La mestra del te i la investigadora, d'Aliette de Bodard. (David Gómez)

 

Què la ciència-ficció és un espai propici per experimentar en la narrativa, barrejar gèneres, innovar i deixar volar la imaginació resulta del tot cert. Que de vegades, no masses, va un xic més enllà i ens proposa un viatge al món de les emocions, en tenim la prova en alguns títols emblemàtics del gènere. I, en concret, en l'obra d’una autora, guanyadora dels premis Nebula, Locus i World Fantasy: Aliette de Bodard.

La majoria dels seus relats se situen en l’univers Xuya. Estaríem parlant d’una ucronia que parteix de la base de què en l’any 1411, els xinesos van arribar a les costes d’Amèrica i van establir relacions amb els mexiques. Quan Colom fa el seu descobriment, ja existeixen relacions comercials entre Orient i Amèrica, així com una colònia xinesa ubicada a l’Amèrica del nord, Xuya. Aquest fet canviarà tota la història coneguda i donarà un ampli protagonisme a la cultura oriental.

Al llarg dels relats, l’autora ens explica aquesta història i la fa créixer en múltiples direccions. En el cas concret del llibre que us vull parlar, les diferents trames s’ubiquen en el futur, quan la colonització de l’espai ja és un fet gràcies a l’existència de naus pilotades per una ment nascuda de mare humana, però engendrada per biotecnologia.

Per tant, La mestra del te i la investigadora, seria un recull de relats propers a la ciència-ficció més clàssica: naus espacials, batalles èpiques, misteris en l’espai profund... als que l’autora dona una volta que la fa destacar per davant d’altres autors del gènere, i que podria resumir en uns quants punts:

1- La mirada femenina, que no necessàriament feminista. Tots els relats estan protagonitzats per dones de diferents edats i categories socials, i narrats des del seu punt de vista.

2- L'expansió galàctica ha portat una certa pèrdua d’identitat cultural —recordem que estem parlant de cultural oriental, no occidental. Un plantejament que acaba per dividir a la societat entre aquells que no volen oblidar les seves arrels i els que utilitzen la tecnologia com un mitjà per avançar.

3- Els fets són narrats des del punt de vista de les emocions de les protagonistes, no com una simple narració dels fets.

4- No hi ha finals feliços i tancats. Ans al contrari, tots els relats semblen el punt de partida de noves històries que creixen més enllà del que s’explica.

 

El llibre està compost per quatre relats i una novel·la curta, que li dona títol.

Espargits al llarg del riu Paradís, ens explica les divisions familiars a què pot portar una guerra quan els ideals pels quals s’ha lluitat no s’ajusten als resultats desitjats. Ho fa des del punt de vista d’una noia que assisteix a l’enterrament de l’àvia a qui no va conèixer.

Els dies de la guerra, vermells com la sang, negres com la bilis, l’horror de la guerra vista pels ulls d’una nena de dotze anys durant l’intent desesperat de fugir amb la família cap a un altre món.

Les estrelles que l’esperen, és una història sobre la manipulació de la societat explicada dins d’una institució que, teòricament, pretén vetllar pel benestar dels seus.

La mestra del te i la investigadora, com si fos una novel·la policíaca, l’autora ens fa reflexionar sobre la por a la solitud que pot comportar mirar cap al nostre interior i enfrontar-nos a la foscor que hi trobem. Tota la història és una gran metàfora que es pot degustar una vegada i una altra, aprofundint més en els seus plantejaments.

L’alè de la guerra, aprofita una trama ambientada en la rereguarda per parlar de la llibertat, el sacrifici i l’amor pels fills, més enllà dels tòpics.

I per acabar, si us pregunteu quin és el to narratiu del llibre, sols us diré que torneu a llegir els títols dels relats i us deixeu emportar per la seva poesia.

 Ressenya de Tatiana Dunyó al Biblionauta.