Jonathan Strange i el senyor Norrell, de Susanna Clarke (David Gómez)

 

Per les generacions nascudes després de l’arribada de Walt Disney al cinema, els contes de fades tenen una estructura senzilla, pocs personatges, un dolent fàcilment identificable, un heroi carregat de virtuts, una situació complicada i un final feliç, tot això ben farcit de bones intencions.

Aquells que no vulguin anar més enllà, el món de la Fantasia se’ls quedarà petit i avorrit en poc temps. En el moment que entrin a l’edat adulta i la realitat els obligui a tocar de peus a terra, les històries descrites per Disney i els seus seguidors quedaran com un record divertit que explicar als seus fills. Mai sabran que el flautista d’Hamelin no va tornar els nens al poble, sinó que els va deixar tancats a dins d’una muntanya on encara podem escoltar els seus plors; que la bella dorment, un cop casada, va patir maltractaments per part de la sogra fins que el príncep va matar a la seva mare llençant-la a un pou ple de serps verinoses; ni que, en una de les moltes variants del conte de la caputxeta vermella, aquesta no era devorada pel llop xerraire, perquè la bèstia preferia violar-la en el mateix llit on acabava de matar a la iaia.

Perrault, Andersen, els germans Grimm eren conscients de la crueltat del món i així ho explicaven als nens i als adults, sense que els fes por el que deien.

  El mateix fa la Susanna Clarke a Jonathan Strange i el sr. Norrell. Amb una novel·la fora dels terrenys actuals de la Fantasia Juvenil (llegiu Harry Potter i companyia) ens recorda que el tracta amb mags i fades sempre és perillós.

Jonathan Strange i el sr. Norrell, és una novel·la de complicada factura, perquè l’autora ha volgut ser fidel a la història real i als llibres d'història. En primer lloc trobem una Anglaterra creïble. Els personatges històrics, com Wel·lington o lord Byron, estan retratats amb fidelitat, així com les accions que varen viure. Però, no es queda aquí el verisme, el retrat que fa de la vida en societat de la burgesia ens recorda el que podien fer Jane Austen, Edith Wharton i, la més recent, Sarah Watters.

Clarke va més enllà creuant la història real amb una altra realitat: la del món de les fades. Un món complicat, on tot és possible si les fades volen. Tinguem clar que no parla de les protagonistes dels contes infantils. Ací, les fades són masculines, cruels, guerreres, han lluitat al costat dels humans o contra ells, són perverses, amb males intencions, pretensioses, ocioses, ridícules i temibles. No te'n pots refiar.

Encara queda un altre reflex, el de les classes socials més baixes. Les que són depreciades pels prohoms i per les fades, que tenen un perfecte exponent en l’Stephen Black, el criat negre de ser Walter Pole, ministre de la corona, fidel servent, antic esclau sense drets.

*****

La novel·la ens situa a l’Anglaterra de 1806, quan la pràctica de la màgia ha quedat arraconada als estudis teòrics. Tothom coneix la vida del rei Corb, que va unir els tres mons (humà, feèric i infern) sota el seu mandat, i la llegenda que l’envolta. Els poders màgics han desaparegut i un munt d’estafadors viuen de mentir amb trucs i profecies.

El sr. Norrell, un mag practicant, ho canviarà tot. Ell vol tornar la veritable màgia a Anglaterra, però abans ha d'anul·lar als altres mags, per tal que ningú pugui triar un camí erroni. Per donar-se a conèixer en societat farà ressuscitar a lady Pole, però això comportarà pactar amb una fada i tindrà conseqüències imprevisibles.

L’altre mag practicant, Jonathan Strange, és l’únic alumne d’en Norrell, però amb idees totalment oposades. La participació d’Strange en les guerres napoleòniques i l’ús que fa de la màgia durant la campanya d’Espanya i la batalla de Watterloo, serà el detonant del cisma entre ells dos.

Una profecia escrita pel rei Corb i l’ambició d’una fada trasbalsaran el món.

*****

No revelarem el final, millor deixar-se portar per la lectura i anar descobrint un mateix totes les sorpreses que ens amaguen uns personatges perfectament traçats: Jonathan Strange, Norrell, John Secundus, Childermass, Stephen Black, lady Pole, Arabella Strange (meravellosa Arabella Strange), Lascelles, Drawlight, Walter Pole, Wel·lington, el cavaller del cabell de color de vil·la de card, Vinculus, el rei Corb…

Tots i cadascun d’ells, i tots els que em deixo, encaixen en la història amb precisió de rellotger.

Un últim apunt: les notes a peu de pàgina. Encara que, aparentment, semblin excessives, no endarrereixen en cap moment la lectura, ans al contrari l’amplien i arrodoneixen, aportant dades i històries sobre la relació de les fades i els humans i dotant de veracitat la novel·la.

Com va dir Neil Gaidman, autor de la memorable Coraline, la llàstima és que no sigui més llarga.