Ànima Mesquina, de Sílvia Romero (Mercè Rigo)

 

(cliqueu en la foto per obtenir més informació)

Quan la Sílvia  em va demanar de comentar el seu llibre, encara no me l’havia llegit i em vaig preguntar com ho enfocaria. Per un costat, no volia fer cap discurs psicoanalític,  pensava que no era el lloc adient,  però sospitava que potser els lectors i potser també l’autora es podrien fer la pregunta que surt  a la contraportada: Què mou a la Mercè a actuar com ho fa?

Sabia que la meva formació professional em portaria a fer alguns comentaris i la veritat és que els personatges de la novel·la donen molt de sí en aquest sentit.

Els personatges són éssers marcats per terribles drames personals que arrosseguen tota la vida, embolcallats per un rerafons gris de guerra i postguerra, temps de conformació i d’apatia.  Em vaig preguntar com la Sílvia, malgrat la seva edat,  podia descriure tan bé aquests ambients: el barri de Sants,  el del  poble Sec, el  de Gràcia, amb les seves festes majors; les seves botigues de vetes i fils amb la rebotiga on hi vivien els comerciants fosques i mal ventilades, els pisos petits, les bombetes de quinze...

I aquest rerefons, la resignació i grisor de les cases, dels carrers i dels personatges, la trobada en el ball de la Mercè i el Joan, l’anada del Joan a la guerra, el nul instint maternal de la Mercè i sobre tot, el mirall; ( la Sílvia  escriu   en la seva introducció,  un fragment del “Mirall trencat” ) m’han recordat molt  la Mercè Rodoreda. No per la seva forma d’escriure, amb un estil de narració i tècnica  molt diferents, si no per les boníssimes descripcions dels personatges   palpables, i per la tristesa i foscor dels ambients.

No cal que us digui que m’he quedat atrapada per la novel·la sobre tot en les escenes més passionals, (que n’hi ha moltes), fins el punt que les situacions límits i terribles, amb que la Sílvia li agrada portar sempre els seus personatges (ja ho va fer amb el seu primer llibre “Amor a sang freda” i amb aquest ho supera amb escreix) m’han impactat molt. Un vespre en que l’estava llegint plàcidament a la meva butaca, s’havia fet l’ hora d’anar-me’n a dormir i no el podia deixar. Vaig anar-me’n al llit amb el cor oprimit, tens, i quan el son va aparèixer, un somni d’opressió em va perseguir. Somiava  que estava en un lloc compacte, sense sortida. Un home sòrdid, malaltís em dominava i  em deixava  paralitzada dins  una situació claustrofòbica. Em vaig despertar de sobte amb un nus al pit, una nosa com diria la Mercè Rodoreda. No cal dir que acabava de llegir l’escena del suïcidi de la Pauleta.

 

El que em va cridar més l’atenció de la història de la novel·la, varen ser  les vegades que de forma explícita, l’autora parla de l’ amor de la Mercè pel seu pare i de com elegeix el seu amor, el Joan  perquè s’assembla a ell (els cabells reülls i negres  del pare....la Mercè estava ballant amb el pare...) Ho diu fins  nou vegades. Al principi, vaig pensar que la protagonista tenia com diem normalment, un fort Edip. Vaig pensar  que era una de tantes dones capricioses que volen ser el centre d’atenció de tothom i tenen per  únic objectiu  el monopolitzar i seduir als homes; però a mida que avançava  la novel·la no me’n sabia avenir de com la Sílvia feia desenvolupar el seu personatge.

 

 La crítica de l’AVUI del 16/11/06, escrita per l’Anna Tomàs, li dona molts elogis i diu que és una esplèndida novel·la. Comenta que l’ autora  “te un extraordinari talent per endinsar-se en els replecs de l’ànima humana, per crear personatges fascinants  plens de racons foscos” i que: “la novel·la està plena d’històries, les de totes aquelles persones que queden atrapades dins la xarxa  d’enveges, gelosia i rancors  antics de la Mercè”.  Jo penso que va molt més enllà; entra pels tortuosos camins de la perversió, i s’endinsa pels laberints  dificilíssims   de l’ ànima patològica, la qual cosa  la Sílvia resol amb un mestratge sorprenent.

El pare no apareix  com un record, com un pare que estima i a qui no pot arribar  per la repressió contra l’incest, si no com un pare erotitzat, incestuós i real que se li fa present en la figura del Joan. La llei que ens ordena i posa ordre al caos, no funciona en la perversió i la Mercè només es regeix, com els perversos,  pel seu propi desig  desafiant la llei  i transgredint-la.

La protagonista deixa d’actuar de forma perversa, quan viu amb el seu marit, en Serafí durant quinze anys. Un home molt més gran, paternalista, metòdic i ordenat fins l’obsessió, que d’alguna manera li fa de pare, la regula i li posa límits a les seves tendències destructives.

 

El símbol del MIRALL mentider, objecte del pare mort, que apareix present en tota l’obra, és segons la Sílvia la dissociació que fa la protagonista entre el seu món fantasiós  i la realitat. Efectivament el pervers, dins  del seu món malaltís, renega de la realitat; però també apareix com un objecte fetitxista, present en les escenes eròtiques, mostrant-li la seva la nuesa per la manca de simbolització. El cos no cobert del registre  simbòlic esdevé un tros de carn on no hi habita la llei i pot ser habitacle de totes les perversions.

 

 La bogeria de la Mercè, com totes les demències, és UN DESASTRE ÍNTIM i la literatura, -Quin savi exercici el de la escriptura de l’autora!, pot mostrar-nos el desastre que va més enllà de la raó.

 

Mentre el llegia em varen venir a la memòria i com anell al dit, els comentaris de Charles Baudelaire a la “HISTÒRIA DE LA BELLESA” de Umberto Eco. 

 

“La bellesa és sempre extravagant. No vull dir que sigui voluntària, fredament extravagant, perquè en aquest cas seria un monstre que desborda les vies de la vida. Dic que te sempre un punt de sorpresa que el converteix en quelcom especial”.