El ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes. Una aproximació psicoanalítica (de Mercè Rigo) - MAIG 2026

 Una aproximació psicoanalítica a: “El ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha” de Miguel de Cervantes                     

Mercè Rigo i Grimalt

 

El refrany o proverbis que Cervantes posa en boca de  Sancho i que acaba utilitzant també “El Quijote”, són  definits per aquest com “sentencias breves, sacadas de la experiencia y especulación de nuestros antigues sabios” (p. 963) i quan posa  com el seu “alter-ego”  a Cide Hamete, un morisc,  autor del seu llibre,  una traducció de l’ àrab, un enginy de meta literatura(literatura dins la literatura); Cervantes utilitza com font del seu llibre, la filosofia i la veritat, la font de la literatura àrab que tants savis i filòsofs varen aportar a la ciència. Dos personatges savis, un amb deliris i l’altra pobre i tosc, que plantegen al lector les contradiccions de la nostra pròpia existència: On està el límit entre la bogeria i la normalitat. “i dice más Cide Hamete: que tiene para sí ser tan locos los burladores como los burlados, y que no estaban los duques dos dedos de parecer tontos, pues tanto ahinco ponían en burlarse de dos tontos” (p. 976)

 

El savi Sancho Panza, capaç d’humiliar al marquès, que li regalarà la insula Baratària, ens diu en el capítol XLII: Después que bajé del cielo y después que desde su alta cumbre miré la tierra y la vi tan pequeña, se templó en mí la gana, que tenia tan grande de ser gobernador, porque ¿qué grandeza es mandar en un grano de mostaza o que dignidad o imperio gobernar a media docena de hombres tamaños como avellanas, que a mi parecer no había más en toda la tierra? Si vuestra señoría fuese servido de darme una tantica parte del cielo, aunque no fuese más de media legua, la tomaria de major gana que la mayor insula del mundo” (p. 781)

Sancho aferrat a la terra, al menjar, i a poder donar a la seva dona Teresa i als seus fills una millor vida, també sap sobre la mentida dels luxes i el poder i del límit tan fi, entre la veritat i la mentida, la realitat i la imaginació.  

 Cervantes amb la seva pròpia cordura, que recupera quan és a prop de la seva mort, sap que la mort i l’amor son iguals per a tots:  “que no mira respetos, ni guarda términos de razón en sus discursos, y tiene la misma condición de la muerte, que así acomete los altos alcázeres de los reyes como las humildes chozas de los pastores...”(p. 894)

L’ amor que no coneix de classes socials,  de Don Quijote per a Dulcinea entrarà en els cànons de l’ amor cortès, com en la majoria dels llibres de cavalleries, l’amor que canten els trobadors provençals. L’ amor cortès va néixer a La Provença, en el segle XII. El bon amor no implicava assolir-lo, el fin aman (l’amant que practicava l’ amor cortès) llanguia de tristesa en la seva passió amorosa., com fa Don Quijote. L’ alquímia amorosa-poètica produïa la meravella d’enamorar-se només per una instant, vist o sentit, idealitzat, com va fer Dant amb Beatriu. D. Quijote de la Mancha diu estar enamorat sense haver-la vist mai: “ ¿no te he dicho mil veces que en todos los días de mi vida no he visto a la sin par Dulcinea, ni jamás atravesé los umbrales de su palacio, y que sólo estoy enamorado de oídas y de la gran fama que tiene de hermosa y discreta?” (II, 9).

El personatge de Dulcinea, una pagesa lletja, convertida en idealització a través de l’encantament, es converteix en el súmmum de la perfecció: “Yo imagino que todo lo que digo es así, sin que sobre ni falte nada, y píntola en mi imaginación  como la deseo, así en la belleza como en la principalidad” (I:25).

Lacan ens teoritza que l’ amor cortès permet sostenir la plenitud  amb l’ altre i allunyar-nos del fracàs que comporta suplir-ne l’ absència i la diferència, el fracàs que seria per a D. Quijote poder acceptar les carències de la seva estimada. Per això el Quixot s’allunya de les relacions sexuals de les dones que se li acosten: la Doña o la invasora i comedianta  Altisidora, que fingeix morir d’amor per ell. La idealització amb Dulcinea li permet mantenir la il·lusió d’ajuntar-se amb l’ altra, de manera perfecte, l’altre, en aquest cas la dona, com el nostre mirall, talment el mite de la poma partida en dues parts.

