: “novelas ejemplares”, que ho eren, efectivament, d’“ejemplares”, perquè intentaven donar una pauta d’ètica i comportament adequat als lectors, encara que no exemptes de la ironia típica de l’autor, obres algunes reescrites de material que tenia, i modulades i arreglades tot sigui per salvar la censura d’època.

Les “novelas ejemplares” es publiquen en el 1613.

I mentrestant... el seu Quijote es fa cada cop més famós. Tant és així que Miguel s’assabenta que s’ha editat una segona part que ell no ha escrit i que d’ara endavant quedarà batejat com el Quijote apòcrif. Eren moments en què els drets d’autor no existien.

Ja podem imaginar el sotrac que va tenir Miguel en saber-ho, però ell va aprofitar l’avinentesa per escriure la interessant segona part del seu propi Quijote, fent una extraordinària representació de metaliteratura, fantasia cíclica; gran expert, ell, en la ironia i en posar el fons i les formes barrejades en un soliloqui de grans idees lingüístiques.

I com són les últimes obres de Cervantes? Precisament és en aquests anys que el vell Miguel escriu Viaje al Parnaso i Los trabajos de Persiles Y Sigismunda (abreujat: El Persiles), acabat aquest últim llibre pocs dies abans de la seva mort.

El pròleg del Persiles diu (fragment):

Ayer me dieron la Extremaunción y hoy escribo ésta. El tiempo es breve, las ansias crecen, las esperanzas menguan, y, con todo esto, llevo la vida sobre el deseo que tengo de vivir, y quisiera yo ponerle coto… Pero si está decretado que la haya de perder, cúmplase la voluntad de los cielos, y por lo menos este mi deseo…

 

Xavier Marcet i Soler

Cervantes és propietari d’un humanisme casolà com a gran entenedor de la cultura popular.