GENGI MONOGATARI (La novel·la de Gengi), de Murasaki Shikibu (Mercè Rigo)

 

Murasaki (espígol) Shikibu va viure en el segle X , i va ser educada dins d’una aristocràcia japonesa culta i refinadíssima. Va formar part d’un cercle literari femení i va escriure, entre d’altres llibres Gengi Monogatari, considerat per la crítica, el gran clàssic de la narrativa japonesa. Està format per cinquanta quatre llibres, que en el seu temps circulaven i es llegien uns independents dels altres i quasi mil poemes, “tankas”, que els japonesos llegien com una antologia poètica, sense llegir-ne sovint la resta de la història.

La història de Gengi, el príncep bell, que emana una llum irradiant, molt d’acord amb la cultura de la Cort, amants de la bellesa i la perfecció; és un compendi i estudi psicològic molt acurat i sorprenent del que és l’ànima femenina, el desig femení personificat en un home. Potser no és en va que Murakami diu que la literatura japonesa és femenina perquè la seva font és La novel·la de Genji. Murasaki s’identifica amb el seu personatge Genji, al qui li atorga la força de ser l’atracció de totes les dones a les qui acaba conquerint, però el que en realitat és primordial per a Genji, és mantenir-les en el desig. No és un “Don Juan” que aspira a satisfer-se en les dones, quantes més millor i després abandonar-les (el desig impossible que persegueix la satisfacció dels homes, del que parla Lacan ) sinó que Genji, amb la seva atracció irradiant, les conquereix i després les continua protegint per tant de mantenir-ne el seu desig, un desig sempre insatisfet. El desig per sobre de la satisfacció.

 

En el pròleg, Harold Bloom, crític literari i escriptor de’ E.E.U.U. no psicoanalista, ens parla que nou segles abans de Freud, Murasaki va endevinar que les transaccions eròtiques són d’alguna manera substitucions d’afectes anteriors. “La mare de Genji “el príncep resplendent”, va morir quan ell era un nen, i l’anhel que contínuament busca el protagonista en les seves intimitats amoroses, estan plenament relacionades amb aquesta pèrdua prematura”

Llegir “La novel·la de Genji”, és un exercici necessari per a tots els lectors que volen conèixer una de les obres més antigues sobre la psicologia humana. Marguerite Yourcenar deia de l’obra que “no s’ha escrit res millor en cap literatura”. Novel·la psicològica, retrat de costums, aventures eròtiques, la descripció minuciosa de la societat Heian (900-1185) i dels seus refinaments: el culte a la bellesa, als colors, als aromes, les vestimentes, la decoració, a la natura, a la poesia, a la música a la dansa, a la perfecta cal·ligrafia. “la fusió màgica entre el què és cortesà i l’art”; (Oscar Wilde s’hi hagués trobat en el seu medi preferit) “el carpe diem”; presidit constantment per un “pathos irònic”, com diu Bloom, el sofriment humà, l’emoció del qui contempla una obra d’art, i també el sentiment de finitud i de futilitat de les coses que ells adoraven.

Bloom havia catalogat Shakespeare, com “l’ inventor del què és humà” en la literatura occidental, però Murasaki ho havia inventat cinc segles abans en la narrativa oriental.

Genji busca en la vida i en les dones l’ etern femení”, la bellesa i la perfecció. Cerca en elles, en una exploració de variacions infinites de personalitats femenines, aquest Altre misteriós què és la Dona que mai no arribarà a trobar. Carles Rubio, la descriu com “Una paràbola de fondes arrels budistes, sobre la transitorietat del món, la buidor i el desordre de la realitat” 

 

El fragment en què el príncep escolta el porter i es deprimeix, n’és un exemple:

“Què estrany és el món en què vivim!...han passat quasi trenta anys des de que vaig estar aquí per primera vegada i diria que tot va passar ahir. De vegades em torba pensar en que les coses són transitòries, sempre en perpetu canvi...

La incertesa de la vida humana i els seus avatars, en una època d’esplendor on els plaers de la vida, l’amor per a l’art i la bellesa són primordials, però que l’autora sap molt bé que tot és efímer. La decadència d’una època que Murasaki, remarcarà constantment en boca dels seus personatges. No en va, els editors han titulat el primer tom: Esplendor, seguit per una segona part titulada Catàstrofe, on es narra la història dels seus descendents, que com una paràbola búdica sobre el “karma”, la reencarnació sota una altra identitat, purificarà Genji i el portarà a la il·luminació i a l’alliberament en les generacions posteriors.