Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, d'Stefan Zweig. Una aproximació psicoanalítica (de Mercè Rigo). ABRIL 2026

 

Una aproximació psicoanalítica a “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona de Stefan Zweig    Mercè Rigo i Grimalt

 

Freud deia que l’enamorament té el mateix mecanisme que la psicosi. Quan ens enamorem, tots els sentits i la raó s’altera, idealitzem l’enamorat i imaginem la fusió absoluta amb el que estimem. És un estat ple d’emocions que alteren fins i tot el nostre cos.

Per a Freud, la passió es vincula a la pulsió, una força dinàmica que busca satisfer desitjos infantils inconscients que  no coneixem en la consciència, es situen en la ment i en el cos. Passions que inclouen l’amor i l’odi, fonts de sofriment i conflicte, que Freud anomenarà pulsions de vida o d’autoconservació i pulsions de mort, destructives; contràries entre si, però sempre unides.

Lacan ens dirà que la via dels sofriments en la neurosi i psicosi son les passions de l’ ànima i situa el amor entre l’ imaginari i el simbòlic, però i afegeix un altre terme que és la ignorància. La ignorància que recobrim amb l’imaginari:” creiem veure el rostre fugisser d’un Àngel ,  “allò que m’encisava era la seva delicadesa espiritual” (p. 80). La carència del nostre ésser, que cerca constantment a través de l’amor, que el completi, amb la il·lusió de que l’altre el podrà sostenir i amb la ignorància de no voler saber que  l’estimat/da   també està en el lloc de la carència.   

La maternitat per a la dona, és la primera experiència de l’imaginari, la primera sensació de fusió amb el fill, que a traves de  l’amor suplirà erròniament, la carència de tots dos. A Mrs C.  li apareixerà la repetició de la seva maternitat en el moment  de solitud, on la maternitat ja havia quedat enrere perquè el fills havien crescut i la vida ja no tenia sentit. Li apareixerà amb un jove  desvalgut i autodestructiu. L’ objectiu  nou a la vida, on agafarà el rol de salvadora, típica en el sexe femení. L’ intent de substituir la carència amb una passió, que sorgeix en un principi en el registre de la protecció maternal, “...haig de subratllar que, si vaig córrer darrere del jugador  desesperat, no ho vaig fer perquè m’hagués enamorat ni poc ni molt. No el veia sinó com un ésser humà i, en efecte, per a mi, que era llavors una dona de més de quaranta anys, després de la mort del meu marit, mai la mirada de cap home no havia tingut interès”...en part hi havia curiositat, però per damunt de tot una por terrible o, més ben dit, por d’alguna cosa esgarrifosa que, des del primer moment, ja havia vist que envoltava aquell jove com un núvol...veritablement no vaig fer altra cosa que un gest instintiu d’ajut, exactament quan agafem una criatura que en un carrer es precipita sota les rodes d’un cotxe” (p. 47)

Mica en mica el seu amor maternal  es convertirà en una passió sexual, amb els mateixos objectius: cercar ser estimada, sentir-se reconeguda i prendre sentit a una  vida de solitud, però també amb una càrrega, no reconeguda conscientment, d’atracció mortífera lligada a la pulsió de l’amor.

 Interessant el recorregut de Mrs C.  L’autor no ens especifica quin va ser el

seu rol ni la seva sexualitat amb el seu primer marit, només:  ”En el fons, la vida em va semblar des de llavors sense cap sentit i del tot inútil”., quan se n’adona que no vol un nen a qui protegir sinó ser volguda com una dona. “Ara penso que aquell jove sense fer cap intent de quedar-se, en comptes de prendre’m amb ell, que em respectés, com a una santa apareguda al seu camí...I no...I NO EM SENTÍS COM UNA DONA (p. 87) 

Mrs C. acabarà entenen el principi de realitat, un terme de Freud. El seu desig imaginari de cobrir la falta del jove, acabarà en fallida. Podrà veure  amb els seus propis ulls les terribles conseqüències de la  pulsió mortífera del jove, que tant l’atrau, del seu odi, que acabaren amb el seu suïcidi.

Una pulsió mortífera que tant la va absorbir fins portar-la a una situació que la seva educació, tan repugnava, però que en el fons tan desitjava. ...sense pensar-hi, sense una reflexió conscient, vaig segui aquell desgraciat des de la sala de joc  a la sortida del Casino, i d’allí al jardí (p.48) ...no és possible imaginar un aspecte més sinistre que el d’aquell jove que a penes tenia vint-i-quatre anys i que, cansat com un vell, vacil·lant com un embriac, amb el cos destrossat, s’arrossegava pesadament escales avall cap el jardí exterior del Casino...en veure aquell gest , vaig pressentir espantada  que aquell home era al límit de la seva vida (48)...a la mitja claror dels fanals tèrbols, un transeünt l’hauria pres per una cadàver.

Em trobava del tot sola en aquell parc amb aquell ésser que volia suïcidar-se.

Quelcom de sinistre  l’ atrau d’ aquell jove, de la seva sexualitat. El plaer  inoblidable de  les forces demoníaques de la pulsió sexual, que apareixen quan s’aixeca  el vel de la falsa educació moral:  mort i vida , l’ alegria i el dolor, les dues pulsions, la de Vida i la de Mort, sempre unides.

Aquella nit vaig lluitar amb un home per salvar-li la vida, i aquesta lluita era al vida o mort...s’aferrava a mi com si varies l’abisme als seus peus. I jo vaig concentrar totes les meves forces per salvar-lo...tampoc jo no hauria sospitat mai amb quin ardor, amb quina desesperació, amb quina indomable avidesa, un home que se sap perdut xucla encara una vegada les gotes roges de la vida. Allunyada des de feia vint anys de les forces demoníaques de l’existència, mai no hauria comprès de quina manera magnífica i fantàstica la naturalesa aplega calor i fred mort i vida, alegria i dolor durant uns breus instants” (62)