ALEXANDRE I CÈSAR (VIDES PARAL.LELES), de Plutarc (Mercè Rigo)

 

Llegir els clàssics de la col·lecció “ Fundació Bernat Metge”, és un plaer que hem perdut. La riquesa dels clàssics, la font imprescindible, dels que n’hauríem de beure, els que ens agrada llegir,  

La Col·lecció Bernat Metge, creada l’ any 1922, sota el patrocini de Francesc Cambó, va néixer amb la voluntat d’incorporar els autors grecs i llatins a la nostra llengua i cultura catalanes. Catalunya ha tingut un tresor incalculable de savis que desgraciadament la nostra guerra civil, va intentar esborrar. Però queda la paraula escrita que malgrat, tots els intents de la nostra història de destrucció, ha perdurat.

Carles Riba va ser un dels nostres savis, traductor de tantes obres clàssiques que gràcies a ell les hem pogut fruir amb la nostra llengua:  Vides Paral·leles de Plutarc, com molts de la col·lecció, ens porta la riquesa dels dos texts: en grec i en català, amb un treball exhaustiu de referències de totes les fonts històriques, algunes d’elles perdudes i d’altres, tresors a conservar.

Plutarc de Queronea, (46 -120 d. C.) va ser una historiador i assagista que va viure en temps de la Grècia romana, autor de moltes obres, entre elles “Vides paral·leles”, la vida dels herois Alexandre el Gran i Juli Cèsar, dos personatges il·luminats que foren capaços amb el seu deliri i poder, de trastocar la història. A cavall entre la divinitat i les febleses de la humanitat, els dos personatges, conqueriren quasi bé tot el món conegut, a canvi de molta destrucció, crueltat i horror però també -oh! paradoxes de la història- escampant cultura, art i civilització.

La llengua que ens marca com humans, és també la causa que ens diferencia dels animals: la que ens enriqueix amb la poesia, amb l’ art i també ens fendeix en el  dubte, en els  mals entesos, en els errors i també en la nostra crueltat

 

Preciós el fragment  de Plutarc quan ens parla de la creença d’ Alexandre sobre la seva divinitat. “Alguns pretenen que el profeta , volent adreçar-se-li en grec, amb una certa tendresa, dient-li: O! PAIDION! (Oh,  fillet) en el darrer so fou dut pel seu accent bàrbar a fer una essa i digué: O! PAIDIOS! (Oh, fill de Zeus!) pronunciant una essa en comptes d’una ena, i en aquesta falta de pronuncia encantà Alexandre i donà lloc a l’ enraonia que el déu la havia saludat  com a “fill de Zeus” .(p. 32)

Alexandre, el rei macedoni , (330 a. C.), escolta el que vol sentir, ser descendent de Déus. No  dubta de la seva divinitat que el posiciona per sobre del humans i el capacita a guanyar totes les batalles i a conquerir països; però també apareixen els  dubtes que el ressituaran com humà. “ferit per una sageta, i sofrint un viu dolor, “Amics, digué, això que raja és sang i no “IKHOR”, com és el que córrer per les venes dels déus feliços” (p. 32) ( Per a Homer IKHOR, és el nom de la sang dels déus, un líquid gaire bé volàtil, de natura immaterial)

Juli Cèsar (100 a.C.-44 a.C) que va aprendre a pensar i a llegir amb les obres: La Ilíada i la Odissea, en llatí i en grec, la oratòria i la poesia; patia atacs epilèptics que no li varen impedir   guanyar moltes batalles i rebre el títol       d’ “Imperator” perpetu, que la mort va estroncar. La seva descendència de Venus (va fer construir un temple a “Venus Genetrix”) no el varen alliberar de la mort en les mans de Brutus, que “en altre temps havia destruït la successió dels reis i transferit el poder de mans d’un sol príncep al senat i al poble” i els seus aliats. “i la sang va empastifar-lo tot, de manera que semblava que el mateix Pomepeu, presidís la seva revenja sobre el seu enemic, tombat per terra als seus peus i fent les extremituds per un gran nombre de ferides” (p. 139)