.Cervantes va  salvar del foc en “El Quijote”, un dels llibres de cavalleries  que vàrem llegir, “Tirant lo Blanc”, del que en diu:    “digoos verdad ,señor compadre, que por su estilo este es el mejor libro del mundo, aquí comen los caballeros y duemen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otra cosas, de que todos los demàs libros de este género carecen” (47)

Tirant,  com “El Quijote”, no acabarà morint en un torneig o en una batalla on tantes vegades ha exposat la vida, acabarà morint al llit, com el més simple del mortals, “...i perquè ningú no confiï en la fortuna: cal saber que, per haver aconseguit gran delit i prosperitat, es pot perdre el cos i l’ànima”.

També Cervantes, molt més tard que Joanot Martorell, ens parla  de la valentia  dels cavallers  i el conflicte entre la voluntat individual i les circumstàncies de la vida que marquen la nostra vida inconscientment, que sovint, obstrueixen acomplir els desitjos. Tirant, no es pregunta, com fa El Quijote a Roque Ginart,  el per què està  marcat el seu destí, a través del seu pare, influït pel seu mandat  de quan era infant, que li  feu posar les mans sobre un moro ple de sang, que predestinaran la seva vida, dedicant-se  a matar moriscos, definint-se com  “ser tan valent cavaller que no n’hi hagué cap altre al món que valgués tant (p. 33)

El Quijote, davant del bandoler català Roque Ginart,  que mata, roba i assalta els pobres viatgers i  el persegueix el virrei de Barcelona, pensa el per què, aquest home porta una  “vida miserable y engañosa”  (p. 921): “Señor Roque, el principio de la salud està en conocer la enfermedad y en querer tomar el enfermo las medicinas que el medico ordena, vuesa merced està enfermo...vengase conmigo que yo le ensenyaré a ser Caballero andante , donde pasan tantos trabajos  y desventuras, que tomándolas por penitencias, en dos paletes le pondran en el cielo.”(p. 918)

Roque  també sap del seu inconscient: “Le confieso que no hay modo de vivir más inquieto, ni más sobresaltado que el nuestro. A mí me han puesto en él, no sé que deseos de venganza que tiene fuerza  de turbar los más sosegados corazones; yo, de mi natural soy compasivo i bienintencionado; però, como tengo dicho, el querer vengarme de un agravio que se me hizo, así da con todas mis buenas inclinaciones en tierra , que persevero en este estado a despecho y pesar de lo que entiendo y como un abismo llama a otro y un pecado a otro pecado, hanse eslabonado las venganzas de manera que no solo las mías, però las ajenas tomo a mi cargo; pero Dios es servido de que aunque me veo en la mitad del laberinto  de mis confusiones, no pierdo la esperanza de salir dél a puerto seguro” (917-918)

Roque no pot sortir del seu laberint, confusions com les de Don Quijote, i les de Sancho i com les de tot ésser humà que ens empenyen a triar de vegades destins erronis.

La bogeria de D. Quijote traspua llibertat. Freud i Lacan havien dit  dels deliris que: “el que nosaltres considerem patològic, és en realitat, un intent de reconstrucció (Freud 1910). És a dir, Alonso Quijano el Bueno, un home gris i desconegut,  empren un viatge iniciàtic que el portarà a un coneixement de si mateix i també del mon, convertint-se en una cavaller  famós,  que adquirirà  un nou nom, que l’ elevarà a la categoria del DON Quijote, “El Caballero de la triste  figura”,  conegut per a tothom, fins i tot, plagiat en un llibre apòcrif.

També Sancho cerca  la llibertat de trescar camins i conèixer gent i altres mons que sense el cavaller, no hagués conegut mai.  El preciós paràgraf de Sancho, quan decideix marxar de la insula Baratària, on ha fet  amb molt de seny de governador, assetjat per gent sense entranyes, és el pensament d’un savi: “Abrid camino, señores mios, y dejadme volver a mi antigua libertad. Dejadme que vaya a buscar la vida pasada para que me resucite de esta muerte presente. Yo no nací para ser gobernador, ni para defender insulas ni ciudades de los enemigos que quisieran acometerlas. Mejor se me entiende a mí de arar i cavar, podar y ensarmentar las viñas, que dar leyes, ni de defender  provincias y reinos...Vuesa mercedes se queden en Dios, y digan al Duque, que desnudo nací, desnudo me hallo, ni pierdo ni gano (p. 866)