Cervantes i la seva obra universal (aportació de Xavier Marcet) - MAIG 2026
Cervantes i la seva obra universal
L’escriptor José Luis Borges sempre havia estat un entrevistat molt interessant no només per la seva gran intel·ligència sinó per l’eloqüència pròpia d’un extraordinari home de lletres.
En una de les seves famoses entrevistes realitzades per Joaquín Soler Serrano l’any 1980 Borges va parlar del Quijote.
Aquí una transcripció adaptada de les seves paraules:
Cervantes no quiso hacer ninguna parodia de los libros de caballerías, supuestamente nunca (por mucho que se haya sugerido una y otra vez que así fue). Cuando Cervantes publicó el Quijote ya no se leían esos libros. No sabemos por qué se utilizó de ellos. Cervantes en realidad amaba lo que escribía, y especialmente amaba y quería a don Alonso Quijano. Yo he admirado mucho a Quevedo, lo sigo admirando por supuesto, pero Quevedo es un sujeto admirable, y en cambio Cervantes, y Alonso Quijano que quiso ser don Quijote, son amigos personales míos. La relación de amistad con pers najes ficticios es difícil de establecer y aquí se acaba dando. Yo le pregunté a Ernesto Sábato sobre el libro en sí. Él dijo que siempre se había dicho que Cervantes escribió mal, y eso es cierto o casi cierto, pero si esto nos ha servido para dejarnos el Quijote bienvenido sea. Corregir una página de Cervantes es muy fácil, lo difícil es escribirla.
El Quijote va ser pensat primer com a novel·la curta, com la majoria dels escrits d’aquella època de Cervantes. Tenim una lleugera sospita d’aquest fet: el protagonista torna a la casa després de la seva primera sortida, història acabada, per després tornar a fugir aquest cop amb el seu escuder Sancho Panza.
Sense saber-ho (segur que no ho sabia?) Cervantes utilitza una fórmula descriptiva que avui en dia s’ha fet servir amb èxit: les aventures de dues persones que interaccionen en la història amb idees antagòniques.
El Quijote va ser escrit en les condicions de l’època on no hi havia cap persona a l’editorial que et digués: “ja et dono una ullada al manuscrit per si hi ha algun error de base”. Son famoses les dues boles (en castellà “gazapos”) de la primera part del Quijote on desapareixen un bagul de monedes d’or i un ase, a més a més d’errors minúsculs com un canvi de nom d’un protagonista. El fet no deixa de ser simpàtic. Cervantes es disculpa d’aquestes inexactituds d’una manera francament enginyosa en la segona part del Quijote.
El Quijote té una antiguitat de més de quatre-cents anys. Poca broma. En Cervantes podríem dir que no va fruir de la seva gran obra, ans al contrari moriria tot acabant el seu “Persiles”.
No va ser fins al 1738, un segle després de la seva mort, que es va editar el primer Quijote important amb una iconografia gràfica esplèndida i va ser en aquells moment en què comencem a trobar la primera biografia de l’autor. Aquest llibre va ser publicat a Anglaterra i la biografia correspon a don Gregorio Mayant.
Més tard la Real Academia de la Lengua en el 1780 va publicar el Quijote sense errates i amb el text polit. L’adequació d’aquesta gran obra al llenguatge “modern” ha estat una necessitat i així s’ha fet (a Catalunya s’ha aconseguit amb el “Tirant lo blanc”, altres obres necessitarien també aquesta adequació). En el cas del Quijote la transformació a estat mínima. (Queda dit també que qualsevol manipulació del Quijote es troba en el perill de resumir-lo. Compte amb aquesta idea).
Una imatgeria popular ens presenta Cervantes escrivint el seu Quijote darrere uns barrots, amb humitat, fred i sense gairebé llum, amb una sola mà i fent el possible perquè el seu Quijote sortís més ben parat que ell mateix. (tenim els nostres dubtes de que això passés en realitat)
Del Quijote s’han fet obres de teatre, pel·lícules, còmics i musicals. El Quijote continuarà lluitant per un món ple de fantasia, assegut en un cavall de fusta, en un cavall de veritat (Rocinante) o fins i tot a peu si calgués, i sempre amb el valor d’una persona més sensata que qualsevol de nosaltres.
En el món de la imatge desitjaríem conèixer l’aspecte físic de l’autor del Quijote. No existeix cap retrat de la seva persona, encara que sí que tenim un autoretrat literari:
Cervantes parla, doncs, d’ell Mateix (o això diu, compte que Cervantes es feia servir molt de la ironia)
"Éste que veis aquí, de rostro aguileño, de cabello castaño, frente lisa y desembarazada, de alegres ojos y de nariz corva, aunque bien proporcionada; las barbas de plata, que no ha veinte años que fueron de oro, los bigotes grandes, la boca pequeña, los dientes ni menudos ni crecidos, porque no tiene sino seis, y ésos mal acondicionados y peor puestos, porque no tienen correspondencia los unos con los otros; el cuerpo entre dos extremos, ni grande, ni pequeño, la color viva, antes blanca que morena; algo cargado de espaldas, y no muy ligero de pies; éste digo que es el rostro del autor de La Galatea y de Don Quijote de la Mancha, y del que hizo el Viaje del Parnaso, a imitación del de César Caporal Perusino, y otras obras que andan por ahí descarriadas y, quizá, sin el nombre de su dueño. Llámese comúnmente Miguel de Cervantes Saavedra. Fue soldado muchos años, y cinco y medio cautivo, donde aprendió a tener paciencia en las adversidades. Perdió en la batalla naval de Lepanto la mano izquierda de un arcabuzazo, herida que, aunque parece fea, él la tiene por hermosa, por haberla cobrado en la más memorable y alta ocasión que vieron los pasados siglos, ni esperan ver los venideros, militando debajo de las vencedoras banderas del hijo del rayo de la guerra, Carlo Quinto".
Xavier Marcet i Soler
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada